{jcomments off}

LH 07a Botxins

 

 

   “Botxins i repressors”

     Paul Preston

     Editorial Base – Flor Edicions (2006)

  (Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)      Comença dient la contraporta posterior que les atrocitats del franquisme a partir de 1936 i fins ben avançats els anys quaranta han estat silenciades, tant en la vida del dictador com en els primers anys de la democràcia. Afegeix que la violència desencadenada contra els vençuts no es limitava a la presó, la tortura i l’execució sense judici just, sinó que incloïa la humiliació psicològica i l’explotació econòmica dels supervivents.

       He de dir (que faig aquesta ressenya) que aquest llibre l’he llegit fa poc i m’ha suposat moments de desassossec. És un tema molt del passat, però em fa pensar en els meus pares que van suportar aquells anys foscos de postguerra a Barcelona. Jo el que recordo era el silenci ominós dels que ho havien sofert i la por que aquella repressió generava en els joves ja que a Barcelona no es va patir només el control policial polític, sinó també va afectar als aspectes socials i culturals.

       Aquest llibre, diu també la contraportada, és un relat colpidor del que va ser la repressió d’un règim feixista que va sobreviure durant quaranta anys i, ens agradi o no, forma part de la història recent d’Espanya...

...     L’autor, Paul Preston, és un prestigiós escriptor nascut a Liverpool el 1946, doctor en Història i professor a la universitat de Reading i al Queen Mary College, entre altres. Ha publicat nombrosos llibres sobre el franquisme i ha rebut l'Encomana de l'Orde del Mèrit Civil, la Gran Creu de l'Orde d'Isabel la Catòlica i Premi Ciutat de Barcelona; és membre de l'Acadèmia Britànica i l’any 2016 va ser investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona (‘wikipedia’).

       Ja al primer capítol, Preston parla de xifres concretes dels morts víctimes de la repressió que, estima, podrien arribar als 130.000. I continua dient “potser mai no es podrà calcular el nombre exacte d’assassinats a les carreteres per on circulaven les columnes africanes que violaven, espoliaven i assassinaven durant tot el seu trajecte de Sevilla a Madrid; i què no hauríem de dir dels morts a camp obert per les patrulles falangistes i carlins a cavall que van ‘netejar’ els contorns dels pobles conquistats per les columnes”.

       Afegeix més dades explicant que hi ha fosses comunes enormes, a Extremadura, on “tingueren lloc autèntiques matances al camp de concentració de Castuera; a Astúries, amb 1600 a Oviedo i 2000 a Gijón, i en diverses contrades d’Andalusia”. Afegeix també que el Govern de la Generalitat ha localitzat 54 fosses comunes amb 4000 cadàvers només a l’àrea de Barcelona”.

       El primer és un capítol (de fet com tot el llibre) ple de dades concretes amb noms i llocs; tot procedent de documents i llibres que figuren senyalats al final, en les Notes, en un total de quasi 30 pàgines. Com exemple, reproduïm el text de l’autor quan explica que “a la Corunya, el governador civil, Francisco Perez Carballos, va ser afusellat el 24 de juliol de 1936... la seva dona estava embarassada i va perdre el fill..., la van deixar anar però uns dies després va ser capturada per un escamot paramilitar falangista, violada i assassinada”.

       Paul Preston escriu que “un bon exemple del que significava la redempció franquista es pot trobar en l’experiència de Catalunya després de la seva caiguda el gener de 1939... el territori ocupat va experimentar un règim de terror absolut... la recerca de la vida diària dels vençuts revela un espantós catàleg de fam, malalties i repressió arbitrària; també por a les detencions, a les denúncies d’un veí o d’un capellà".

       Els 5 capítols següents estructuren a) La repressió al sud per part dels latifundistes i militars; b) El treball esclau, el racisme, el colonialisme i el masclisme, amb una dedicació especial al capità Aguilera; c) La situació catalana al que en diu el mite del contuberni judeomaçonic, on dedica temps a parlar del pare Joan Tusquets Tarrats; d) Un capítol neguitós dedicat a José Millan Astray; i e) Finalment el títol de ‘La venjança de Franco, el justicier’.

       L’autor exposa declaracions o articles específics; per exemple diu que, segons Virginia Cowles (periodista), el capità Ignacio Rosales, un milionari barceloní, explicava als periodistes estrangers que “no es pot educar les masses; necessiten el flagell perquè són com gossos i només faran cas del fuet. No hi ha capacitat de comprensió en aquest tipus de gent, cal tenir-los ben subjectes”.

       De fet el capità Aguilera, segueix explicant Preston, va il·lustrar a Charles Foltz (corresponsal d’Associated Press): “Les clavegueres van ser la causa dels nostres problemes... Les masses d’aquest país són de la raça dels esclaus. No serveixen per res, només com esclaus...”. I segueix dient: "però nosaltres, la gent decent, vam cometre l’error de donar-los habitatges i clavegueres als barris obrers. Si no tinguéssim clavegueres a Madrid, Barcelona i Bilbao, tots aquests líders haurien mort en la seva infància en lloc d’exaltar la xusma...”. Respecte d’aquest tema escriu l’autor que Aguilera va oferir a Whitaker un aclariment: "en èpoques millors la pesta i la pestilència acabaven amb les masses espanyoles... ara es multipliquen massa ràpid; són com animals, m’entén? I concreta: “Després de tot les rates i els polls porten la pesta; espero que entengui què volem dir amb la regeneració d’Espanya”.

       També, Paul Preston reprodueix (segons explica) el famós enfrontament entre el general Millán Astray i Unamuno a la universitat de Salamanca. Després d’una discussió Millàn Astray va cridar “Mori la intel·ligència! En un intent de calmar els ànims, el poeta José Maria Pemán va exclamar ‘No, Visca la intel·ligència, morin els mals intel·lectuals!’ ... Unamuno no es va intimidar i va concloure: ‘Vencereu però no convencereu’... perquè convèncer significa persuadir”.

       En fi, un llibre que posa punts i comes en una història de la qual es parla, ara, poc però que és millor no oblidar, per això cal conèixer-la. Com afegeix la contraportada “la responsabilitat convé buscar-la en una enorme piràmide de col·laboradors; militars de dretes, terratinents, falangistes, capellans i personatges com Mola, Queipo de Llano, Millán Astray i tants d’altres. Franco era qui encapçalava la piràmide i el gran responsable del sistema...”.

       Bé, acabem aquí la ressenya d’un llibre que tracta uns fets que van ser durant i posteriors a la Guerra Civil i que no tracta els moviments anarquistes atacant esglésies i gent de dretes, un cop s’havia declarat el Cop d’Estat dels militars. Altres llibres si que ho fan; hauré de buscar-ne un altre per aquesta altra perspectiva.

       Si aquest us interessa, l’heu de buscar que encara el trobareu.