(Cinque Terre) Ruta 1722 el 12/04/2026; 8,8 km; +39 -39; 5 hores. Visita de la ciutat de Florència, en el viatge per anar a visitar Cinque Terre. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La basílica de San Lorenzo es va fundar l’any 393 i en l’actualitat hi ha 150 esglésies a Florència.
Florència va ser el punt d’arribada i sortida en aquest viatge i per tant uns dies per visitar-la. La vista del magnífic Ponte Vecchio, que no és només un pont: és el símbol per excel·lència de Florència i un dels monuments més fotografiats del món.
Aquest primer dia ens hi dirigim. L'estructura actual data de 1345, construïda per Taddeo Gaddi (o Neri di Fioravante) després que una riuada destruís l'anterior pont de fusta. Originalment, les botigues del pont eren carnisseries i adoberies, perquè així podien llançar les restes i la sang directament a l'Arno per mantenir la ciutat neta. Però l'any 1593 el Gran Duc Ferran I va ordenar que només hi hagués joiers i orfebres, ja que les carnisseries feien massa mala olor.
Per sobre de les botigues hi ha una filera de finestres que segueix tot el pont: és el Corredor Vasarià i va ser construït per Giorgio Vasari el 1565 amb la finalitat de connectar el Palazzo Vecchio (l'ajuntament) i el Palazzo Pitti (la residència dels Mèdici). Això permetia als governants creuar la ciutat sense barrejar-se amb el poble i sense perill de ser atacats.
I una imatge curiosa: un “cowboy” aturat que aporta un punt sorprenent al lloc. Sembla un error de la realitat, però té una explicació molt concreta relacionada amb la tradició de la Toscana..., no és un "cowboy" americà, sinó un Buttero. Els Butteri de la Maremma són pastors a cavall que s'encarreguen de vigilar el bestiar, especialment les vaques maremmanes (aquelles amb banyes enormes en forma de lira). Així que hem tingut sort en veure un tros viu de la història rural italiana enmig de la capital del Renaixement.
Travessat el pont, una mica més endavant, girem a la dreta en direcció a la Piazza della Signoria. El Palazzo della Signoria, conegut popularment per gairebé tothom com a Palazzo Vecchio, és el cor polític de Florència des de fa més de 700 anys. La Torre d'Arnolfo fa 94 metres d'alçada i és una de les icones del perfil de Florència. El més curiós és que no està centrada a la façana; es va construir aprofitant una torre anterior d'una família que havia estat expulsada de la ciutat.
Al costat mateix hi ha una col·lecció d'estàtues amb molta simbologia com per exemple el David de Miquel Àngel (còpia); l'original va estar aquí fins al 1873. Simbolitzava la llibertat de la República davant dels tirans. També l’Hèrcules i Cacus, que representa la força física, al costat de la "força intel·lectual" del David. I a sota de les arcades, tenim el Rapte de les Sabines. Quan caminem per Florència ens falten ulls per mirar tots els detalls... i sempre ens hem deixem molts.
No es pot evitar veure per tots els costats la Font de Neptú, que els florentins anomenen (i una mica amb burla) el "Biancone" (el gran blanc), a causa de la blancor immaculada de l'enorme bloc de marbre de Carrara utilitzat. A la façana del Palazzo Vecchio, just al costat de la font, hi ha una placa de pedra del segle XVIII que encara es pot llegir. Avisa de multes i càstigs severs per a qui gosi embrutar la font o rentar-hi roba. Sembla que els florentins de l'època tenien el costum de fer-la servir de safareig.
Certament la plaça és immensa. Com a comentari penso que la riquesa de palaus i art que es veu a les ciutats italianes va ser el resultat d'unes repúbliques independents que competien per la cultura. Amb la unificació forçada i un regne únic es va perdre aquell esperit. És precisament el que molts historiadors anomenen el policentrisme, una característica on el poder i la cultura es van centralitzar al voltant d'una única cort.
Per la porta de la Via dei Gondi entrem al Palazzo Vecchio i trobem el Primer Cortile (el primer pati), un espai que enganya: per fora sembla una fortalesa medieval austera, però per dins és un autèntic "pastís" decoratiu del Renaixement. Les columnes, no són llises; estan ricament decorades amb relleus de estucs daurats que representen flors, fruites i figures fantàstiques.
I no parem de mirar arreu. Puc ara afegir que fins a la unificació, cada ciutat-estat (Gènova, Venècia, Florència, Milà) operava com una autèntica nació. La competència no era només econòmica, sinó de prestigi visual. La monarquia dels Savoia va intentar imposar una "imatge d'Estat". Això va comportar la piamontització. Es van exportar models administratius i estètics de Torí a la resta de la península. I es va acabar la competència entre les repúbliques.
Seguim per carrers envoltats de fins a onze esglésies diferents, al voltant de la nostra ruta, fins que arribem a la catedral de Santa Maria del Fiore. El més fascinant de la catedral és la seva cúpula vermella. Quan es va construir el tambor de la catedral, ningú sabia com tancar-lo. Era el forat més gran del món i no hi havia prou fusta a Itàlia per fer una bastida que aguantés el pes. Filippo Brunelleschi va aparèixer amb una idea boja: construir-la sense bastides fixes. La tècnica va ser un sistema de doble closca (una cúpula dins de l'altra) i va disposar els maons en forma d’espina de peix (opus spicatum). Aquesta estructura va permetre que la cúpula s'auto-sostingués mentre pujava.
No et canses d’admirar la façana principal. Encara que la catedral es va començar a construir el 1296 (obra d'Arnolfo di Cambio), la façana de marbre blanc, verd i rosa que veiem avui és relativament moderna. Es va acabar al segle XIX en estil neogòtic.
Més enllà, una vista en perspectiva amb el baptisteri en primer terme. Tot i que l'edifici actual és d'estil romànic florentí (segles XI-XII), es va construir sobre restes romanes del segle I. La forma octagonal no és casualitat. En el simbolisme cristià, el número 8 representa la Resurrecció i la vida eterna (els sis dies de la creació + el setè de descans + el vuitè de la nova vida a través del baptisme).
La nostra ruta ha estat molt més irregular que la que indica el que s’ha marcat al mapa. Així topem, al Borgo San Jacopo, amb l'antiga església catòlica de San Jacopo Sopr'Arno (situada al barri de l'Oltrarno) que ha estat cedida a l'Arquebisbat Ortodox d'Itàlia i Malta (que depèn del Patriarcat Ecumènic de Constantinoble).
Ja dèiem que l’art és una constant, per això és tant agradable visitar les grans ciutats de la península Itàlica. Però al forçar-se la unió va passar l’inevitable: molts recursos es van desviar per transformar Roma en una capital monumental, sovint a costa de l'atenció a les identitats regionals i amb la unificació, la vella aristocràcia mercantil (que competia per la glòria de la seva ciutat) va ser substituïda progressivament per una burgesia nacional i una burocràcia que mirava més cap a la política de Roma que cap a l'orgull local.
És agradable anar pels carrers i girar per un i després per l’altra, al descobriment, sense objectius massa definits. En una cantonada, hi ha aquesta font en marbre, com tantes d’altres. Hi ha aproximadament de 55 a 60 d'aquestes fonts distribuïdes per tota la ciutat i els seus barris.
I de cop passes d'una plaça massificada a un carrer desert. És gairebé com travessar una porta màgica. És en aquests moments quan la ciutat deixa de ser un "museu a l'aire lliure" i torna a ser una ciutat viva.
I no sabria dir com, però hem tornat al costat del riu Arno. Neix al Monte Falterona, als Apenins. Curiosament, neix a uns 1.358 metres d'altitud, però baixa molt ràpid cap a la plana. Desemboca al mar Ligur, a Marina di Pisa, després de passar per ciutats com Florència, Empoli i Pisa, tot amb un recorregut de 241 km, cosa que el converteix en el riu més important de la Toscana i el vuitè d'Itàlia.
Passem el pont, tranquil·lament. De cop una noia vestida de núvia se m’apropa al costat i em demana si em pot fer una abraçada. I així rient ho fem mentre unes amigues se’ns apropen. Estan de celebració; la núvia s’ha de casar aviat i les amigues li proposen juguesques, com aquest d’abraçar un desconegut. I ens fan tot de fotos, a nosaltres dos (a la Mercè i a mi) amb la núvia.
I seguim caminant; ja tenim gana així que ens asseiem a una taula de la plaça de Santa Felicita. Al restaurant dinem prou bé i després visitem l’església. És considerada una de les esglésies més antigues de Florència. L'edifici actual és del segle XVIII, però el lloc és sagrat des de fa gairebé dos mil·lennis. Al segle IV ja hi havia una basílica paleocristiana. Era el centre de la comunitat de parla grega de Florència (comerciants sirians i orientals que vivien a prop de l'Arno), el que connecta amb el teu interès per l'església de San Jacopo que comentàvem abans.
I una curiositat, el Corredor Vasarià (el passadís privat dels Mèdici que connecta el Palazzo Vecchio amb el Palau Pitti) del qual ja n’hem parlat abans, passa per sobre del pòrtic de l'església i és la filera de finestres que s’hi veu. L’interior amb colors fúcsia i brillants trenquen amb les regles d’altres construccions del Renaixement.
Estem comentant la història i evolució de l’art i arribem a la conclusió, com molts intel·lectuals italians de l'època, com Carlo Cattaneo, que el procés del Risorgimento (la unificació) va prioritzar la construcció d'un Estat-nació centralitzat, i això, inevitablement, va canviar les dinàmiques creatives que havien fet brillar Itàlia durant segles. Per això pensadors defensaven una Itàlia federal, precisament per evitar la maleïda unificació, que va provocar l'extinció de la riquesa cultural de les "petites pàtries" en favor d'un centre monàrquic.
Els historiadors ho anomenen centralisme cultural i polític, i tant a França com a Espanya va ser, diuen, fins i tot més agressiu que a Itàlia. Van resultar polítiques terriblement negatives, que només es preocupaven de les capitals (París o Madrid).
I després encara caminem una estona més. Volem anar a visitar Santa Maria Novella, que està situada a prop de l’Estació Central dels trens. Si Santa Maria del Fiore és el cor de Florència, Santa Maria Novella és la seva ment. És la gran basílica dels dominics, l'ordre intel·lectual de l'Església, i això es nota en cada detall del seu art, que és pur simbolisme i teologia aplicada.
No hi podem voltar ja que estan dient la missa. Així que fem la fotografia i sortim.
Ja estem cansats de caminar i especialment perquè en aturem molt. És difícil no fer-ho quan tota la ciutat és un museu a l’aire lliure. Així que anem a visitar el mercat central. Hi ha llocs per menjar alguna cosa i per prendre un refresc. També hi trobem una interessant escola de cuina on ara, precisament, estan donant classe.
Anem girant i voltant, amb la intenció de tornar a l’allotjament. Pel camí trobem el Museu de Leonardo Da Vinci, amb tot de reproduccions dels seus invents.
També es pot veure la curiositat del que es diu que escrivia a l’inrevés.
I finalment, deixo aquí una fotografia d’una cosa que no m’esperava: ¡La Giunti Odeon! És, possiblement, la llibreria més espectacular de tota Itàlia i un dels projectes culturals més brillants que s'han fet a Florència recentment. Es tracta d’un cinema-teatre del 1922 que s'ha transformat en un espai híbrid on els llibres i la gran pantalla conviuen. I em recorda una de les llibreries més grans del món, la que hi ha a Buenos Aires i que es coneguda com Ateneo Grand Splendid, però que és la més bonica i probablement la més visitada.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1722-viatge-a-florencia-i-a-cinque-terre-260964480
Aquí, una altra crònica: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/1458-1723-cinque-terre-monterosso-al-mare