(Bhutan) Ruta 1738 el 16/10/2026; 10,9 km; +700 -700; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Satsam, aparcament i ruta Tiger’s Nest, cilindre de pregaria, cafeteria Mirador, últim Mirador. Participants: Josep, Yolanda, Francesc, Lorena, Jorge, Cati, Margalida, cinc viatgers més i jo. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: moderada.
 |
 |
FA ANYS: El 1694 es va construir el monestir Taktsang
En aquest viatge, on m’he afegit, hem visitat Sikkim i Bhutan. Aquesta crònica és la de l’ascens al famós monestir de Taktsang, conegut com el Tiger’s Nest, o Niu del Tigre, dins de Bhutan. La ruta que hem fet es pot veure en aquest mapa: Vol a Delhi, vol a Baghdogra i resta de viatge en microbús. Hem passat controls de frontera a Índia, a Sikkim i a Bhutan.
Amb el minibús hem fet Darjeeling, Gangtock, Kalimpong i Phuntsoling (Bhutan) amb moltes, massa, hores de vehicle. Després Hem anat a Paro, Thimphu, Punakha, Taktsang, amb tornada a Paro per fer el vol a Delhi. El grup bàsic des del principi érem quatre: Francesc, Josep Yolanda i jo. Després ens hem unit, a Paro, amb grup de que venia des de Nepal.
En la ruta he de destacar que l’agència (VIT) tenia mal muntat, pel meu gust, els hotels a Delhi i a Sikkim; estaven tant lluny del centre que era impossible sortir a fer una volta un cop acabades les sessions ràpides del dia. A Delhi mateix, des de l’hotel al centre vam estar 3 hores de bus, fent caravana, i 4 de tornada. Set hores, horrorós.
En ruta des de Thimphu (Bhutan) a la part occidental-central del país, a la vall del riu Wang Chuu, passem pel coll Dochu-La (3088 metres) És un dels passos de muntanya més coneguts del país. Situat en la ruta entre Thimphu i Punakha (vall del Wang Chuu), ofereix una imatge icònica amb els seus 108 chortens (o stupa commemoratius) i, quan el cel està clar, com avui, una vista panoràmica espectacular dels cims més alts de l'Himàlaia bhutanès.
Aquesta vista mostra el Masagang de 7194 metres a l’esquerra, el Tsehdengang de 6994 i el Tarigang de 7304 metres, el més alt. Són muntanyes verges, ja que moltes de les quals no s'han permès escalar mai per motius culturals i religiosos.
Finalment, desplaçat encara més a la dreta hi ha el Jejekangphu de 7190 m. El vuit mil més proper a aquesta carena de Bhutan és el Kanchenjunga (8.586 m), que queda cap a l'oest-sud-oest del massís de Bhutan i en línia recta es troba a només uns 190–200 km d’aquesta carena del Masagang i del coll de Dochu-La.
Per cert, el Lhotse (8.516 m) i l’Everest (8.848 m) estan a uns 280 km a la frontera Nepal/Tibet.
Precisament, en ruta entre Kalimpong i Phuntsoling, fa un parell de dies, vam tenir aquesta vista extraordinària del Kanchenjunga. Va ser escalat per primera vegada el 25 de maig de 1955 pels alpinistes britànics Joe Brown i George Band.
Per respecte a les creences locals, l'expedició va fer una promesa formal al Chogyal (el rei de Sikkim) de respectar la muntanya sacra. Per aquest motiu, quan Brown i Band van arribar a la part superior, van aturar-se a un parell de metres del cim exacte per no trepitjar el punt més alt, establint una tradició que molts alpinistes han mantingut des de llavors.
Per la nit hem dormit al poble de Satsam, en el districte de Paro, i a les 8 ens hem desplaçat al punt de sortida per fer la mítica ascensió al monestir de Taktsang conegut com Tiger’s Nest (el Niu del Tigre), que es troba penjant en una paret quasi vertical de 900 metres sobre la vall del districte.
Aparquem al lloc adequat des d’on comença tothom a caminar amunt. Hi ha turisme per aquí als voltants deixant els vehicles, però em fa l’efecte que la majoria és gent del país. Alguns probablement són pelegrins.
Hi ha dos serveis que es poden fer servir: el lloguer de bastons pels qui no en porten i també el lloguer de cavalls pels qui necessitin pujar amb menys esforç.
El tipus de camí és una pista de terra, amb alguns trams de roca còmoda i també escales en trams més drets.
Pel camí hi ha alguns exemplars d’arbres molt antics, com aquest rododendre (“Rhododendron arboreum”) de 109 anys. Fent altres trekkings per l’Himàlaia, al Nepal, n’he vist altres exemplars i sempre m’han cridat l’atenció ja que els que tenim a nostre Pirineu, que anomenem nerets, són arbustos que no passen d’un metre d’alçada.
És una de les espècies més emblemàtiques del gènere Rhododendron, i també una de les plantes més espectaculars i simbòliques de la serralada de l'Himàlaia i del sud-est asiàtic. El Rhododendron arboreum (conegut localment com a Lali Gurans) és el símbol floral nacional del Nepal.
Amb els pètals frescos d'algunes espècies s'elaboren begudes, melmelades i fins i tot vins locals, molt apreciats pel seu gust refrescant i lleugerament àcid. Però cal tenir precaució amb la toxicitat ja que algunes espècies de rododendre contenen grayanotoxines, substàncies alcaloides presents al nèctar que poden ser tòxiques si es consumeixen en grans quantitats (donant lloc a l'anomenada "mel boja").
L’inici de l’ascens ha estat a uns 2570 metres d’altitud i ara suposo que ja estic a uns 2660 i veig passar a l'amic Josep que ha llogat un cavall ja que fa un parell de dies que té problemes amb un genoll.
Des d’un petit forat entres les branques dels arbres aconsegueixo fer aquesta fotografia amb el zoom que, certament, no m’ha quedat gaire bé, però no en tinc una altra, així que ja em serveix. Aquest monestir és el lloc sagrat i l'icona cultural més important de Bhutan. S'enfila en un penya-segat vertiginós a uns 3.120 metres sobre el nivell del mar i uns 900 metres per sobre de la vall de Paro.
Durant tota la pujada ens envolta una considerable densitat botànica. L’ascens al Monestir de Taktsang (que va des dels 2.600 metres d'altitud a la vall de Paro fins als 3.120 metres al temple) travessa un ecosistema de bosc temperat i d'alta muntanya de la serralada de l'Himàlaia. S’hi veu el pi blau de l’Himàlaia, el xiprer de Bhutan, el roure de l’Himàlaia i el bedoll. Hi destaquen els rododendres, les falgueres i les molses, així com també el ginebre de l’Himàlaia i les orquídies epífites.
Seguim uns trams de camí planer on, al final, hi ha aquesta porta que ofereix l’accés al Taktsang Café. Estem a 2870 metres. Un lloc perfecte per aturar-se, descansar, prendre alguna cosa per recuperar forces i admirar la paret vertical del monestir que aquí tenim al davant.
Una estona després, deixem la cafeteria, on al migdia també fan alguns plats per dinar, i seguim amunt. Jo vaig fent el meu pas tipus “himàlaia”: pas molt curt i poc a poc. Fer el pas curt ofereix el benefici que cada pas que fas només suposa un esforç muscular de pocs centímetres d’ascens, per tan trigues molt més que el altres en arribar a dalt, però també te l’avantatge que consumeixes molta menys energia i per tant quan jo hi arribi no estaré tant cansat.
La pujada és sostinguda amb constants esglaons. M’aturo i em quedo enlluernat per la vista magnífica que tinc ara al davant (foto amb una mica de zoom), a l’altra banda de torrent que baixa per l’esquerra i que després suposarà la gran dificultat final des del Mirador: baixar per tornar a pujar i el mateix de tornada. Algunes persones ja s’han quedat a la cafeteria.
La història del lloc va començar molt abans que existís el monestir amb l'arribada de Guru Rinpoche. Segons la tradició del budisme tibetà, al segle VIII el mestre espiritual Guru Padmasambhava (que va introduir el budisme a Bhutan) va volar a aquest cim a l'esquena d'una tigressa voladora (la qual era la seva consort, Yeshe Tsogyal, convertida en animal).
Hi havia una cova que li va servir per la meditació. L'objectiu de Guru Rinpoche era sotmetre els dimonis i esperits locals. Va meditar durant tres mesos, tres setmanes, tres dies i tres hores. Des d'aleshores, aquesta cova (Palphug) es va convertir en un centre espiritual fonamental per a ioguis i la meditació.
Ara deixo aquí una foto tal com em surt i sense fer zoom. Es pot apreciar la paret de roca vertical sobre la qual es va anar construint. Sembla quasi impossible com ho devien fer. Tot i que la cova va ser un lloc sagrat durant segles, l'estructura del monestir que veiem avui no es va construir fins a finals del segle XVII.
El fundador va ser el quart governant (Desi) de Bhutan, Gyalse Tenzin Rabgye. Va ordenar edificar un complex de temples al voltant de la cova sagrada per honorar Guru Rinpoche. L'estructura principal es va completar cap al 1694.
El mapa des del Mirador, on he arribat, és aquest. Ara s’ha de baixar per unes escales molt dretes i després pujar-ne unes altres fins al monestir que tenim allà al davant. En total, entre anar i tornar, suposa uns desnivells acumulats d’uns 300 metres de baixada i uns altres de pujada. En aquest moment i amb la pujada acumulada jo ja en tinc prou i des d’aquí, des d’aquesta magnífica vista, tornaré enrere desfent el camí fins a l’inici.
Els companys van tots repartits, amb ritmes diferents. Fins aquí, al Mirador, hi hem arribat en Josep, el Francesc i la Cati. Podem concloure, del monestir, una fita arquitectònica: tota l'edificació es va aixecar directament sobre la paret del precipici. La pedra es va treballar a la mateixa roca i la fusta va ser transportada a mà per camins sinuosos al límit de l'abisme.
Ara ja toca anar baixant i pel camí fer alguna fotografia de petits templets, alguna construcció per a pelegrins i elements típics de les oracions budistes.
També trobo en algun racó a la roca, la filera de petites estupes. Aquestes que es troben a les escletxes i coves del camí s'anomenen Tsa-Tsa (o tsatsa). Els tsa-tsa són petites escultures votives fetes de terra, argila i, en molts casos, cendres de persones difuntes barrejades amb aigua beneïda i herbes aromàtiques. Es motllen manualment i posteriorment s'assequen al sol o es couen. Sovint porten gravats mantres en sànscrit o figures de deïtats com Buda, Guru Rinpoche o Tara.
Quan un familiar mor, la família elabora tsa-tsa (sovint en quantitats auspiciadores, com 108) barrejant part de les cendres de la incineració. Dipositar-los en camins sagrats com el de Taktsang ajuda l'ànima del difunt a tenir un millor renéixer i a purificar el seu karma. És un dels detalls més íntims i viscerals del pelegrinatge a Bhutan, ja que connecta directament la memòria dels avantpassats i la devoció personal amb la natura sagrada del camí.
Ja quasi som a baix del tot, quan trobem tot un grup d’ocells de plomatge destacat. Aquest ocell tan vistós és un gaig blau de bec groc (“Urocissa flavirostris”). Sol viure en boscos d'altitud (entre els 1.800 i 3.300 metres), per la qual cosa és habitual trobar-ne en els camins i boscos de pins i rododendres que envolten la pujada cap al monestir de Taktsang.
Són ocells molt sociables, intel·ligents i sorollosos que solen anar en petits grups familiars. Ha estat una bona troballa haver-ne vist un tan a prop durant el trajecte!
En el budisme bhutanès es creu fermament en el renéixer i en la connexió entre tots els éssers i les ànimes. Els monjos i pelegrins acostumen a compartir menjar, arròs o fragments de pans de pregària (Torma) amb els ocells. Com a resultat, aquests ocells han après a confiar en els humans i no tenen por de la gent, adaptant-se a la vida pacífica dels monestirs. Veure'ls tan a prop i tranquils reflecteix l'ambient de no-violència i harmonia (Ahinsa) que regna als llocs de meditació.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1738-bhutan-tiger-nest-monestir-de-taktsang-292510141