1723, Cinque Terre, Monterosso al Mare

(Cinque Terre) Ruta 1723 el 14/04/2026; 3,8 km; +22 -22; 5 hores.    Visita al poble de Monterosso.   Tipus de sortida: anada i tornada;  Dificultat: fàcil.

FA ANYS:  Durant segles la Ligúria va formar part de la República de Gènova.

    Aquest viatge està dirigit a visitar els pobles del que es coneix com a Cinque Terre, a la Ligúria (Itàlia). Són cinc pobles declarats Patrimoni de la Humanitat. La primera vegada que es troba el terme "Cinque Terre" en un document escrit és a l'any 1448. En aquell moment, la denominació no es referia a una unitat administrativa, sinó a una descripció geogràfica i la paraula "Terra" (en el sentit medieval) no significava "planeta" o "sòl", sinó "poble fortificat" o "vila". Per tant, el nom literalment volia dir "Els cinc pobles fortificats".

    Estem allotjats a La Spezia i des d’allà hi ha un tren que va i ve pels pobles de Cinque Terre. Avui hem anat al més llunyà: Monterosso del Mare. L'afegit "al Mare" es va fer oficial l'any 1863, després de la unificació d'Itàlia, per distingir-lo d'altres municipis italians que també es deien Monterosso (com Monterosso Calabro o Monterosso Grana).

    Els carrerons són estrets ja que les cases s’enfilen amunt pel rocam dels costats de cada petita cala formada per la corresponent riera o torrent. A Monterosso al Mare, el poble més occidental de les Cinque Terre, la divisió entre els seus dos nuclis urbans està marcada pel relleu geogràfic, però històricament cada zona està associada a un curs d'aigua principal. El Nucli Antic (Paese Vecchio), el centre històric del poble, està travessat pel Torrente Morione, actualment soterrat. El Nucli Modern (Fegina) està vertebrat pel Torrente Pastine.

    Els dos nuclis estan separats físicament per un promontori rocós anomenat el turó de San Cristoforo. Per anar d'un costat a l'altre, s'utilitza un túnel de vianants o el camí que voreja la costa.

   Ens trobem amb la Cappella di Santa Maria Nascente. A diferència de la gran església de Sant Joan Baptista al centre històric, aquesta va néixer al segle XVII com una capella privada de la família Saporiti (uns nobles locals). Avui és un espai públic molt petit i recollit, ideal per fer una pausa davant del mar abans d'arribar al peu de la gran mansió on descansa el Gegant.

    A cada costat del portal hi ha dues imatges que curiosament estan dissenyades amb ceràmica d’estil modernista. Aquesta és la dedicada a sant Domenico. Per cert, estic recordant que durant segles, la República de Gènova va rivalitzar amb Venècia i va establir colònies des de Crimea fins al Nord d'Àfrica, mantenint una independència aristocràtica en el "Segle d'Or dels Genovesos".

    L’interior és senzill i agradable. A l'interior de la capella es guarda una imatge de la Mare de Déu anomenada afectuosament pels locals com la "Madonna Brutta" (la Mare de Déu Lletja). No és que sigui lletja per falta de gràcia, sinó que es tracta d'una talla molt antiga i d'estil molt rústic que contrasta amb les imatges més estilitzades d'altres esglésies. És una figura molt estimada pels habitants de Monterosso, especialment per la gent de mar del barri de Fegina.

    Anem fins a l’extrem de ponent. Aquesta secció de Fegina (el barri nou de Monterosso) és l'única de tota la zona que ofereix aquest luxe: un camí totalment planer i obert al mar, que trenca amb la verticalitat esgotadora de la resta de les Cinque Terre.

A diferència dels camins de muntanya, o a les escales, on cal vigilar on poses els peus, aquí la ment es pot relaxar. És el clàssic caminar sense pressa, sentint el paviment llis sota els peus i deixant que la vista es perdi en l'horitzó. La sensació de llibertat espacial és única, ja que tens la paret de roca a un costat i la immensitat blava a l'altre. I al final tenim aquesta vista del que és el Poble Nou.

   Ens girem i tenim el promontori on s’hi troba, encaixada, la Villa Pastine. És el testimoni d'una època daurada (la Belle Époque) que ja no tornarà. Va ser construïda a principis del segle XX (cap al 1910) per una família adinerada que volia el millor mirador del món. Avui, la seva silueta imponent i una mica "ferida" pels bombardejos de la Segona Guerra Mundial i el pas del temps, transmet una sensació de nostàlgia aristocràtica. És la viva imatge d'un passat luxós que el mar s'està intentant menjar a poc a poc.

    Al seu costat, damunt de mar, l’espectacular imatge del “Gegant”. La figura de “Il Gigante” és el gran símbol de la Monterosso moderna, una obra que combina l'enginyeria amb una estètica que recorda la grandesa de l'antiguitat clàssica. El Gegant és una estructura de ferro i formigó, un material que en aquella època era sinònim de modernitat i progrés. De grans dimensions, fa uns 14 metres d'alçada i pesa unes 170 tones.

Representa Neptú, el déu del mar, en una posició de força hercúlia. Originalment, sostenia sobre les espatlles una enorme terrassa en forma de conquilla i a la mà portava un trident.

    Per aquí trobo un senyal de GR que segueixo una mica, a veure cap a on va. Ara sé que aquest camí és el que puja cap al promontori de Punta Mesco, on hi ha les ruïnes del monestir de Sant'Antonio del Mesco. És una de les rutes més espectaculars perquè ofereix la vista panoràmica de tots els cinc pobles a la vegada.

    Doncs resulta que no arriba enlloc, ja que més amunt en la pujada s’arriba a un portal que no es pot superar. Potser és tancat perquè aquesta zona és geològicament molt inestable. Quan hi ha pluges fortes o risc de despreniments, el Parc Nacional de les Cinque Terre tanca la porta metàl·lica per seguretat.

    Després em desfet el camí per on hem vingut i seguim el carrer que comunica amb el Poble Vell, per un túnel. A la sortida ens fem una foto.

    Anem de fet a un altre món pel promontori de San Cristoforo. En sortir-ne, el paisatge canvia radicalment: les platges amples ja no hi són i l’espai es torna de carrerons estrets i cases altes.

    Trobem un altra església. Aquesta coneguda com Oratorio de la Santa Croce. L'Oratorio de la Santa Croce, conegut popularment com l'església dels "Blancs" (I Bianchi), és un dels racons amb més ànima del poble vell de Monterosso. Si l'oratori dels "Negres" se centra en la mort i el misteri, aquest és un espai que històricament ha bategat amb la vida i l'ajuda comunitària.

    l'interior de la Santa Croce és un exemple de barroc lígur molt cuidat. L'orgue és la seva gran joia; es tracta d'un orgue històric construït el 1833 pels germans Agati, famosos mestres organers. Encara funciona i té una sonoritat neta i brillant que omple tot l'espai. Ens podem entretenir amb frescos i elements daurats que busquen donar lluminositat, reflectint el caràcter més "esperançador" d'aquesta confraria,.

    Més endavant, l’església parroquial dedicada a Sant Giovanni Battista. Aquesta és el cor espiritual i arquitectònic del poble vell de Monterosso. Construïda entre els anys 1244 i 1307, és un dels exemples més purs i bells del gòtic lígur que pots trobar a tota la costa. Impacta el seu revestiment de franges horitzontals de marbre blanc de Carrara i pedra serpentina verda/negre (típica de la zona de Levanto). Aquesta alternança de colors no és només decorativa; era un símbol de prestigi i de la influència de la República de Gènova sobre el territori.

    Després d’entrar-hi i fer la fotografia de l’interior, ja sortim per buscar un lloc on dinarem, entre els molts que hi ha. Després, amb el tren, en uns 30’ tornarem a la Spezzia on també aprofitarem per passejar una mica i seure a prendre un aperol, el famós aperitiu italià de color taronja brillant i gust agredolç.

Mentre el tastem i observem els edificis que ens envolten recordem que després del Congrés de Viena (1815), la Ligúria va ser lliurada al Regne de Sardenya-Piemont contra la voluntat local. Aquesta unió, però, va ser clau, ja que el port de Gènova i líders com Garibaldi (nascut a Niça, llavors part del regne) van ser motors decisius del Risorgimento que culminaria en la unificació italiana de 1861.

El rei Víctor Manuel II no va canviar el seu nom a Víctor Manuel I d'Itàlia; va mantenir el títol piamontès, suggerint que Itàlia era una extensió del seu regne anterior. Les lleis, els impostos i el sistema administratiu de Torí es van imposar per decret a regions amb tradicions molt diferents. El concepte “unificació” enganya, va ser una guerra militar i econòmica de conquesta. I als catalans això ens recorda aquell Felipe V de primers del segle XVIII oi?

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1723monterosso-260886425

Aquí, una altra crònica posterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/1459-1724-cinque-terre-vernazza-manarola