(Cinque Terre) Ruta 1724 el 15/04/2026; 2,4 km; +67 -67; 6 hores. Visita dels pobles de Vernazza i Manarola- NOTA la ruta per gps és només la de Manarola. Tipus de sortida: anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Vernazza i Manarola consten des del 1080.
La jornada d’avui hem començat baixant del tren a Vernazza per després anar a Manarola. Vernazza és el quart poble, si els comptem des de La Spezia cap el nord. Més amunt hi ha Monterosso del Mare. Més avall, al sud, hi ha Corniglia (que no està a tocar de mar), Manarola i després Riomaggiore (el més proper a La Spezia).
En una cantonada estreta, veig un indicador del Trail de Cinque Terre: un carreró de només dos metres d’ample amb escales.
Uns metres més endavant un cartell indicador de les rutes del territori. Els “trails” no són només camins, són antigues rutes de comunicació que els habitants feien servir durant segles abans que existís el tren. El Sender Blau és el més famós i el que connecta els cinc pobles per la costa. Té una longitud total d'uns 23 km.
Baixem avall fins a la vista del mar. L'etimologia de Vernazza ens parla directament de la identitat del poble i del seu producte més preuat des de l'època romana: el vi. El nom deriva de l'adjectiu llatí "vernaculus", que prové de "verna" (que significa "natiu" o "del lloc"). Aquesta denominació es referia originalment al producte local per excel·lència: el vi vernacle.
A sota, tenim el petit port, amb unes barques de pescadors. En època romana hi havia petits assentaments agrícoles a les zones altes, lluny de la costa, per evitar la malària dels aiguamolls costaners i, sobretot, per protegir-se de la pirateria. Arribat l'any 1000, amb la caiguda del domini sarraí i una major estabilitat al Mediterrani, la gent va començar a baixar cap a les desembocadures dels torrents per aprofitar el mar.
Vernazza, va ser el primer que consta documentat (any 1080) com un castrum (lloc fortificat). Va ser la base marítima de la potent família Obertenghi, ja que era l'únic poble amb un port natural segur.
El campanar de l’església ens orienta, mentre sabem que sota la Via Roma hi ha, cobert, el curs de riu (o torrent) Vernazola. L'església de Vernazza és un dels edificis més singulars de tota la Ligúria. Es tracta de l'església de Santa Margherita d'Antiochia. L'edifici actual data principalment de l'any 1318, tot i que es creu que es va aixecar sobre una estructura anterior. És un exemple perfecte del gòtic lígur. Es nota en la seva austeritat i en l'ús de la pedra local (fosca i rugosa).
Entrem a l’interior. No hi ha quasi ningú, tot i que els carrers ja els veiem amb força gent. L'Interior és molt sobri, amb tres naus separades per columnes de pedra negra. Quan hi entrem ens hem fixat que les obertures de les finestres són molt estretes, gairebé com espitlleres. Això es degut que, en el passat, l'església també servia de refugi i punt de vigilància contra els atacs pirates.
Caminem fins a l’extrem per tenir aquesta perspectiva. Aquí s’acaba Vernazza. És realment un poble molt petit on no es pot anar gaire lluny a menys que no s’hi vingui a caminar pel Trail. Comprem unes postals, prenem un cafè, respirem l’entorn.
Tot plegat ens hi hem estat prop d’una hora i mitja i tornem a l’estació del tren. Passen molt sovint, quasi com un Metro, així que aprofitem per seguir ruta, en direcció al sud, fins al següent poble: Manarola.
Uns dotze minuts després ja som a l’estació de Manarola i aquí baixem per un carrer curiós on hi ha, a banda i banda, “aparcades” diverses barques.
Manarola està format al llarg d’un torrent provinent de nord-est. L’estació del tren és, però, al sud i s’accedeix al poble per un túnel excavat dins del promontori. Tot i que Manarola s'estén al llarg de la vall del riu (el Torrente Groppo) que ara està cobert pel carrer principal, el nucli de cases que queda "penjat" sobre el mar. Així forma la silueta més famosa del poble, ja que està construït sobre aquest espigó de roca.
És un poble per passejar i gaudir del dia, de les cases i del mar. Anem fins un extrem i ja no es pot seguir més. Els turons de Manarola (com el Colle del Corniolo) no són parets de roca nua, sinó una malla infinita de terrasses sostingudes per murs de pedra seca. S'estima que a les Cinque Terre hi ha més de 6.700 quilòmetres de murs de pedra seca. Si els poséssim en línia recta, superarien la distància entre Manarola i Nova York. Aquests turons són el bressol del vi Sciacchetrà (el vi dolç local). Les vinyes creixen en pendents que arriben al 45% o 50% d'inclinació.
Des d’aquest punt veiem els colors transparents del mar i també el camí que es pot seguir enllà per pujar al promontori que tanca la petita cala pel nord; turó conegut com de Collina delle Tre Croci.
Seguim una estona el camí. Als costats destaquen les formacions geològiques de roca curiosa. Aquestes formacions es coneixen tècnicament com a Flysch de Riomaggiore. Es tracta d'una seqüència de roques sedimentàries que es van formar fa milions d'anys al fons de l'oceà. Quan les plaques tectòniques van xocar per formar els Apenins, aquestes capes horitzontals van ser comprimides amb una força brutal. La pressió va fer que les roques es pleguessin com si fossin un acordió o una catifa arrugada, creant aquestes onades o ziga-zagues tan fotogèniques que veiem avui dia.
Seguim endavant. De tant en tant, hi ha escales, com habitualment s’observa en els pobles de Cinque Terre. Potser puc afegir una llegenda que explica que en els dies de tempesta forta, les dones de Manarola pujaven al punt més alt del promontori per pregar. Afegeix la llegenda que algunes d'elles, de tant mirar l'horitzó esperant uns marits que mai tornaven, es van acabar convertint en les mateixes roques negres que avui dia reben el cop de les onades al port, protegint així el poble per sempre.
I arribem a una vista força agradable del turó damunt del petit port. Aquest promontori o "turó" principal on s'alcen les icòniques cases de colors de Manarola es coneix com el Punta Bonfiglio. Les cases de Manarola no són edificis convencionals; són cases-torre. Són estretes i molt altes (de 3 a 5 pisos) i es construïen així per dos motius: la manca d'espai horitzontal i la seguretat. Tenien funcions defensives: la planta baixa solia ser un magatzem per a les barques o el vi, i les plantes superiors eren l'habitatge, més fàcil de defensar en cas d'atac pirata.
Encara jo segueixo una mica més amunt on es pot gaudir d’una vista més destacada. Tot i que avui els colors vius (ocre, rosat, vermell pompeià) ens semblen decoratius, tenien una utilitat pràctica per als mariners: venia ser un "far" personal. Es diu que els pescadors pintaven les seves cases de colors diferents i cridaners per poder identificar casa seva des de lluny mentre eren a alta mar, o per vigilar que les seves famílies estiguessin bé mentre ells feinejaven.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1724doc02vernazzamanarola-260886056
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/1458-1723-cinque-terre-monterosso-al-mare