(Terra de Foc) Ruta 1720 el 17/03/2026; Viatge expedició organitzada Australis per l’Estret de Magallanes. Quart dia. Tipus de sortida: navegació (i excursions curtes) entre Ushuaia (Argentina) i Punta Arenas (Chile).
SÍNTESI: Avui dia 5è arribem amb mal dia a l’illa Magdalena, amb boira, mar molt mogut, vent potent, ambient d’aigua de mar voleiant arreu i dificultant la visibilitat. Girem i voltem fins al port de Punta Arenas, on costa molta estona poder atracar.
VOLTA AL MÓN: Juan Sebastián Elcano va completar la primera volta al món el 6 de setembre de 1522. Aquell dia, la nau Victoria va atracar al port de Sanlúcar de Barrameda (Cadis), d'on havia sortit tres anys abans. Dos dies més tard, el 8 de setembre, van arribar finalment a Sevilla. Dels aproximadament 240 homes que havien sortit el primer dia en cinc naus, només en van quedar 18 supervivents.
Dins del vaixell encara fem avui l’últim esmorzar. Aprofitem per fer-nos una fotografia a la taula amb el Juan, l’eivissenc, i el Jean François i la Silvia, de la Bretagne francesa. Aquesta matinada no hem pogut gaudir de la part final. Navegar pel pas entre el Parc Nacional Alberto de Agostini (a l'oest) i l'Illa Dawson (a l'est) és entrar en una de les zones amb més contrastos de tota la Patagònia. Sé que mentre a l’esquerra teníem els pics tancats i les glaceres de la Serralada Darwin, a la teva dreta anàvem deixant una illa carregada d'una història humana profunda i, a vegades, colpidora, com ja he esmentat en una altra crònica.
Estem en la part més ample de l’Estret de Magallanes. L’Estret era realment l’objectiu d’aquest viatge expedició. Estic molt content i no puc evitar el record de l’expedició a l’Antàrtida de l’any 2020. He llegit que per arribar a aquest entorn es dóna l’efecte venturi on les parets són tan altes i el canal tan estret que el vent s'hi accelera brutalment. Els mariners l'anomenen "la gorja", i la navegació aquí requereix una perícia extrema. Ha estat de matinada, a les fosques, però jo he dormit molt bé.
Finalment atraquem al port de Punta Arenas ja que ha estat impossible fer l’excursió per Illa Magdalena. I aquí acaba el viatge amb el vaixell Ventus Australis. Però l’endemà d’haver arribar a Punta Arenas, m’embarco en una visita, amb un catamarà, que fan la volta a Illes Magdalena i Marta.
Ben aviat al matí anem a embarcar al catamarà que ens ha de dur a l’illa Magdalena.
Mentre hi anem ressona encara la terrible història de l’illa Dawson. Al segle XIX, els salesians hi van fundar una missió per "protegir" (i evangelitzar) els pobles Kawésqar i Selk’nam. Malauradament, el xoc cultural i les malalties europees van fer que gairebé cap dels indígenes sobrevisqués: una tragèdia demogràfica.
I després com ja sabem el 1973 l'illa es va convertir en un camp de detenció per a les autoritats del govern d'Allende. El feixista Pinochet hi va fer tancar prop de de 400 persones, incloent-hi a alts executius del govern de Salvador Allende, como José Tohá, Orlando Letelier, Luis Corvalán y Clodomiro Almeyda. Els presoners varen ser sotmesos a treballs forçats, temperatures extremes sota zero i maltractament físic i psicològic; tot molt propi de les dictadures.
Un dels guies que tindrem aquests dies (en la visita de Valparaiso) explicava que calia veure que després amb el dictador Pinochet l’economia va millorar... Em va semblar que justificava el cop d’estat. Penso que sembla molt clar que ell no va ser dels que van ser reprimits ni maltractats.
Per la proa, una estona després, es comença a veure l’illa Magdalena, avui que el temps és molt calmat.
Desembarquem a l’illa. És coneguda principalment per ser la llar d'una de les colònies de pingüins més grans de la Patagònia.
L'illa forma part del Monument Natural Los Pingüinos. Cada any, entre setembre i març, l'illa es converteix en un formiguer de vida. S'estima que hi resideixen més de 60.000 parelles de pingüins de Magallanes. Venen a l'illa per niar, canviar el plomatge i criar els seus pollets abans de tornar a mar obert cap al Brasil.
Actualment ja en queden pocs perquè les cries han marxat. L'adéu dels petits pingüins és un dels moments més crítics i fascinants del seu cicle de vida. A l'illa Magdalena, aquest procés de "graduació" sol passar entre finals de febrer i mitjans de març.
Actualment el que veiem són majoritàriament pingüins adults. Les cries, els jovenets, ja van començar la dispersió fa uns dies (després ho aclariré).
Estem veient el pingüí magallànic (“Spheniscus magellanicus”) és, sens dubte, el rei de les costes australs. Tot i que no és el pingüí més gran del món, és un dels més resistents i carismàtics. A diferència d'altres pingüins, el de Magallanes té un patró molt específic: té dues bandes negres al pit (els joves només en tenen una) i té una vora blanca que li recorre els ulls i baixa fins a la gola. Fan uns 70 cm d'alçada i pesen uns 4 o 5 kg.
Pujo fins al far de l’illa. Va ser encès per primer cop l'abril de 1902. Fins a mitjans dels anys 50, les famílies dels farers vivien aquí tot l'any, aïllades però envoltades de milers de pingüins. T'imagines despertar-te cada dia amb el so de 60.000 pingüins? Després desfaig el camí de tornada. Tot plegat un passeig d’un quilòmetre i mig.
S’hi veuen els nius on generalment tornen els pingüins cada any. En alguns s’hi pot observar un pal amb un número. Encuriosit ho pregunto: és una identificació que fan servir els biòlegs del Parc per fer un seguiment dels pingüins, tot fent-los una prova de la sang i controlant la seva presència posterior.
Aquí tenim una parella joveneta. Abans de marxar, les cries han de passar per un procés biològic clau. Neixen amb un plumó gris molt suau que no és impermeable. Si entressin a l'aigua així, moririen de fred. Llavors es produeix la muda juvenil: durant unes setmanes, les cries perden el plumó i els creix la ploma juvenil. En aquesta fase es veuen una mica "despentinats" i desordenats fins que el seu nou vestit gris i blanc (encara sense la doble franja negra típica dels adults) està llest.
Mentre canvien les plomes, els pares deixen d'alimentar-los progressivament. Això té una funció vital: acostumar l'instint de gana que és el que finalment els empeny a anar cap al mar. Perden el "greix de nadó" (i per tant el pes) per tornar-se més àgils i aerodinàmics per nedar. A diferència d'altres aus, ningú els ensenya a nedar ni a pescar. És pur instint genètic.
Un dia, simplement caminen cap a la vora de l'Estret de Magallanes i sense mirar enrere senzillament es llencen a l'aigua. Un cop a l'aigua, les cries són totalment independents. No marxen en formació amb els pares; cada jove pingüí comença el seu viatge en solitari o en petits grups de "joves" de la seva edat.
Arriba el moment de tornar a embarcar, aquest cop per anar a visitar l’illa Marta. Aquesta és, sens dubte, el territori dels lleons marins. Està situada molt a prop de la seva "germana", però té una personalitat i unes regles de visita completament diferents.
L'illa és una llar massiva per al Lleó marí sud-americà (“Otaria flavescens”).La seva població s'estima en uns 1.000 exemplars. L’època de cria va entre gener i febrer i és el millor moment per veure els mascles alfa (que són enormes, amb una cabellera tipus lleó) protegint el seu "harem" i les cries petites que acaben de néixer.
No baixem del catamarà, però sentim perfectament el soroll i l’olor. Si hi vas algun dia, preparat! El soroll dels brams dels lleons marins i l'olor de la colònia són molt intensos. És naturalesa en estat pur. Em sento traslladat a un altre món, però la veritat és que no: aquest és també el meu món, tot i que no el tinc a prop.
Tornem a estar un altre cop de tornada a Punta Arenas. Així s’acaba, definitivament, aquesta visita expedició a les terres australs del Canal de Beagle i de l’Estret de Magallanes. Un cop a Punta Arenas m’he apropat al port i m’he aturat al moll Loreto, on hi queden les restes dels troncs de l’antic port del carbó. Aquí sento a les galtes el vent magallànic, el mateix vent que va empènyer les naus de Magallanes i l'HMS Beagle. En aquest silenci, tinc la sensació que no soc un turista, sinó algú que ha compartit un instant amb el temps geològic i la història universal.
VOLTA AL MÓN: És fascinant aquest punt de la història (la conclusió), perquè la tornada d'Elcano no va ser només un triomf heroic, sinó també un exercici de supervivència política. Quan la Victoria va atracar, Elcano sabia que s'enfrontava a càrrecs de traïció pel motí de San Julián (on ell havia participat contra Magallanes). Per salvar el coll i guanyar-se el favor de Carles I, Elcano va haver de "cuinar" el seu relat, cosa que va indignar altres supervivents com el pilot Francisco Albo o el mestre Hernando de Bustamante.
Elcano va construir una narrativa on ell era el salvador de l'expedició, però ho va fer a costa de certs silencis i distorsions. Així en els informes oficials, es va tendir a minimitzar el paper de Magallanes. Se'l va presentar com un home que s'havia desviat de la missió principal per qüestions personals i religioses a les Filipines, provocant la seva pròpia mort i posant en risc la missió. Però certament, és una realitat que Elcano va ser qui d’una manera o altra i sobrevivint va esdevenir el titular de la primera circumval·lació del globus terrestre.
Aquí, l’altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/argentina/1456-1719-expedicio-patagonia-magallanes-dia-4-canal-de-magallanes-glacera-condor