(Alta Savoia) Ruta 1728 el 20/06/2026; 9,9km; +113 -317; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Argentière, Les Cantellieres, L’Arve, pont Les Tines, Le Paradís des Praz, Les Praz de Chamonix, Les Plans, Chamonix Centre. Tipus de sortida: travessa; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La data més antiga que consta d’Argentière és del 1497.
Aquests dies estic al càmping Les Cimes de Les Bossons, a la Vall de Chamonix. Aquesta primera ruta introductòria la faig pel Petit Balcó Sud des d’Argentière. El nom Argentière prové etimològicament del llatí argentum (plata) i deriva de les històriques mines de plata de la regió.
He arribat a Argentière amb el tren TER des de Les Bossoms. És molt pràctic. Els horaris estan molt bé, amb uns dos trens per hora que fan tota la vall. Els allotjaments turístics donen una Carte d’Hôte que permet utilitzar el transport de forma gratuïta. Així s’estalvien cues de cotxes amunt i avall.
La ruta que faig s’endinsa en un bosc dens per camí agradable i relaxant. A l’esquerra veig la via del tren per la qual he arribat al poble. Recordem que estem al departament francès de l’Alta Savoia.
Entre el dens bosc que ens cobreix sempre hi queden espais per veure l’altra costat de la vall. Com ara, al lloc de Chosalets, s’hi veu la plana verda del càmping Glacier d’Argentière.
Des d’un espai entre arbres unes grans agulles destaquen enllà. Em puc equivocar però crec que estic veient els Drus i l’Aiguille Verte que es troben entre el glaciar d’Argentière i la Mer de Glace. Parlar de Les Drus (l'Aiguille du Dru) és parlar de la mística més pura de l'alpinisme a Chamonix.
La primera ascensió absoluta al cim més alt la va aconseguir un equip britànic i francès format per Clinton Thomas Dent, James Walker Hartley i els mítics guies de Chamonix Alexander Burgener i Kaspar Maurer. Ho van aconseguir el 12 de setembre de 1878.
He caminat uns 2 km planers i amables, quan toca passar per damunt d’un pontet de fusta. Supera un torrent d’aigua intensa que va a parar a l’Arve. Aquestes aigües provenen del Llac Blanc que tenim damunt, a nord-oest, a 2352 metres. Aquest camí, que estic fent, va seguint les corbes de desnivell de 1240 metres.
Tota la serra que tenim a la dreta és la de les Agulles Roges, amb el punt culminant de l’Aiguille du Belvédère de 2965 metres. Val a dir que la primera ascensió a l'Aiguille du Belvédère en condicions de ple hivern la va aconseguir l'alpinista H. Connah el 26 de febrer de 1900, una època en què aventurar-se a les Aiguilles Rouges amb neu, gel i sense l'equipament modern era tota una odissea.
Com que hi ha humitat en aquest entorn, també hi ha flors, com aquesta vicia cracca. La “Vicia cracca” (coneguda popularment en català com a veça de l'ocell, veça russa o simplement veça) és una planta herbàcia i enfiladissa de la família de les fabàcies (les lleguminoses). Com gairebé totes les lleguminoses, la veça d’ocell té uns bacteris simbiòtics a les arrels que són capaços d'agafar el nitrogen de l'aire i fixar-lo a la terra. Això fa que enriqueixi el sòl de manera natural, actuant com un adob biològic.
I aquesta altra, ben vibrant, que crec deu ser una bosserola (“Centraurea nigra”), però és una espècie de moltes diferents encara que semblen idèntiques. També és coneguda com centàurea negra o herba de la tos. El nom del gènere, Centaurea, prové del centaure Quiró de la mitologia grega. Es deia que Quiró, gran coneixedor de les plantes medicinals, va fer servir aquestes plantes per curar-se una ferida greu a la pota causada per una fletxa enverinada amb la sang de l'Hidra.
Com és habitual en els Alps, sempre vas trobant pals indicadors. Tots tenen el mateix format força clar i evident. No passa com a la meva terra on trobes rètols de formats i descripcions diferents, fins i tot uns amb ratlles estranyes que semblen d’una parada de bus i que no s’acaben d’entendre... no tenen res a veure amb la tradició del món de muntanya.
Em desvio un moment a la dreta on hi ha la Plaque de Bellin, segons he llegit al pal informatiu. Es tracta d’una roca amb diverses vies d’escalada. Aquest és un sector d'escola o escalada esportiva de baixa altitud, ideal per a dies més relaxats, per fer pràctiques o per escalar quan fa massa mal temps a les altures.
A la foto, un dels claus. Després desfaig els 40 metres que he caminat i torno a la ruta que estic fent.
Certament em sento com si caminés per un bosc màgic, amb ombres, roques, forats, arbres recargolats, molses... i un gran silenci. Imagino que ara em sortiran una colla de follets, petits i verds, que saltironant i ballant em faran agafar la màquina de fotos, però que fugiran per amagar-se al seu cau abans que pogués fer-ne cap.
La vegetació sovint té la particularitat de repartir-se, en un bosc, per grups familiars, per dir-ho d’alguna manera. Aquí hi ha diversos exemplars de falgueres, concretament la falguera aquilina (coneguda científicament com a “Pteridium aquilinum”, i popularment com a falguera comuna, falguera gran o falguera de l'àliga). És una de les plantes més comunes, esteses i fascinants. És una de les falgueres més grans d'Europa; pot passar fàcilment del metre d'alçada, i en condicions òptimes pot arribar als 2 o 3 metres.
Cal anar en compte amb ella. La falguera aquilina conté ptaquilòsid, un compost altament tòxic i carcinogen.
Per un altre espai, entre el brancam dels avets, es presenta majestuosa l’Aiguille du Midí. Hi hauré de pujar un dia d’aquests, però controlant la previsió del temps per aconseguir bones vistes del Mont Blanc des de dalt.
Seguim endavant gaudint de la ruta, de la solitud i de les sensacions. Arribo al Pont de Corruaz. Com que el Petit Balcon Sud transcorre per la vessant de la solana, en aquest punt concret el camí baixa lleugerament cap al fons de la vall i topa amb el riu. A l’altra banda del riu ja hi ha el territori de Les Tines.
El nom Corruaz (o Corruz) prové de l'antic francoprovençal (l'arpità), la llengua romànica parlada històricament en aquesta regió alpina. Està directament relacionat amb les paraules del dialecte local que fan referència a un corrent d'aigua, un canal artificial o un torrent estacional que baixa amb força de la muntanya (sovint lligat a la paraula correrie o courta).
Una foto del riu, ràpid i blanc, és inevitable. Des del mateix pont neix un sender preciós paral·lel al riu Arve, ideal per fer passejades tranquil·les enmig del bosc de pins de Les Tines.
El riu Arve és l'autèntica artèria vital de la vall de Chamonix. L'Arve neix en el límit rasant amb el territori suís, concretament al coll de Balme (a uns 2.100 metres d'altitud), a la capçalera de la vall de Chamonix. La majoria de lingüistes i experts en toponímia alpina coincideixen que Arve prové de l'arrel pre-celta Atur- o Ar-.
Pel camí ara trobo alguna soca d’arbre que van tallar en el seu moment. Aquest concretament l’he pogut investigar bé i he arribar a la conclusió que va viure 68 anys.
Com que ara anem per sota del nivell de 1100 metres, el riu el tenim més a prop i per tant també els accessos a la vall. Aquí ara passo pel costat de el Pont de la Forge, 1084 metres d’altitud, com indica el rètol. El seu nom està directament vinculat a l'activitat humana i al treball del ferro. A la farga que va donar nom al pont es fabricaven i reparaven les eines del dia a dia: les ferradures per als cavalls i mules, relles de llaurar, destrals per als llenyataires i, més endavant, els primers objectes de ferro per als pioners que començaven a explorar les muntanyes.
Aviat el camí es mou per entre un espai lacustre de rierols i petits embassaments d’aigua, com unes aigües tortes. És el Paradís de Les Praz i és anomenat així perquè el tram proper és un dels racons més idíl·lics, màgics i estimats de tota la vall de Chamonix.
Una curiositat per la ruta: un “hotel d’abelles”. Es tracta d’una estructura artificial creada per l'home que serveix de refugi i lloc de nidificació per a les abelles solitàries i altres insectes pol·linitzadors beneficiosos. Un gran rètol, al costat, en parla.
A l’esquerra s’endevinen, ara que ja estic acabant aquesta caminada, els prats verds del camp de golf i, en un espai amb un restaurant i jocs infantils, un indret de pau i d’aigua per a descans i infants.
Ara el camí ja baixa de cop (poques passes) per entrar al conjunt de carrers i cases de Les Praz. Potser he d’afegir que el camp de golf original es va inaugurar el 1934 amb només 9 forats, però la seva gran transformació va arribar a principis dels anys 80. El municipi va encarregar la seva ampliació a Robert Trent Jones, un dels dissenyadors de camps de golf més famosos de la història.
I ara seguim la vorera de l’Arve. Així anem acabant aquesta excursió per aquest indret de l’Alta Savoia. No hem d’oblidar que, amb una llarga tradició històrica independent, no va passar a control francès fins fa molt poc, concretament l’any 1860 quan França en va obtenir el control com a compensació pel suport militar prestat al Regne de Piamont-Cerdenya durant la “unificació italiana”.
Per cert aquest concepte, no deixa de ser un eufemisme per evitar parlar de l’acció de conquesta militar i econòmica de la península itàlica. I és que els perdedors mai posen nom a les coses. I què en diria un dels perdedors (dels que el segle XIX van “ser unificats”)? No sé, potser diria “l’usurpació italiana”? Algú els hi hauria d’haver preguntat.
L’espai se’ns obre de cop i se’ns ofereix a la vista la magnifica visió del massís del Mont Blanc, com tots sabeu la muntanya més alta de l’Europa occidental. D’aquí a dos o tres dies hi pujaré (amb mitjans mecànics) a prop.
I quasi sense adonar-nos entrem pels carrers de Chamonix, deixant a la nostra esquerra diverses instal·lacions de caràcter esportiu que omplen un espai molt gran. Ja només queda anar a l’estació de tren per tornar a Les Bossoms.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1728-argentiere-a-chamonix-petit-balco-sud-les-tines-les-praz-272085251
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1279-1510-vallorcine-tete-col-de-la-balme-refuge-col-de-la-balme