(Alta Savoia) Ruta 1730 el 22/06/2025; 6,7 km; +137 -137; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Vallorcine, Cascada de Barberine. Tipus de sortida: anada i tornada, travessa; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El document més antic de la vall és del 1091
Estic a punt de sortir del càmping Les Cimes, on gaudeixo cada dia d’aquestes magnífiques vista. L'origen i l'evolució del nom de Chamonix és molt curiós. La primera referència escrita que es conserva de la vall data de l'any 1091, en un document oficial on el comte Aimon I de Ginebra cedia aquestes terres a una abadia benedictina. En aquell text en llatí s'anomena la zona com a Campus Munitus, que després devia evolucionar a “Champ Monix” i fins a l’actual.
Va molt bé disposar del transport de tren gratuït per tota la vall: ràpid i eficient. Arribant a l’estació hi trobo aquesta caseta (o cabana) pels llibres que es cedeixen: “emportat un i deixen un altre”. Al meu país no hi veig res de semblant, fora d’alguna iniciativa privada, generalment davant d’alguna llibreria. Potser és qüestió de ‘nivell cultural’?
Ja estic a l’estació de Vallorcine, des d’on començaré a caminar. Les estimacions demogràfiques calculen que la seva població es manté estable o amb un lleuger creixement, rondant els 450 o 480 pobladors.
Passo pel pont del riu de l’Eau Noire. L'origen del riu Eau Noire ("Aigua Negra"), troba el naixement a prop del coll dels Montets i creua la vall de Vallorcine abans d'entrar a Suïssa,
Les cases ja són del nucli de Vallorcine.
Allà lluny em sembla que aquell cim deu ser el Bel Oiseau de 2631 metres que està al damunt del llac Emosson, que ja és dins de Suïssa. El llac és un embassament artificial situat a cantó de Valais, a tocar de la frontera amb Vallorcine i França, a uns 1.960 metres d'altitud.
1 Avui serà una caminada planera i curta, però agradable. Deixo a la meva esquerra l’església de Notre-Dame-de-l'Assomption. L'edifici respon a l'estil típic de l'arquitectura religiosa de Savoia de l'època barroca, pensat per resistir el pes de la neu. El campanar té una teulada amb forma de fletxa baixa i robusta, revestida de plaques de pissarra fosca per suportar el gel i els llamps.
En contrast amb la sobrietat exterior de pedra blanca, l'interior amaga elements d'art barroc senzill, amb colors càlids i fusta tallada, un estil que buscava transmetre confort i lluminositat.
Una foto curiosa: l'església original es va construir al segle XIII, però va ser destruïda totalment o parcialment per allaus diverses vegades (les més greus de les quals es van registrar els anys 1625 i 1720). Quan l'església actual es va aixecar al voltant de 1757, es va decidir construir aquest enorme mur de pedra aigües amunt de la muntanya. La seva funció és literalment "tallar" i desviar el flux de la neu i les allaus cap als costats per evitar que l'impacte destrueixi el temple.
Històricament, l'església no era només el centre religiós de la comunitat walser (els colons alemanys de la vall), sinó també el lloc físic més segur de tot el poble en cas de tempesta extrema o catàstrofe natural gràcies a la protecció del seu mur.
Uns quants rètols ofereixen al caminant seguretat respecte de la ruta i informació addicional d’altres alternatives.
Camino per una plana ondulada herbada i als marges hi ha moltes flors, com aquesta Belleraca (“Heracleum sphondylium”). Coneguda també en català com a branca ursina o herba de sant Jordi, és una planta herbària de la família de les umbel·líferes (apiàcies), molt comuna en prats humits. El punt més crític que cal saber sobre la belleraca és que és una planta fototòxica. La seva saba conté uns compostos anomenats furanocoumarines. Si et toca la saba de la planta a la pell i després et toca la llum del sol (raigs UV), es produeix una reacció química que causa una fitofotodermatitis: cremades greus, vermellor, inflor i bufes doloroses a la pell (similars a les d'una senzilla cremada per foc).
Més enllà trobo aquesta altra que realment és una subespècie anomenada “sibiricum” on els pètals tenen un to rosa molt bonic. Per tant tenim una bellaraca rosa.
Aquí hi tenim també la "reina" dels prats a l'estiu: una margarida gran o margaridassa, i que científicament es coneix com a “Leucanthemum vulgare”. No és una planta mortal com la cicuta, però té els seus secrets defensius. El sucacre (saba amarga) és present en totes les parts de la planta, que queden impregnades d'aquesta saba molt amarga. Per aquest motiu, les vaques i els porcs es neguen rotundament a menjar-se-la als prats. Si una vaca la consumeix per error, la seva llet agafa un gust amarg i desagradable. En canvi, a les cabres i les ovelles no els importa i la pasturen sense problemes.
Cal afegir que a l'antiga Grècia i Roma, aquesta flor estava consagrada a Artemis (Diana per als romans), la deessa de la Lluna, de la natura i de les dones.
Segueixo caminant, ara pel costat de quatre cases antigues agrupades, com si tinguessin fred. És el llogaret (o barri) de Le Mallard. En el francès de la regió de Savoia i en l'antic idioma francoprovençal (arpità), la paraula "mollard" (o mallard segons grafies antigues o deformacions locals) té un significat geogràfic molt concret: significa "turó", "tossal" o "elevació del terreny arrodonida".
I és aquí on la pista per la que caminava s’acaba i comença aquest bonic senderó que m’ha de portar fins al bosc.
I perquè no es digui, més rètols. Apa, endavant que ara començarà l’ombra.
Faig una foto del tronc d’aquest trèmol (“Populus tremula”), conegut també com a pollancre trèmol o àlber tremolós. El gènere Populus, que són els arbres de ribera per excel·lència, a les muntanyes i zones alpines són capaços de créixer fora dels rius, colonitzant vessants, tarteres o clarianes de bosc gràcies a la humitat de la zona. És interessant saber que l'escorça del trèmol conté grans quantitats de salicina, un compost que el nostre cos transforma en àcid salicílic quan el consumim. Aquest és el principi actiu natural que va donar origen a la coneguda Aspirina.
Aquí tinc el tronc de gruixuda escorça que crec que és el pi cembres (“Pinus cembra”), molt gruixut i monumental. Amb la resina d'aquests pins es fabricava la famosa "trementina", que els pastors i muntanyencs utilitzaven com a ungüent per desinfectar ferides i curar els refredats al pit durant els durs hiverns.
Arribo a un espai que fa de petit mirador de la cascada de Barberini. Es tracta d’un raig que ve de molt alt (de fet no el puc fotografiar sencer) i amb un raig de poca aigua caient. Realment no és gaire impressionant, però m’ha servit d’excusa per aquesta excursió.
Hi trobo un tronc posat com un banc on m’hi aturo per fer un mos. De pas reflexiono amb el fet que hi ha arbres amb estratègies d’escorces tan diferents. La diferència entre una escorça prima (com la del trèmol o el faig) i una de molt gruixuda (com la del pi o l'alzina surera) es deu a una combinació d'estratègia d'evolució i d'adaptació a l'entorn on viu cada espècie.
A la vall de Chamonix es dona una combinació perfecta per a tots dos: hi ha el fred intens de l'alta muntanya (que requereix la protecció de l'escorça del pi) però també una humitat ambiental altíssima i molta aigua disponible al terra pel desgel de les glaceres (que és el que necessita l'àlber per viure amb la seva escorça prima sense assecar-se).
En resum: conviuen en el mateix espai perquè un representa la velocitat del present (el trèmol) i l'altre la resistència del futur (el pi). És un equilibri perfecte de la natura alpina.
Trobo moltes fotos petites i grogues molt boniques. Són conegudes com ‘botó d’or’, però ara ja estan obertes i no tenen la forma de botó que ofereixen quan són més joves. El “Ranunculus repens” és una planta que creix en camps, pastures i preferentment en sòl humit. Atenció! Ja que com altres espècies d'aquest gènere són verinoses, encara que quan s'assequen perden el verí. El sabor del ranuncle és acre, així que el bestiar evita menjar-los.
Ja estic tornant. Encara que el salt d’aigua no era res gaire interessant, la veritat és que aquesta caminada està resultant molt agradable i he pogut trobar diversos aspectes que em permeten treure una “mica de punta” a la sortida.
Torno a passar per Le Mallard i ara em fixo els detalls que la gent que hi viu hi deixa a les seves portes.
Ja falta poc per tornar a ser al punt d’inici. Ara, però, la vista se me’n va cap a les agulles de la muntanya que tinc allà lluny. Es tracta de les Aiguilles Rouges. Es tracta d’un massís muntanyós pre-alpí situat davant del cèlebre massís del Mont Blanc, just a l'altre costat de la vall de Chamonix. Reben aquest nom pel color vermellós de les seves roques gneis i esquists, que s'encenen especialment durant la posta de sol. A diferència dels veïns de gel i neu del Mont Blanc, són muntanyes més rocoses i assequibles.
Per cert, potser convé aclarir que el “gneis” és un tipus de roca metamòrfica. Això vol dir que originalment era una altra roca (com el granit) que va canviar a causa de pressions brutals i temperatures molt elevades a l'interior de la Terra, sense arribar a fondre's del tot.
Abans d’acabar passo un altre cop pel davant de l’església de Notre-Dame-de-l'Assomption, on en un pla més baix hi té el cementiri. Ja tornem a Vallorcine i diguem que prové del llatí “Vallis ursina”, que significa "la vall dels óssos". El nom oficial de Vallis ursina apareix documentat per primera vegada l'any 1264, en una carta on el prior de Chamonix cedia la meitat d'aquestes terres a colons d'origen germànic (els Walser) perquè hi establissin comunitats. El prior de Chamonix es reservava el dret a quedar-se amb l'espatlla de tots els óssos que es cacessin a la vall. Era un tribut de caça molt valuós en l'època medieval.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1730-vallorcine-cascada-de-barberine-272917158
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/1350-1590-servoz-gorges-de-diosaz-cova-cralin