(Alts Alps) Ruta 1732 el 26/06/2026; 7,6 km; +113 -113; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Les Alberts, Le Rosier, Val de Pres. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La Vall de la Clarée havia estat una república el segle XIV.
Estic ara al càmping Bois des Alberts. El poble de Les Alberts pertany als Alts Alps (Hautes-Alpes). És un petit llogaret de muntanya situat a la històrica Vall de la Clarée i als peus de l'estació d'esquí de Montgenèvre.
Aquest és un càmping boscós molt agradable i té, al costat, un estany del mateix nom del poble. El llac no és un estany d'alta muntanya excavat en roca nua, sinó un estany de fons de vall. Es va formar de manera natural en una depressió d'aquesta plana al·luvial on l'aigua subterrània (freàtica) i les petites aportacions del riu es van acumular, creant una zona humida i pantanosa.
Surto del càmping caminant i a l’esquerra veig la cresta de la Grande Peyrolle (2.645 m). El color vermell, ataronjat i rovellat que tant destaca a les seves parets es deu a la seva composició geològica. Està formada principalment per grans masses de dolomies i calcàries del Triàsic (d'uns 200 a 250 milions d'anys d'antiguitat).
En aquests sediments hi ha una alta presència de ferro i carbonats, que en entrar en contacte amb l'oxigen i l'aigua de pluja s'oxiden (literalment, la roca es "rovella"). Això li confereix aquest aspecte càlid, mineral i gairebé desèrtic que contrasta tant amb el verd dels boscos de la vall.
Segueixo la carretera rural que va en direcció nord fins que un quilòmetre més enllà me’n separo i passo per un pont de fusta que creua el riu de La Clarée. És l'autèntica artèria vital de la vall on em trobo. Es considera que neix al Mounier (sota el llindar dels Rochilles), en una zona de prats alpins just a sota de la cresta de la Main de Crépin (un indrets on ja vaig pujar fa uns anys i deixaré una crònica al final).
El sender ara segueix per dins del càmping Huttopia. El travesso tranquil·lament i vaig a parar al poble de Le Rosier. De fet aquest càmping antigament era municipal i es deia “Le Rosier” i jo hi havia estat en un campament d’estiu del Centre Excursionista de Catalunya. Així vaig conèixer aquesta vall a la que he tornat moltes vegades.
A la dreta em sembla que estic veient els vessants de la Pointe de Pécé (2733m) i més enllà, centrat, el cim de la Pointe Gaspard (2808m).
Aviat veig el campanar de l’església (o capella) de Sainte-Élisabeth. Va ser construïda originalment l'any 1614 (data que encara es pot veure inscrita en ella) i es va restaurar de manera important a la dècada de 1970.
Entre el pont i el nucli del poblet hi ha el que havia estat el forn comunal, actualment en format de senzill espai visitable com un museu rural.
Entro seguidament en el nucli. Val a saber que molt abans de la Revolució Francesa, mentre la resta d'Europa vivia sota el jou del feudalisme més absolut, la vall de la Clarée (juntament amb altres valls de la zona de Briançon) formava part de la República dels Escartons (1343-1789). Havien comprat la seva llibertat i no estaven sotmesos a cap senyor feudal.
A la façana de l'antiga casa comunal (l'ajuntament històric o mairie) del llogaret de Le Rosier hi ha un magnífic rellotge de sol d'un color groguenc i ocre molt característic. Realitzat per l’artista Zarbula, molts dels seus rellotges incorporen representacions estilitzades d'ocells (com orenetes o ocells exòtics de colors) que simbolitzen el pas del temps i la llibertat del cel. La divisa que conté, en aquest cas, es relaciona amb la revolució francesa: Liberté Egalité Fratenité.
Deixo ara al costat una font molt ben conservada. N’hi ha a tots els poblets de la vall.
Convé potser concretar que l’autor, Giovanni Francesco Zarbula, va ser un famós pintor i dissenyador de rellotges de sol d'origen piemontès que va recórrer les valls de la Clarée, del Queyras i de Briançon durant el segle XIX (concretament entre 1835 i 1881).
I uns metres més enllà un bonic i interessant punt de bústies perquè el carter hi deixi les cartes. Un últim apunt sobre la divisa del rellotge: aquella era una època de grans tensions polítiques a França, sota el regnat de Lluís Felip I. El fet de pintar la divisa revolucionària de la República a la façana de la casa comunal del poble era un acte d'afirmació republicana i de rebel·lia política molt fort per part dels representants locals i dels veïns de Le Rosier davant del poder monàrquic.
A tocar, al carrer de Lafontaine, hi ha una casa antiga de caràcter purament alpí que conserva, gairebé com un fantasma del passat, les restes d'un altre rellotge de sol. Molt deteriorat, però la presència del balcó de fusta típic d'aquestes cases de pagès (que antigament es feia servir per assecar el gra, els formatges o la llenya a l'abric de la teulada) li dona un encant rústic inigualable, creant una imatge molt autèntica de la vida rural d'abans.
Ara segueixo la carretera, estreta, i amb molt poc trànsit que segueix fins al nucli de Val-Des-Pres.
Pel camí vaig trobant llocs d’interès com aquesta capelleta dedicada a Sainte Luce. La capella està dedicada a Santa Llúcia, patrona de la vista i de la llum. A les valls de muntanya, on els llargs hiverns s'associaven a la foscor i on el treball manual de precisió (com fer punta de ganxet o tallar fusta) es feia vora la llar de foc, la devoció a la santa de la llum estava molt estesa per demanar protecció per als ulls de la gent gran i els artesans de la llar.
Més endavant a l’esquerra, tancat i barrat, el bar restaurant Les Alpins, on anys enrere m’hi havia aturat alguna vegada a dinar. M’ho miro i em sap greu: és un record del passat.
I una altra capelleta, en aquest cas dedicada a Sant Joan Baptista. En estar dedicada a Sant Joan Baptista, la capella té una forta vinculació amb l'aigua i la purificació. En una vall completament dominada per la presència del riu Clarée —que aportava riquesa als prats però que també podia ser perillós durant les grans revingudes del desgel a la primavera—, demanar la protecció de Sant Joan era una constant en la vida de la comunitat
Trobem un altre bonic rellotge de sol, aquest a la casa que es diu senzillament “La Maison”. La divisa és un missatge interessant: és una crida a la saviesa i a l'acció: recorda a tothom qui el mira (pagesos, pastors i viatgers de la vall) que el temps és un bé escàs, preciós i efímer, especialment en un entorn de muntanya on el dia útil depèn estrictament de la llum del sol. Ens diu, literalment: "No perdis ni una sola de les hores de sol que se't donen".
L'església parroquial principal de Val-des-Prés (que a més compta amb el cementiri del poble situat just al seu costat) és la magnífica Església de Saint-Claude. El detall més famós i espectacular de l'església és el seu gran porxo de fusta tallada (anomenat porche en mélèze o carron). És una obra mestra de l'artesania local feta amb fusta de làrix de la zona, sostinguda per columnes de pedra. Aquest tipus de porxos de fusta, molt típics del Briançonès, servien per aixoplugar els fidels abans d'entrar al temple i per celebrar-hi reunions de la comunitat. El temple actual data de finals de l'edat mitjana i va ser consagrat l'any 1518.
He seguit una mica amunt i després ja he fet mitja volta i baixant m’ha cridat l’atenció aquesta casa amb tota aquesta decoració externa de nans i altres figures.
Finalment torno a ser a Le Rosier, on encara veig aquest curiós rellotge de sol en una cantonada (visible de cara a la carretera) és un rellotge de sol angular o doble. En lloc d'estar pintat en una paret plana, aprofita l'angle recte de la cantonada de la casa per desplegar dos quadrants connectats.
Un rellotge de sol pla normal només funciona unes hores (mentre el sol toca directament aquesta façana). En canvi, en col·locar-lo a la cantonada: El quadrant de l'esquerra (orientat més cap a l'est/sud-est) captura les hores del matí. El quadrant de la dreta (orientat cap al sud/sud-ouest) agafa el relleu i captura les hores de la tarda.
És un prodigi de la geometria: l'ombra es va desplaçant d'una paret a l'altra i, idealment, les hores del migdia coincideixen exactament a la mateixa aresta de la cantonada. És una joia. (A la foto, només es pot veure, en mal estat, la cara que s’orienta a sud-oest).
I encara em faltava aquest! El rellotge de sol de Les Aireilles, un hostal rural. El rellotge de Les Airelles destaca per la seva riquesa ornamental. Zarbula es va lluir amb una decoració molt viva on hi trobem: ocells exòtics i motius florals. I la divisa és força maca: "Le temps passe, l'amitié reste" (El temps passa, l'amistat queda) una fórmula sobre la fugacitat de la vida combinades amb un toc humà i acollidor per a la casa.
Ja només em queda la mica de camí fins al càmping. De pas faig una fotografia del marge on s’observen les restes de materials típics provinents de la barreja de les morrenes glacials i les posteriors acumulacions de sediments dels rius.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1732-briancon-les-alberts-le-rosier-val-de-pres-274749728
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/568-ecrins-vall-de-la-claree-refugi-laval-llac-long-llac-rond-refugi-drayere