(Vallès Occidental) Ruta 1496 el 8/05/2023; 11 km; +170 -170; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sabadell, torrent Colobrers, ermita Togores. Participants: Joan Parce i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’ermita de Togores està documentada el 986.
Feia anys que no venia pel Vallès i avui ha estat una bona idea amb l’amic Joan. Estem a Sabadell començant a fer una caminada extraordinària per un entorn ombrívol que, ara que ja ve la calor, ens anirà de meravella.
Seguim el camí, planer i preparat que va al costat del riu fins que al final la cruïlla obliga a decidir: esquerra o dreta. Anem a la dreta i passem per sobre del riu Ripoll.
Prenem el camí de Can Amat i aviat tenim una gran bassa a la nostra dreta, amb ànecs de coll verd i tot. El camí em fa pensar en l’històric (documentat el 1390) molí fariner de Can Amat, que pels voltants de 1820 va passar a ser molí draper. Aquesta és també terra de masies, que no veiem però que hi són: Pagés, Turull, Garriga...
Portem uns 3 km i arribem al punt d’accés al torrent de Colobrers. No he pogut trobar res concret de l’etimologia del nom. Potser algú en sabrà més i ho voldrà compartir. M’agrada mirar-ho ja que la diversitat territorial de llengua catalana a vegades ens ofereix sorpreses ja que cal entendre que els Països Catalans, el conjunt de territoris de llengua i cultura catalanes, es componen del Principat de Catalunya, el País Valencià, les illes Balears i les Pitiüses, el Principat d’Andorra, la Catalunya del Nord, la Franja de Ponent, la ciutat de l’Alguer (Sardenya) i el Carxe (Regió de Múrcia). Aquests territoris poden oferir variants rellevants sobre un mateix element topogràfic.
Trobem una primera passera que ens permet passar amb comoditat. També en trobarem més en aquesta ruta tan ben preparada. Podem contemplar les grans parets que forma aquest petit congost. Aquesta primera passera va ser reconstruïda després de les destrosses que va provocar el temporal Gloria el gener del 2020.
La densitat de la vegetació ens aporta molta ombra i frescor. Ens fa la sensació que caminem per un sender màgic. Vaig parlant amb en Joan de la màgia i ell de cop diu que sí, que també hi ha la màgia de la Renfe, que ell ha d’agafar i que mai se’n pot refiar. I es que la manca històrica d’inversions a Catalunya ha deixat les nostres infraestructures fetes una porqueria.
I ara, mentre escric això, trobo que fa uns dies un quadre es va cremar (a Gavà) hi ha moltes línies de tren mig bloquejades i en tenen per temps. A sobre, avui (dia 11, quan escric) surt la nova noticia de l’explosió de la catenària a l’estació de Manlleu: on el foc va provocar diverses explosions que va obligar als passatgers a fugir esverats del tren, corrent per l’andana.
Les noticies dels diaris diuen: L'avaria agreuja encara més la sensació dels passatgers de sentir-se maltractats, ja que acumulen anys amb avaries i incidències contínues a Rodalies.
Segons un càlcul estimatiu de la Cambra de Comerç de Barcelona, 480.000 passatgers han estat afectats durant aquest any i s'han perdut unes 228.000 hores entre el gener i l'abril, el que vol dir 14.250 hores setmanals.
Arribem al costat de la Font de la Tosca. A la foto no es veu prou bé, però és interessant destacar els dos considerables forats dels que l’aigua sorgia. Ara també en surt, però poca.
Això que comentàvem abans, passa tant amb els governs del PP com els del PSOE. A cada procés d’eleccions ho prometen tot. Després de les eleccions ja sabem que tot ho incompleixen. Si vius a Catalunya i no ets independentista, quan llegeixes aquests fets ¿què? ¿com et sents?
El camí segueix perfecte, per un entorn, el d’aquest torrent, que va dibuixant diversos meandres. De tant en tant, ve de gust aturar-se i gaudir del silenci i de la tranquil·litat que s'hi respira.
Així arribem al magnífic pont o túnel de La Foradada. Aquí, a finals del segle XIX, es va perforar un petit túnel, per oferir pas al curs de l’aigua, amb els anys es va anar fent més gran. Ara el seu accés està prohibit, ja que el risc de caiguda de roques és alt, però podrem gaudir del bonic salt d'aigua que s'hi forma uns pocs metres més endavant... quan hi baixi l’aigua!
Fem el revolt i per l’altre costat la veiem pel darrera, per la direcció que venien les riuades.
Tranquil·lament arribem a la Font de Can Moragues, arran del camí. Un parell que portaven gossos els deixaven entrar i sortir de la bassa. Però la bassa “és” la font! Si d’aquí a una estona algú s’atura per beure l’aigua, haurà estat xipollejada pels gossos. No sembla gaire higiènic oi? Ho penso però no els hi dic, potser encara se m’encararien; és una pena tant poc criteri; perquè una font no és una piscina. Alguna gent, quan veuen aigua ho confon tot.
Passem pel costat de l’antic Can Moragues. Mas original del segles XVI-XVII i que es va estendre amb diverses edificacions. L'any 1981 la propietat va ser llogada per Diego Fenoy, qui hi va anar construint, a banda i banda de la masia, diversos hangars que aixoplugaven petits avions ultralleugers, que feien servir l'extens camp que hi ha al davant de la casa com a pista d'aterratge, això fins que en Fenoy va morir el 1995 en un accident aeri. Actualment conté una destacada explotació d’oliveres de la varietat arbequina.
Quasi 8 km després d’haver començat, arribem a l’interessant paratge de l’ermita de Togores. Com expliquen els amics de l’UES a l’ermita s’hi venera la Mare de Déu de Togores des del segle XVII. S’especula que fou edificada, sobre unes restes d’època romana, ja que el nom es creu que deriva del llatí. El nom de Togores ja el trobem esmentat en documents de l'any 986 i el llinatge des del 1159. El segle XV fou estatge de monges o del que a l’època anomenaven “donades” (ofertes o donades a Déu), persones que, sense pertànyer a cap orde regular, es retiraven del món a fer vida ermitana. Depenien del monestir de Sant Llorenç del Munt.
Gràcies als amics del centre de l’UES també sabem que l’excursionista Joan Montllor ens diu: “Tan popular ha estat i és la capella de Togores que sovint sortia en les nostres converses familiars o amicals la invocació de ‘Valgue'ns Sant Nin i Sant Non i la Mare de Déu de Togores’" (els dos sants que flanquegen la Verge de Togores són Senén i Abdó, popularment Nin i Non). Aquests dos sants perses, patrons d’Arles, al Vallespir, i d’Inca, a Mallorca, es veneren també a la parròquia de Sant Pere de Terrassa.
Arribem, ja enfocant el final, al costat del mas abandonat de la Torre del Canonge. Es tracta d’un edifici original del segle XII, amb reformes del XVII al XIX, orientat a l’est, com és normal i que encara hi mostra estructures enderrocades de l’antic celler i dels cups pel vi, així com també del forn de pa. El conjunt inclou una capella del segle XVII, en molt mal estat, que al topogràfic consta identificada com la Mare de Déu dels Dolors. El lloc era conegut com a Togores Jussanes.
Poca estona després tornarem a ser al punt d’inici. Una excursió molt recomanable.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1496-sabadell-torrent-colobrers-ermita-togores-134360606
Comentaris