(Garraf) Ruta 1712 el 17/02/2026; 9 km; +300 -300; 4 hores. Excursió organitzada de la Colla del Dimarts amb el següent itinerari: Collet de la Fita, El Gafarró, Creu de St Isidre i Ermita Trinitat Participants: Tone, Carme, Josep Rafel, Josep Sauret, Cristina, Frederic, Celes, Gloria, Tonyo, Pepe, Toni, Anna, Jesús Puyuelo, Montse, Josep Camp i Miquel. Tipus de sortida: semi circular; Dificultat: fàcil (pedregosa).
 |
 |
FA ANYS: L’ermita consta des del 1375.
Ens hem trobat tota la colla i comencem a caminar des del Collet de la Fita. El Collet és un d'aquells punts emblemàtics que qualsevol amant del Garraf coneix bé. És la porta d'entrada oficial al Parc Natural del Garraf des de Sitges.
Tot i que ara veiem pins i matolls, fa un segle el paisatge era ben diferent. Des del Collet de la Fita es podien veure feixes plenes de vinyes. De fet, part de la famosa Malvasia de Sitges es conreava en les zones properes. Després de la plaga de la fil·loxera, a finals del segle XIX, moltes d'aquestes terres es van abandonar donant pas a la vegetació salvatge que veiem avui.
El camí que s’endinsa al Parc Natural del Garraf és pedregós, però molt agradable en aquest dia de sol i sense vent que ens fa, després de quasi dos mesos de pluges i grans ventades. Tindrem magnífiques vistes avui: de Sitges, de Vilanova i també de Ribes.
Als voltants trobem brillants i maques mates de margallons. El margalló (“Chamaerops humilis”) no és només una planta més del Garraf; és l'autèntic supervivent i el rei indiscutible de l’entorn. Podríem dir que és el "DNI vegetal" de Sitges.
Mentre que les palmeres altes que veiem als passejos marítims solen venir d'Àfrica o Amèrica, el margalló és l'única espècie de palmera originària del continent europeu (concretament de la conca mediterrània). El Garraf és un dels seus santuaris principals a Catalunya.
Després d’uns 13 minuts (una distància d’uns 800 metres), arribem al lloc de descans del Gafarró. Tot just hem començat nosaltres. El nom prové del gafarró (“Serinus serinus”), un ocell petit i groguenc molt comú a la zona del Garraf, parent del canari.
Molts vilatans bategen aquest lloc informalment com el racó dels jubilats o de l'amistat. Ha estat una obra de formigues. No va ser un projecte d'urbanisme de l'Ajuntament amb plànols i arquitectes. Va començar com una iniciativa de diversos veïns, molts d'ells jubilats que pujaven a caminar per la zona. Pedra a pedra i amb el pas dels anys, aquests voluntaris van anar aprofitant les pedres del propi entorn per aixecar murets de pedra seca, bancs per seure a mirar el mar i fins i tot petites jardineres.
Des del Gafarró es veuen tres senders, cal prendre el més baix i pedregós que comença baixant. Aquest camí en durà amb una pujada més forta, però curta, fins a la Creu de Sant Isidre. On aprofitem per fer un mos tot descansant una mica.
Cal saber que el sòl del Garraf és purament càrstic. Això vol dir que l'aigua de la pluja no corre per la superfície, sinó que es filtra creant coves i avencs subterranis. Som sobre un formatge gruyère gegant.
La Creu de Sant Isidre no és només un monument religiós; és un símbol de la pagesia local. Antigament, era tradició pujar-hi en processó o caminada popular per demanar pluja o bones collites. Encara avui, és un punt de trobada espiritual i un mirador excepcional des d'on es deia que, en dies clars, es veia Mallorca (nosaltres ho veurem un cop haguem baixat: actualment els pins ho dificulten).
A diferència de molts monuments oficials, la creu va néixer de la societat civil. L'Agrupació Muntanyenca de Sitges (AMUNT) va ser la impulsora de la idea a principis dels anys 50. La primera pedra es va beneir a l'ermita de la Trinitat el setembre de 1954 i va ser pujada a coll fins al Puig d'en Boronet. Va ser un esforç manual: gran part dels materials (sorra, ciment, aigua) van ser pujats a pols o amb l'ajuda de matxos pels mateixos membres de l'agrupació i voluntaris del poble. La creu conté relleus i detalls fets amb terracota. Hi apareixen figures de Sant Llorenç, Sant Bernat (patró dels muntanyencs) i, evidentment, Sant Isidre.
Feta la baixada (indicada com “Ermita Trinitat”) tenim magnífiques vistes al mar, on en aquest dia nítid s’endevina la silueta de la serra de Tramuntana de Mallorca.
Arribem així a la bonica ermita de la Trinitat. La seva forma blanca, que destaca sobre els penya-segats del Garraf, ha servit històricament de guia per als pescadors.
La tradició popular diu que es va construir perquè en aquell indret es va trobar una creu amb la imatge de la Santíssima Trinitat. El primer document oficial data de 1375. Se sap que en aquella època ja hi vivien ermitans i que la parròquia de Sitges havia donat permís a un veí, Bernat Serra, per construir-hi un oratori i un petit habitacle.
A finals del segle XVIII, l'edifici original va patir un greu deteriorament i la teulada es va enfonsar totalment. La capella que veiem avui és fruit d'una gran reconstrucció i ampliació feta a finals del segle XVIII i consolidada el 1855 sota la direcció de l'arquitecte Jaume Suñé i Soler. Es va mantenir l'estil d'arquitectura popular, amb els murs emblanquinats i contraforts per aguantar els vents del mar.
La deixem al darrera i ens dirigim cap a mar pel camí evident. Cal afegir que a l'interior de l’ermita es conserven uns Goigs dedicats a la Santíssima Trinitat i retaules senzills. L'espai és petit però molt lluminós. Cada any, el diumenge de la Trinitat (maig o juny), els sitgetans hi pugen en peregrinació. És una de les festes populars més arrelades, on es barregen la missa, el ball de sardanes i el dinar de germanor a l'esplanada.
Trobem una ample i fantàstica glorieta on podem seure di admirar la vista del mar i també fer-nos una foto. Per la seva ubicació a 179 metres sobre el mar, l'ermita va servir durant segles com a punt de vigilància contra els atacs de pirates i corsaris.
A la glorieta és pot observar aquesta curiosa rajola amb la imatge de la Mare de Déu, la creu amb Jesús i un colom blanc. Aquí cal dir que és una parada obligatòria del sender GR-92 que recorre tota la costa catalana.
Afegim que la glorieta no té un autor clarament documentat en els registres d'obra de l'època, però la tradició i els historiadors locals la vinculen sovint a la influència de Josep Maria Martino o a mestres d'obra que treballaven en l'estil noucentista i modernista de la zona.
Després comencen la tornada pujant un altre cop als edificis que formen l’ermita, per seguir, a continuació, ja el camí de tornada desfent en bona part el de vinguda.
En el camí, però, hem fet una mica de volta circular, tot deixant a la nostra esquerra el turó d’en Boronet per no tornar-lo a pujar. Ens dirigim al Collet de la Fita un altre cop i potser puc afegir que, com bona part del Garraf, el Collet de la Fita té la seva dosi de llegendes sobre bandolers. Es deia que els camins que sortien de Sitges cap a l'interior eren amagatalls perfectes per a assaltants que aprofitaven l'orografia trencada del massís per emboscar carruatges. El Collet, en ser el punt més alt abans de baixar cap a la vila, era el lloc ideal per vigilar qui pujava i qui baixava.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1712-collet-de-la-fita-el-gafarro-creu-de-st-isidre-i-ermita-trinitat-251710311
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garraf/1142-sant-pere-de-ribes-castell-montgros-ermita-de-sant-pau