1632, Montblanc ruta urbana

(Conca de Barberà) Ruta 1632 el 12/12/2024; 6 km; +51 -51; 2,5 hores.    Visita  urbana de la magnífica ciutat de Montblanc.    Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.    

FA ANYS:  Va ser el 1163 l’origen de la població medieval de la vila.

    He aparcat a la part més alta, fora muralles. Les muralles de Montblanc són imponents, probablement les més interessants de Catalunya, tot i que també tenim altres poblacions medievals com Besalú, Monells, Peratallada...

    Foto del Santuari de la Mare de Déu de la Serra. Data del segle XIII amb modificacions del segle XIV i posteriors. Format pel monestir, el santuari, l'antiga casa del capellà i la del monger, a més d'un gran hort. L'església és d'una sola nau, amb cinc arcs diafragmàtics i cinc capelles laterals.

    Una foto de l’interior. La tradició diu que la princesa Irene de Làscaris portava una imatge de la Mare de Déu des de Salou a Saragossa. Al seu pas per Montblanc els bous que tiraven del carruatge no van voler continuar el seu camí. Això fou interpretat com la voluntat de la Mare de Déu a restar en aquest indret.

    I una altra foto del pessebre que hi ha muntat just en el portal d’accés lateral. La princesa sol·licità llicència al rei Jaume II per fer construir un convent de monges clarisses just en aquell turó. Es començà l'any 1296. Arribà a ser el segon convent més visitat de Catalunya i va rebre grans privilegis per part de papes i reis.

    Des del santuari hi ha una bona vista de muralles i torres. El recinte emmurallat de Montblanc té 1,5 quilòmetres de llarg, amb una trentena de torres. És del segle XIV.

    Començo a anar cap a les muralles. Al davant tinc el porta que en diuen del Foradot. Probablement en el seu origen ho devia ser. Es construí seguint el procés de fortificacions de les principals viles ordenat pel rei Pere III el Cerimoniós amb motiu de la guerra contra Pere el Cruel de Castella. Participaren en la seva construcció els habitants de Montblanc i de la vegueria.

    Passada la porta hi ha, a l’esquerra, un camí que puja al Pla de Santa Bàrbara. Al redós d'aquest petit tossal s'hi emplaçà el nucli de població de Montblanc a partir del segle XII, quan per carta de població (l'any 1163), el rei Alfons I ordenà a Pere Berenguer de Vilafranca el trasllat de la vila a aquest indret. El nom de Montblanc té el seu origen en la manca de vegetació que té aquest tossal.

    Una vista del que podria ser Montblanc medieval amb el castell ocupant el Pla de Santa Bàrbara.

    Actualment del castell queda molt poc, només aquestes filades de pedres d’alguns fonaments. Fou aquí on es construïren un primer castell, al costat d'una petita església, i una rudimentària muralla en forma triangular.

    Aquesta és una vista d’una part de Montblanc. Es poden apreciar cinc de les torres de la muralla de sud-oest.

    Mirant a l’altra banda, tenim a sota mateix l’església de Santa Maria. Situada a la part més elevada de Montblanc, l'actual església es troba emplaçada al lloc on antigament hi havia una primitiva església romànica. A causa de l'augment demogràfic es decidí bastir-ne una de nova. L'obra es va fer per trams i per raó de la Pesta Negra, que provocà una gran crisi econòmica i demogràfica a la vila, es va haver de deixar inacabada.

    Baixo els carrers fins arribar al davant de la façana principal. La gran façana gòtica va ser destruïda durant la Guerra dels Segadors i per aquest motiu ara se'n pot veure una d'estil barroc (segle XVII).

    Dins era molt fosc, però he pogut fer aquesta foto detall. L'absis de l'església de la vila de Montblanc dona fe del gòtic senzill i compacte que caracteritza la resta de l'edifici. Les estructures són sòlides i en un estat de conservació molt bo. Hi trobem contraforts mínimament decorats i finestres ogivals totalment mancades d'ornamentació.

    La vila de Montblanc està plena de detalls. Com aquesta placa que diu: “A Montblanc el 12 de setembre de 1976 acabà la Marxa de la Llibertat. En reconeixement als lluitadors que ens precediren. Marxa cap a Independència, setembre de 2012”.

    Segueixo avall i arribo a la Plaça Major. És el lloc més emblemàtic de la vila i, durant molts segles, el seu centre neuràlgic i el lloc on se celebrava el mercat. Està porticada en part i envoltada d'alguns dels edificis més interessants de Montblanc, com la Casa de la Vila.

    Hi trobo uns edificis magníficament porxats. Entenc que es tracta de la casa Desclergue i la casa Cartanyà o can Malet.

    I de la Plaça Major ve, sempre, el Carrer Major. Estant aquí em ve a la memòria la llegenda montblanquina, recollida el costumista català Joan Amades, que hi situà la lluita de Sant Jordi amb el drac davant mateix les muralles de Montblanc. En trobareu un tast al vincle que deixo al final.

    A un extrem sud-est del carrer hi ha el Portal de Sant Antoni. Aquest portal era un dels quatre accessos originals a la vila i donava pas a Lleida, coincidint amb el camí ral. Al segle XIX fou derruït per facilitar el pas dels carruatges.

    Segueixo recte i deixo a la meva dreta l’Hospital de Santa Magdalena. Es tracta d’un edifici gòtic construït als segles XV i XVI. També hi ha, annex, una església anterior del segle XIV. S'estructura al voltant d'un claustre central, en la part baixa del qual hi ha una cisterna i el paviment original.

    Uns metres més endavant i ja tinc al davant el Pont Vell, una joia medieval. Es tracta d’un pont de quatre ulls, els de les puntes més petits que els del centre, per salvar el riu Francolí. Consta d'uns contraforts laterals de grans dimensions. Aquesta obra medieval fou construïda en els temps fundacionals de la vila, en el segle XII, i és una bella mostra de pont romànic; aquest emplaçat a la sortida del Camí Reial que donava al nucli antic de Montblanc.

    L’arc central mostra en la seva construcció unes pedres esculpides que ens parlen d’història més antiga, probablement carreus que poden procedir de la façana de Santa Maria. És també una altra història: la de l’aprofitament dels materials. Podríem dir, però, que és història feta a miques.

    En una porta hi trobo una planta carlina que feia anys que no veia enlloc. El card cardener o planta carlina (“Carlina acaulis”) és una espècie de card que és originari de les regions de clima alpí del centre, orient i del sud d'Europa. Als Països Catalans només es troba als Pirineus i al Montseny. És una planta de gran bellesa i ha estat utilitzada per a protegir les cases de les bruixes i bruixots. La planta carlina és una planta que se la considera que té poders màgics i actualment és una planta que està protegida i és prohibit collir-la.

Per la forma i els colors que aquesta planta té quan és seca, moltes persones l’associen amb el sol i en aquest cas el simbolisme és que la planta (sol) impedeix que els mals esperits (obscuritat) puguin entrar als edificis.

    Torno enrere per on he vingut i puc fer aquesta fotografia del tram de muralla de llevant: el baluard de Santa Anna. El nom prové del barri de Santa Anna que és el situat més al nord de la vila. Just al davant hi ha la font del mateix nom construïda el XIX.

    Segueixo esquerra avall fins a la carretera. A la cantonada hi ha una torre més de les defensives. Aquesta és coneguda com dels Cinc Cantons. Única torre de base pentagonal situada al nord-est, a un angle de la muralla. Les torres tenen entre 16 i 20 metres d'alçada i només disposen de tres cares que donen a l'exterior, dividides en dos pisos als quals s'accedia mitjançant escales movibles o de corriola.

    Endavant a la dreta per anar a demanar informació a l’oficina de turisme. A l’edifici també hi ha el Sindicat de Vinyaters. L'Associació Agrícola de Montblanc es va constituir en sindicat de Vinyaters l'any 1919 i van encarregar la construcció del celler a Cèsar Martinell; el 1922, el celler era acabat. L'inici de la nova construcció va coincidir amb l'enderroc de l'edifici de l'antiga presó de Montblanc, la porta del qual (de mig punt adovellada) fou reaprofitada, de manera que el traçat de la façana es va fer tenint en compte aquest element, que va influir en l'orientació estilística de l'edifici en una població d'arrels gòtiques.

    Sempre endavant, fins a trobar a l’esquerra les ruïnes de la plaça dels Jueus. Els reis els concediren nombrosos privilegis a canvi de contribucions a les arques reials, a causa de la seva activitat comercial. Al llarg dels tres segles d'existència, el call patí diversos saqueigs per part dels montblanquins que, com a tot Catalunya, no acabaven d'acceptar els jueus, no expressament per motius religiosos sinó per motius materials. A finals del segle XV, i com a conseqüència dels processos inquisitorials, els jueus fugiren en massa. Una gran part marxaren a Menorca.

    El call o barri jueu es va constituir durant els segles XIII i XIV i acollia unes seixanta famílies. El call tenia tres portals d'accés i dues sinagogues, una de les quals va ser enderrocada el 1311. Estava situat al voltant de la plaça dels Àngels. El carrer dels Jueus conserva un arc medieval, fet amb còdols sense treballar, i dues arcades ogivals encastades a l'edifici del costat. Mirant en dins la vila, algun carrer com aquest ens recorda que estem en una vila fonamentalment medieval.

    Aquesta desviació a l’interior em permet veure la curiosa Font de la Fruita. La Font de la Fruita es va fer per substituir la Font de la Vila (situada entre el portal de Bové i el portell del Dissabte o de la Tresona). Es situaria a la placeta del Riber i no va ser inaugurada fins a l'agost del 1923. El 1950, l'antiga Font de la Fruita va ser enderrocada i canviada per una altra de nova, que és l'actual, que ocupava menor espai i era de menys categoria. Tot i el nom, només dóna aigua i no sucs de fruites.

    Torno a sortir a la carretera passant pel Portal de Bové. Del segle XIV és l'única torre construïda per les quatre cares. La torre té matacà de defensa i el portal, amb galze per la porta de rastell. Aquesta torre-portal era un dels quatre accessos a la vila, el de llevant. Està cedida al Ball de Bastons de Montblanc. En català (també en italià) el terme bové, o bover, fa referència originalment a un pastor encarregat de vigilar vaques i bous. En el cas del portal seria el cas del portal per on hi entraven o sortien.

    A la cantonada hi ha aquest antic mapa adossat a una façana.

    I així, arribo fins a l’extrem oest, a l’església convent de Sant Francesc. Es començà a construir el segle XIII tot i que l'edifici que es pot veure avui en dia pertany més al pas del segle XIII al segle XIV. Aquest edifici construït fora del recinte emmurallat estava format per l'església, el claustre i les dependències dels monjos franciscans. Fou un centre cultural de primer ordre on s'impartien classes de filosofia i on s'hi allotjaren importants personatges.

    Al davant, una gran plaça i el gran portal. Durant el segle XIX amb l'exclaustració i la posterior desamortització l'edifici perdé la seva importància i quedà totalment abandonat.

Els processos de desamortitzacions són del segle XIX, amb els borbons manant autoritàriament. Teòricament  tenia per finalitat limitar les possibilitats d’adquisició i de retenció de béns immobles a les persones jurídiques (eclesiàstiques o civils), en benefici de les particulars o físiques. Però la realitat és que va servir per acumular diners a la corona, ja que les vendes aportaven diners al rei. Els historiadors li van posar per nom “desamortització”, però la realitat és que s’incautaven unes propietats i els diners no anaven als seus titulars. Potser si algú et pren la cartera, diríem que te l’ha desamortitzat?

    A tocar, la gran porta que donava accés a la vila medieval, on han restaurat la torre de ponent. Estem a l’altre extrem del carrer Major.

    Entro pel carrer Major i en una cantonada destaca una part del basament inferior del que havia estat el palau del Castlà. Es troba a la plaça de Sant Miquel i compta amb una façana i amb porta adovellada, on s'entreveuen finestrals renaixentistes.

    Al costat mateix la placeta de Sant Miquel i el temple dedicat a l’arcàngel. Façana romànica i interior gòtic. Església d’una sola nau, sense absis, amb coberta de fusta, enteixinat policromat i arcs diafragmàtics.

    A les capelles laterals es pot veure l’evolució del gòtic des del més senzill fins al més florit. Aquesta església patí diverses modificacions seguint els estils artístics de cada època. La seva construcció es va dur a terme en un període de creixement de la vila i quan l'església romànica de Santa Maria va quedar petita per acollir a tots els habitants de Montblanc. Va ser seu de les Corts Catalanes, els anys 1307 i 1370, i també durant l'interregne va acollir el Parlament de Catalunya.

    M’endinso un altre cop a la vila, mirant de dirigir-me al nord. Queda a la meva esquerra la placeta i Font Major, construïda entre finals del segle XVIII i principis del segle XIX. A finals del segle XVIII la vila es veié sotmesa a una epidèmia que afectà un gran nombre de la població. Les autoritats, com a mètode preventiu, van entendre la necessitat de conduir l'aigua des de la font de la Pasquala.

    Arribo a la plaça de Catalunya, bàsicament un aparcament, però és interessant veure-hi, a la banda de ponent de la plaça algunes de les nombroses torres de la muralla, que sobresurten per darrera de construccions posteriors.

    Amunt, cal seguir amunt fins a l’antiga església de Sant Marçal. Es va construir complint el testament que lliurà Jaume Marçal, ric draper de Montblanc, en el qual s'ordenava la construcció d'un hospital i una església destinats a assistir els pobres. L'edifici estava format per l'església i adjunt hi havia les dependències dels pobres. Antigament l'edifici arribava fins a la torre adjacent a l'església. Des del 1601 pertany a la Congregació de la Puríssima Sang i s'hi guarden tots els elements de la Setmana Santa.

    Al davant, una antiga font, de quan les fonts eren fonamentals i a les cases no hi havia subministrament d’aigua corrent. Aquesta, l'any 1892, va substituir l'antiga Font de la Vall, molt més petita, enderrocada cap a l'any 1830.

    Amunt, amunt fins al Portalet de la Serra. Aquesta volta, i visita urbana tant interessant, s’acaba. I ara que s’apropen les festes de finals d’any, penso, en aquest instant, que no necessito obsequis, jo que tot ho tinc, que res no em falta. Només li demano a l’any vinent que no em prengui res del que tinc: els petons i l’estimació de fills i néts, les abraçades, els t’estimo, l’amistat dels amics de debò..., la salut, les il·lusions, els desitjos i els ànims per seguir fent coses sense parar i compartint amb els estimats.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1632-montblanc-ruta-urbana-194925461

La llegenda de Sant Jordi:  https://www.montblancmedieval.cat/montblanc/els-monuments/sant-jordi

Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/conca-de-barbera/744-montblanc-esglesia-sant-francesc-ermita-sant-joan-de-la-muntanya-cova-nialo-ermita-santissima-trinitat-oratori-sant-miquel-mare-de-deu-de-la-serra