(Berguedà) Ruta el 24/04/2019; 14 km; +320 -320; 4,5 hores. Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Montclar, Santa Creu de Montclar, Rasa del Casó, mas de Sant Ponç. Participants: Josep, Josep Maria, Carles, Dolors del Carme, Joan i Miquel. Tipus de sortida: circular. Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 1312 l’ermita de la Santa Creu de Montclar va ser anomenada parròquia.
Aparquem i comencem a caminar des del poblet de Montclar, molt bonic i ben endreçat. Hem seguit la ruta publicada a wikiloc d’una caminada popular, però amb el temps el camí que van pensar aquell dia s’ha desdibuixat i perdut; per tant l’hem anat refent a mesura que l’hem trobat tallat. Per tant, la ruta que podeu veure no té cap problema de la vella.
L’església de Montclar està dedicada a Sant Martí. És romànica i prové del naixement del castell de Montclar el segle XIII. Tot el conjunt va estar restaurat pel Servei de Monuments de la Diputació de Barcelona.
L’absis, que ocupa tota l’amplada de la nau de l’església, té una finestra senzilla de doble esqueixada i arc de mig punt. El poble consta documentat el 1117, encara que potser és molt anterior. Se sap, també, que Jaume I el va cedir a Pere de Breda. He de dir que algunes webs especifiquen “Jaime I de Aragón”. Aquesta identificació és inadequada. Jaume I també era Jaume I de València, i Jaume I de Mallorca, i Jaume I de Catalunya. Quan es parla de les funcions com a sobirà a Catalunya és falsejar la història si es diu Jaume d‘Aragó, ja que tot dependrà de en funció de quin títol fa una acció determinada; i si la fa pel conjunt dels seus dominis, aleshores convindria identificar-lo com ”Jaume primer de la Corona d’Aragó” ja que aquest concepte és el que els historiadors han utilitzat per referir-se a la federació de Catalunya i Aragó, a la qual hi van quedar adherits els altres regnes.
Busquem la sortida del poble i la trobem per sota d’una ampla arcada passada la qual ja som a fora. Per tancar el tema de la fidelitat a la història afegim que si Jaume I va concedir alguns drets a les Corts d’Aragó, seria incorrecte dir que “Jaume I de València” hagués concedit res als aragonesos; ja que no seria amb aquesta condició, de monarca de València, que devia donar cap dret als aragonesos, sinó com a sobirà d’aquell regne; per això és correcte i fidel a la història dir que amb la Concordia d’Alcalà Jaume I rei de Aragó va segellar la pau amb els nobles i els bisbes d’Aragó.
Baixem, seguint uns senyals grocs quasi pel dret, cap al torrent, on hi ha la carretera. 500 anys després que la Santa Creu de Montclar fos declarada parròquia, les Corts de Cadis van redactar la Constitució. Va durar poc, perquè va tornar el rei Fernando VII que, com a bon totalitari i absolutista les va eliminar. Per cert, els monarques absolutistes vol dir que ells feien i desfeien les lleis; això no és el mateix que passa amb les dictadures, tot i que els dictadors també disposen del poder absolut.
Passem la riera, on l’aigua ha excavat un pas sota la llosa de roca que, en aquest cas, queda com un pont curiós natural.
Portem uns 3,5 quilòmetres i tenim la vista dels camps verds i al fons probablement la serra de Castelltallat i les altres per la zona de Cardona.
Arribem a la Santa Creu de Montclar pel sud i tenim l’absis al davant. A ‘relatsencatala.cat’ he trobat la següent informació: L’església de Santa Creu de Montclar era una de les propietats del monestir de Sant Llorenç prop de Bagà al comtat de Berga i com a tal surt esmentada en l’acte de consagració de l’església monacal de Sant Llorenç, de l’any 983.
L’església, separada del nucli de Montclar pel llit de la riera, devia exercir ‘de facto’ funcions quasi parroquials, malgrat no assolir la categoria de parròquia (fins molt més tard); no surt esmentada com a tal en la visita al deganat de Berga de l’any 1312.
L’ermita és petita i queda arrecerada al mas que hi ha al costat.
Seguim endavant passant pel costat de camps de colza.
El groc ho omple tot, en una època complicada per Catalunya on aquest és un color que alguna forma de pensament intransigent el considera inadequat i arrenquen els llaços grocs.
Lluny encara tenim la vista de la silueta del massís de Montserrat. Aquesta excursió va combinant trams de bosc amb vistes extenses.
El camí fa un fort revolt al costat d’un mas, restaurat, que em sembla que és el de La Talaia. Just aquí al davant, al torrentet de la rasa del Salt, hi ha precisament el Salt de la Talaia.
Cal seguir. El paisatge ara s’obra a nord on veiem la silueta inconfusible del Pla d’Aiats.
Hem donant la volta i passem pel davant del mas de Sant Ponç, avui que sembla que han fet bugada. Geològicament, el substrat rocós està constituït per margues i gresos rogencs de l'oligocè, recoberts per sediments fluvials en les valls que han obert els rius. Ens trobem amb sòls ben construïts, no gaire profunds i aptes pel conreu. L'activitat agrícola és localitzada en les valls al·luvials obertes pels rius on els sòls són més profunds i fèrtils, i el relleu suau. En les zones més elevades i en les vessants de les muntanyes, els sols són prims i estan ocupats pel bosc de tipus mediterrani de muntanya mitjana amb roure valencià (“Quercus faginea”), roure martinenc (“Quercus pubescents”) i pinassa (“Pinus cluisiana”).
Fem un tram de carretera, curt, i arribem un altre cop a Montclar, que ara queda ben evident dalt del seu turó.
A la carretera trobem també un altra pintura dels desitjos de llibertat.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://www.wikiloc.com/hiking-trails/montclar-santa-creu-de-montclar-35633373