(Vietnam) Ruta 1699 el 1/01/2026; 6 km; +11 -11; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Pont Japonès, Chua Cau, Dinh Cam Pho, Song Thu Bon, Nhà Co Tan Ky, Hội Quán Phúc Kien, Tin Lành, Cho Hoi An, mercat central. Participants: Grup de 14 membres del viatge (VIT). Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: A principis del segle XIV els senyors Nguyen van obrir Hoi An al comerç internacional.
Sortim de l’hotel, girem a la dreta, després a l’esquera i aviat arribarem al centre històric. La història de Hội An és fascinant. Fa 2000 anys, molt abans que existís la ciutat que veiem avui, la zona estava habitada per la cultura Sa Huỳnh. Eren coneguts com uns mestres del comerç marítim i artesans de la ceràmica i el vidre. S'han trobat joies i eines que demostren que ja comerciaven amb l'Índia, la Xina i altres llocs del sud-est asiàtic.
Pel carrer que anem ja s’hi han posat tot de parades per vendre de tot, però especialment pels turistes. Comencem a tastar els colors i les formes orientals vietnamites. Quan aquest territori va ser absorbit, a principis del 1300, pel Vietnam (el Dai Viet), els senyors Nguyen van decidir obrir el port al comerç internacional de manera massiva. Va ser l’època d’or: arribaven vaixells (llegeixo) de la Xina, Japó, Portugal, Espanya, Holanda i l'Índia. Els xinesos i japonesos es van establir a la ciutat, creant barris separats.
Per cert, no devien venir d’Espanya perquè els segles XIV i XV quan van començar els contactes amb l’orient, l’entitat “Espanya” no existia, en qualsevol cas devia ser per part de vaixells de la Corona de Castella i Lleó.
I així ja estem al davant del pont de vianants Cau An Hoi, que permet passar per damunt del braç del riu que separa l’illa, on estem allotjats, amb terra ferma. He de dir que probablement Hoi An era coneguda com a "Faifo" en aquells temps, ja que era el nom amb que els occidentals la van conèixer (probablement derivat de Hai Pho, que vol dir "ciutat del mar").
La guia, la Hani, ens dóna unes explicacions. Va bé comentar l’anomenada ruta de Manila. Alguns vaixells feien la ruta entre les Filipines i el sud del Vietnam, entre ells els portuguesos i els de Castella. Hi duien productes com el tabac o el blat de moro a canvi de productes asiàtics.
No em puc estar de fer una fotografia del riu i de les cases a l’altra banda. Cal destacar l'expedició de 1858, ja que es tracta d’un dels episodis més curiosos i oblidats. Va ser una expedició conjunta franco-espanyola. Espanya va enviar tropes des de les Filipines (molts eren soldats filipins sota comandament espanyol) per castigar la persecució de missioners catòlics. Aquesta intervenció va ser la que va obrir la porta a la colonització francesa posterior, tot i que Espanya es va retirar aviat sense guanyar territoris, deixant només el record de la seva presència militar a les costes de Da Nang i Hoi An.
Va ser l’inici per la desgracia de la colonització francesa sobre Vietnam que a la llarga va anar a parar a un seguit de guerres fins als segle XX. Per Espanya encara li quedaven 50 anys de colonització de Cuba i Filipines, amb el trist record de l’esclavitud i l’explotació.
Arribem amb la guia per visitar la casa de Tan Ky. Aquesta casa de fusta fosca i antiga (de nom vietnamita: Nhà Co Tan Ky) és un dels punts de referència de Hoi An. I va ser construïda l'any 1741. Ha estat la llar de set generacions de la família Le i va ser la primera casa de la ciutat a ser declarada Patrimoni Nacional.
La casa és una barreja fascinant de tres estils arquitectònics diferents, que reflecteixen la història de Hoi An com a gran port comercial internacional: vietnamita en la teulada de teules "yin-yang" i la distribució tradicional de tres compartiments; japonès, en l'estructura de suport de la teulada (que recorda la closca d'un cranc) i diversos elements de Feng Shui a la sala d'estar; i xinès en les talles intricades de poemes en els plafons.
Sorprenentment, tota l'estructura de fusta es va muntar utilitzant tècniques tradicionals d'encaix de metxa i de fusta, sense utilitzar ni un sol clau.
Una senyora de la casa fa diverses explicacions, com una demostració de la “Copa de Confuci”: una tasseta rara que es conserva a la casa. Està dissenyada perquè, si s'omple d'aigua més enllà del 80%, el líquid s'escorri per la base. Serveix com a recordatori filosòfic per "mantenir la ment en equilibri" i evitar la cobdícia.
Aquesta és un foto de la tassa esmentada. M’ha resultat tant interessant la metàfora que conté que, jo que compro molt poques coses, en aquest cas vaig fer una excepció i me’n he portat una a casa.
En aquest plafó hi ha indicats els diversos anys en que les aigües han inundat la casa. Fixa't en els pilars de fusta a la part posterior de la casa. Destaca la històrica inundació de 1964. Coneguda com l'any del Drac, va ser especialment devastadora i l'aigua va arribar a una altura d'uns 3,4 metres.
La casa compta amb un disseny intel·ligent: el mobiliari antic i els objectes de valor es podien pujat ràpidament a la planta superior mitjançant politges a través de les obertures del sostre (unes trapes que ja estaven previstes des de la seva construcció fa segles).
Després de la visita tant interessant de la casa, cal seguir rondant per la ciutat. Cap visita és interessant si no es dedica una estona a badar, observar... respirar l’ambient.
Hi ha moltes pagodes i temples a la ciutat: unes 19 pagodes i 43 santuaris o temples més petits, a més de les 5 grans Sales de reunions (Hội Quán) de les comunitats xineses (Fujian, Chaozhou, Guangdong, Hainan i la sala de totes les comunitats).
Entre tots, visitem el Hội Quán Phúc Kiến (també conegut com la Sala de Reunions de Fujian) és segurament l'edifici històric més imponent i famós del nucli antic de Hoi An. Va ser construït al voltant de 1690. Originalment era una petita pagoda de fusta, però més tard els comerciants de Fujian la van comprar i reconstruir per convertir-la en un espai social i religiós. Està dedicat principalment a Thien Hau (Mazu), la Deessa del Mar i protectora dels mariners, a qui els comerciants demanaven protecció abans d'embarcar-se en llargs viatges.
Aquest lloc no és només un temple, sinó que servia com a punt de trobada per a la comunitat de comerciants xinesos procedents de la província de Fujian que es van establir a la ciutat fa segles.
L'edifici està ple de decoracions fetes amb fragments de porcellana i ceràmica, amb figures de dracs (poder), fènix (noblesa) i tortugues (longevitat). La gran porta d'entrada de color rosa és una de les icones de Hoi An. Té tres entrades que simbolitzen el Cel, la Terra i l'Humà.
Al pati i a l'interior es poden veure grans espirals d'encens que pengen del sostre. Els fidels les encenen amb desitjos escrits en papers vermells; algunes poden cremar durant més d'un mes.
Al fons hi ha un altar dedicat a les 12 llevadores i 3 deesses que protegeixen els nadons i ajuden a la fertilitat, un lloc molt visitat per parelles locals.
Aquests personatges més "foscos" o d'aparença severa tenen un paper fonamental en la mitologia del temple. Representen els Sis Generals (o els "Sis Clans") de Fujian, però més específicament, en el context del culte a la deessa Thien Hau (Mazu), solen estar relacionats amb la protecció i la vigilància. Aquests personatges no són deïtats principals, sinó generals o esperits protectors. Tenen la pell fosca i expressions agressives o vigilants per una raó específica: espantar i vigilar.
Espantar els mals esperits: La seva aparença fosca i ferotge serveix per protegir el temple i a la deessa Thien Hau de qualsevol influència negativa. Vigilància: Són els "ulls i orelles" de la deessa.
El Pont Japonès de Hoi An, conegut localment com Chùa Cau (el "Pont Pagoda"), és el monument més emblemàtic d'aquesta ciutat i un dels llocs més fotografiats de tot el Vietnam. Es creu que va ser construït a finals del segle XVI (al voltant de 1590) per la comunitat de comerciants japonesos de Hoi An per connectar el seu barri amb el barri xinès, situat a l'altra banda del canal. Després de quasi dos anys de treballs minuciosos, el pont va ser reobert completament restaurat l'agost de 2024, recuperant la seva esplendor estructural però mantenint el seu caràcter antic.
Pels carrers el cromatisme és espectacular. Per cert convé afegir que el pont Chua Cau és una construcció coberta de fusta que combina estils japonesos, xinesos i vietnamites. La seva estructura és tan important que apareix en el revers del bitllet de 20.000 dongs vietnamites. Encara que és un pont, a l'interior hi ha un petit temple (una pagoda) que a diferència de la majoria de temples vietnamites, aquí no s'adora Buda, sinó a Bac De Tran Vo, un déu taoista que controla el clima i protegeix la regió d'inundacions i terratrèmols.
Sembla evident, però, que aquest déu no és gaire poderós si analitzem com sovintegen les inundacions; o potser sempre està adormit.
Passo per una plaça enjardinada on hi ha un monument dedicat a Kazimierz Kwiatkowski (1944–1997), conegut afectuosament al Vietnam com "Kazik". Va ser un arquitecte i conservador polonès que és considerat un autèntic heroi a Hoi An. Als anys 80, després de la guerra, el govern vietnamita es plantejava enderrocar moltes de les cases velles i deteriorades del barri antic per construir blocs d'apartaments moderns. Kazik va ser el salvador.
Va convèncer les autoritats del valor històric únic de la ciutat. Va liderar la restauració i es va esforçar durant 17 anys en condicions molt difícils (sense prou menjar ni recursos) per restaurar edificis amb tècniques originals. La seva feina va ser la base perquè Hoi An fos declarada Patrimoni de la Humanitat el 1999. Sense ell, és molt probable que Hoi An no fos avui el lloc que ara podem veure. Aquest és el seu llegat.
En la ruta, al meu aire, he trobat aquesta imatge. Es tracta de l’església evangèlica Tin Lành que es tradueix literalment com "Bona Nova" o "Evangeli". Aquesta església es troba al carrer Phan Chu Trinh, 114 i és molt fàcil de reconèixer perquè està pintada d'un color rosa pastel. Té una arquitectura moderna però modesta; construïda cap als anys 1929-1930.
Sé que hi ha una església catòlica (la catedral de Hoi An), que al final no veuré, que és l'església més gran i coneguda. Construïda el 1964 (amb un estil modernista amb tocs gòtics), la parròquia és una de les més antigues del Vietnam. Es va fundar originalment a principis del segle XVII (cap al 1615), quan els jesuïtes portuguesos i italians van arribar a Faifo.
Entrem al Cho Hoi An (o Cho Hoi An), és el Mercat Central de la ciutat de Hoi An. Es tracta d'un dels punts més vibrants i autèntics de la ciutat, situat a la vora del riu Thu Bon, al cor del nucli antic
El mercat és famós per la venda de peix fresc que arriba directament del port, a més de fruites exòtiques, verdures, herbes i espècies. També hi ha seccions dedicades a tèxtils (sederia), records, artesania local, llanternes típiques i articles de regal i un espai de gastronomia local amb una àrea de menjars on es poden tastar els plats més emblemàtics de la regió a preus molt econòmics.
Segons els registres històrics, el mercat es va establir formalment al voltant de l’any 1841, originalment situat prop de la casa comunal Dinh Ong Voi (a l'actual carrer Le Loi). Després es va traslladar aquí i posteriorment l’edifici que veiem avui dia, amb el seu característic color groc mostassa i sostres de teula, és fruit d'una reconstrucció durant l'època colonial francesa.
Sortim del mercat i seguim pels carrers, que tenen poc trànsit, el que ofereix un passeig molt més assossegat.
En algun indret és possible veure un altar familiar. L'altar familiar (conegut com Bàn To tiên) és l'element espiritual i cultural més important de qualsevol llar vietnamita. Tot i que aquest l’han traslladat al davant del portal, l'altar sol estar situat al lloc més central i elevat de la casa (sovint a la sala d'estar o en una habitació específica al pis superior). Està compost per fotos dels difunts, normalment dels pares o avis; l’encenser (Bát huong), el recipient on es claven les varetes d'encens, que esdevé la "línia de comunicació" amb el més enllà; ofrenes: flors fresques, fruita, gots petits d'aigua o te, i de vegades vi o menjar, i objectes rituals com ara canelobres i, sovint, el nom de la família escrit en caràcters xinesos o vietnamites.
Hoi An és un dels llocs més ben documentats del món gràcies a la seva protecció per la Unesco i a la meticulosa feina de centres de conservació (molts dels quals van ser impulsats pel llegat d'en Kazimierz). Actualment hi ha catalogats 1.439 elements històrics i relíquies a tota la zona. D'aquests, la gran majoria (més del 80%) es troben dins del nucli antic.
He anat a descansar a l’hotel i després ens hem repartit, un i altres, en el temps lliure. M’han agradat molt les vistes amb llums i fanals als voltants del riu.
La quantitat de llums i colors és realment espectacular i resulta una passejada força interessant. L'espectacle nocturn al riu Thu Bon és, sense dubte, una experiència màgica de Hoi An. Quan el sol es pon, la ciutat es transforma en un escenari de colors que sembla tret d'un conte antic.
Una tradició és deixar anar petits fanals de paper amb una espelma encesa al riu. És coneguda com Hoa Dang i ve a ser una ofrena per demanar salut, felicitat i bona sort per als éssers estimats i els avantpassats.
El riu que banya Hoi An es diu Thu Bon (Song Thu Bon). És molt més que un simple corrent d'aigua; és l'artèria vital que va permetre que Hoi An es convertís en un dels ports més importants del sud-est asiàtic entre els segles XV i XIX. El riu Thu Bon neix a les muntanyes de la Serralada d'Annam (Day Truong Son), concretament al pic Ngoc Linh, que es troba a la província de Kon Tum, a uns 2.598 metres d'altitud.
He fet una bona part del passeig amb la Dorleta, una companya del grup. Trobem que convé aturar-nos, de cara al riu a la foscor però també als milers de llums de colors, per gaudir de la gent que passa i la tranquil·litat del moment.
Només un dia, a Hoi An, ofereix molt poc. Queden pendents La Pagoda Linh Ung, les Muntanyes de Marbre, Son Tra o Muntanya dels Micos, La catedral catòlica per entendre la presència de portuguesos i espanyols, l’illa de Tan Hiep...
És evident, un viatge de 9 dies per veure tot Vietnam és només un tast. Hauria de tornar-hi al meu aire i amb més dies. Evitant tot el que no m’interessa: visites a botigues, mercats per turistes, cursos de cuina (que sempre és el mateix) i els llocs massificats.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1699-vietnam-hoi-an-pont-japones-chua-cau-dinh-cam-pho-246484844
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/vietnam/1442-1698-vietnam-hue-ciutat-imperial-pagoda-thien-mu