(Alaska) Ruta el 7/07/2015; 23 km; +100 -600; 8 hores. Excursió organitzada (segona de acaminartravel) amb el següent itinerari: Devil’s Pass Cabin, Resurrection Trail, Swan Lake, Juneau Trail, Troute Lake, Cooper Landing. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: moderat.
FA ANYS: A finals del segle XVIII, Espanya van posar en marxa varies expedicions per Alaska, mentre a la península es prohibia cap altre idioma diferent del castellà.
La llum només s’enfosqueix una mica de matinada, però sempre veiem llum per la nit. Ens despertem aviat i mirem la vall des de la porta de la cabana. Les cabanes estan en molt bon estat, netes i estan molt ben construïdes. És evident que formen part d’un pla estructurat i totes es que haurem vist fins el final del viatge tenen el mateix format i amb una capacitat d’unes vuit persones.
La temperatura es baixa quan comencem a baixar per la vall que ara rep el nom de Resurrection Trail. De la presència, durant segles, dels nadius i tribus originals no hi ha constància documentada. De fet, els primers documents apareixen amb els primers europeus i colonitzadors, encara que va costar molts anys que s’hi instal·lessin. El primer en albirar Alaska va ser Vitus Bering, un danès que estava a les ordes del tsar rus Pere el Gran. Va ser l’any 1735 quan hi va passar en el context de la segona expedició a Kamchatka.
El camí és clar i fressat. Només n’hi ha un, així que no hi ha pèrdua possible. Una bona estona més avall ja veiem el llac, el Swan Lake. Seguint amb la història d’Alaska durant anys es va anar pensant en trobar una ruta pel nord que unís l’oceà Atlàntic amb l’oceà Pacífic i el primer en parlar-ne va ser, el 1525, Gerasimov, un diplomàtic visionari, però no va arribar a ser un projecte ja que realment hi ha passos, per la Ruta del Nord, que només queden lliures de gel durant dos mesos a l’any. Vitus Bering va fer una primera travessa el 1724 partint de la península de Kamchatka i navegant cap el nord va arribar a l’estret i mar que avui porta el seu nom. Durant la segona expedició, el 1735, va descobrir les illes Aleutianes. El mateix Bering es va posar malalt, es van aturar en una illa i allí va morir. Actualment és l’illa de Bering.
Nosaltres seguim caminant cap el sud i quan ens apropem al llac entrem dins del bosc. Però va ser a inicis del segle XVIII que els russos van entrar a Alaska. A partir del 1784 se sap que hi havia varis assentaments russos i que part dels indígenes, especialment les koniag, van haver de fugir i molts, oposant-se als russos, van ser morts. La història de les colonitzacions europees és una història terrible d’espoli i genocidi. El rei Carlos III d’Espanya (segle XVIII) es va preocupar per la presència russa en un territori que considerava propi per la butlla papal del segle XV, tot i que era un concepte absolut i que es feia difícil mantenir.
De tant en tant, si hi ha alguna desviació, un pal indicador informa de les direccions. Pel que fa a la butlla papal recordem que deia que tot el que estava més enllà de la Açores (a ponent) era del regne de Castella i Lleó... jo suposo que a mida que es donava la volta a la terra, aquesta propietat potser quedava aturada a Xina, o potser no i allò també era dels castellans i seguia cap a ponent: tot Rússia, Mongolia, la Índia, Iran, Irak... i vinga, fins a Itàlia i acabem a la península Ibérica un altre cop! Bàsicament aquella decisió papal va ser un escrit sense pensar-hi gaire i amb l’única intenció d’afavorir els interessos dels monarques.
Recordem que Alexandre VI va ser el papa Borgia, nascut al Regne de València i de nom Roderic Llançol i Borja, per tant descendent de colons lleidatans després de la conquesta del territori valencià per Jaume I.
Pels voltants, a estones, podem admirar un micro jardí de fongs i molses. El cas es que Carlos III va enviar diverses expedicions per reclamar els drets de la butlla. El primer intent de colonitzar Alaska va ser el 1775 amb l’expedició de Bruno de Heceta. Un dels vaixells, el Sonora, va ser l’únic que va arribar més al nord, fins a la latitud 58º i sembla que va entrar fins a l’illa de Nutka (Nootka), en un extrem del que és l’illa de Vancouver i evidentment van plantar la bandera reial del monarca castellà i així va quedar reclamat el territori. Per cert, parlant de banderes, cal saber que la bandera que es feia servir per part del monarca espanyol era la de la seva casa reial. No existia encara la que actualment es coneguda com la bandera d’Espanya (dues franges vermelles i una groga al mig).
Passem pel costat d’un tronc que deu ser el preferit de l’ós per gratar-s’hi l’esquena. L’any 1779 encara es va portar a terme una altra expedició, aquest cop dirigida per Ignacio de Arteaga que va arribar fins a l’illa de Hinchinbrook. Va tocar la latitud 61º, és a dir el punt més septentrional que van arribar els mariners (que eren descendents d’espanyols a Mèxic) sota les ordres del rei de Castella i Lleó.
La temperatura ha anat canviant. Més enllà de la meitat ja fa una forta calor i el camí resulta més pesat. La vista de la massa d’aigua del Juneau Lake ens anima una mica. Parlant de la llengua pròpia de cadascú, cal reconèixer que sempre hi ha hagut un profund menyspreu per les llengües diferents de la pròpia. A Espanya, el 1799, regnant Carlos IV, es va publicar la Real Cédula que prohibia representar, ballar o cantar obres que no fossin en idioma castellà.
Passem a tocar de la cabana del llac. No hi ha ningú i descansem una mica. Pel que fa a la conquesta d’Alaska per part del monarca espanyol, els intents van seguir els anys 1788, 1790 i 1791, aquest últim any va ser de fet una expedició científica dirigida per Alejandro Malaspina en una exploració de quatre anys per l’oceà Pacífic. Investigaven també el mític Pas del Noroest i es van endinsar a la badia de Yakutat, molt més al nord de Vancouver. A l’extrem septentrional de la badia hi ha un gran llac format per antigues glaceres que es coneix amb el nom de Malaspina, en reconeixement del navegant.
Per la nostra part, la nostra exploració és molt més senzilla i l’últim tram de camí també és per bosc, que ens protegeix del sol. Al final els espanyols es van retirar del Pacífic nord i van transferir les seves reclamacions als Estats Units de Nord Amèrica, amb la signatura del Tractat Adams-Onís, l’any 1819. D’aquells intents tardans (perquè els russos ja s’hi havien situat) han quedat alguns topònims com l’esmentat llac de Malaspina o la ciutat Valdez.
Nosaltres i ja amb cotxe, finalment arribem al bed&breakfast on dormirem avui i un parell de dies més. Està situat en la Sterling Hwy i prop del riu que baixa del Skilak Lake, a l’oest, cap el Kenai Lake, que ara tenim a llevant. Estem en terreny de Cooper Landing, format per cases molt separades per trams de bosc. La carretera de Sterling és l’artèria de la península de Kenai i es va obrir el 1950 quan tot just la comunitat de Cooper Landing es començava a consolidar. L’origen prové de Joseph Cooper, miner que va descobrir or el 1884, encara que es veu que els russos ja havien començar a explotar mines uns 40 anys abans. La primera botiga va ser muntada el 1846 per Pat Gwin i constava d’una tenda de campanya al davant de la qual hi posava un mostrador amb productes envasats.
Durant tots aquest dies estem atents a veure si podem veure l’ós. No tindrem sort. Per tant i ja en previsió aprofito per fer una foto d’un ós grizzly d’una revista. Es tracta del tercer carnívor més gran de Nord Amèrica. El grizzly (Ursus arctos horribilis) és un animal solitari i pot arribar a pesar 550 kgrs a més de mesurar uns 2,5 metres quan es posa dret sobre les seves dues potes del darrera. La taxa reproductiva de les femelles és molt baixa i per això protegeixen molt les cries. Els pocs casos d’atacs a humans han estat conseqüència de l’aproximació a una cria d’un humà. L’any 2003 una ós va matar i devorar l’ecologista Timothy Treadwell i la seva novia. També, el 2011, un turista va ser atacat per una óssa a Yellowstone.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/alaska-devils-pass-cooper-landing-10300039