(Desert Occidental ) Viatge a Egipte de l’any 2006 (crònica feta el 6/05/2020). Tram 3 de la ruta pel Desert Occidental egipci. Itinerari: Bawiti, English Mount, Piramid Mount, Ain El Beshmo, Desert Negre, Djara. Mitjà utilitzat: vehicles 4x4. Participants: nosaltres quatre i els quatre amics que van a l’altre cotxe. Distància aproximada: en aquest tram 3 ens mourem des de Bawiti fins al Desert Blanc, que explicaré en el proper Tram 4. Aproximadament, fins arribar al Desert Blanc estimo uns 50km, la major part exclusivament per sobre de dunes i desert.
FA ANYS: L’any 972 els fatimís, que provenien del Magreb, van entrar a Egipte i van traslladar la capital a El Caire (Al-Qáhira, ‘La Victoriosa’).
Al matí sortim després d’haver preparat les maletes. Avui marxem cap el Desert Negre, però al vespre arribarem a al Desert Blanc (però aquesta part l’explicaré en el Tram 4). Probablement a l’hotel no deu haver-hi ningú més. Pocs turistes arriben fins aquí.
Dalt del terrat, veig el color d’or del matí. El sol ja ha donat tota la volta per la foscor de la nit i ara llença els seus raigs daurats per la sorra i les palmeres. L’aire és net. M’estic més estona de la que cal per trucar. M’he quedat enganxat en l’observació del panorama. Quin panorama més senzill i alhora més ric de matisos.
Veig, al costat, que estan ampliant l’hotel. Les obres de construcció tenen tot l’aspecte d’anar avançant molt lentament. Més enllà del límit de les noves construccions hi ha la sorra, el desert. El desert aclaparador que, a l’estiu, potser entra com una bola de foc als ulls de qui s’ho miri des del mateix lloc on jo soc ara. Però ara, en canvi, la temperatura és fresca i agradable. Penso que ara s’està bé aquí dalt, entre els ferros, fustes, sorra i trossos de maons.
Dono la última mirada a la sorra lluent, al sol que s’enfila. Horus el déu mitològic del cel, potser m’està mirant amb els seus ulls de falcó, per això ara i aquí, amb aquesta llum potent però benvolent, decideixo que quan arribi a Barcelona i escrigui el resum donaré el títol de Horus al capítol d’avui. Així ho faig.
Tot seguit ens endinsem per pistes. Deixem a l’esquerra la muntanya dels Anglesos, on ahir hi pujàrem per veure la posta del sol. Des d’aquí baix es veuen les restes de les construccions, mig enrunades, dalt del tot. Comencem a passar per entre horts i palmeres. Arribem a un tancat i els cotxes s’aturen. Baixem. Darrera del tancat hi ha una gran muntanya de forma piramidal, que és on ara ens dirigim.
Trepitjo la sorra fins a la paret del tancat. Per sobre de la paret puc veure que és una cort de camells. N’hi ha set, tots junts en un costat. Un camell petit està mamant de la seva mare. Dalt de la tanca, hi ha dos ocells grans. A sobre l’espatlla d’un camell també n’hi ha un tercer. Són esplugabous, blancs, drets, una mica presumits i presumptuosos.
En Guergues, el guia principal, li ensenya a la Mercè un escarabat negre. La Mercè se’l posa a la mà, però l’animal fa el que pot per escapolir-se. Suposo que no li agrada gens aquesta mà tan extraordinàriament immensa que l’envolta. Ja al terra comença a gratar la sorra per anar-s’hi amagant.
Seguim per les pistes sorroses i pedregoses fins que ens aturem als peus d’un turó dret que coneixen com a Muntanya Piràmide. Certament en té la forma. Pugem amunt, encara que no tots.
Aquí comença el Desert Negre. Les tonalitats negres es veuen per arreu i provenen de la composició en ferro, quars i diorita.
Són evidents els estrats horitzontals de la formació de les roques. Estrats de colors foscos, granes i negres.
La vista des d’aquí dalt és perfecte. Em fa l’efecte que he pujat dalt d’un globus aerostàtic i miro el desert des de dalt. Total, només hem pujat un centenar de metres de desnivell, però donat que l’entorn és planer, hi ha una gran sensació de visió aèria.
Hem seguit una pista que més endavant s’ha transformat en pista asfaltada i més enllà ha començat a tacar-se amb el verd de l’oasi. Així hem arribat, a un quart d’onze, a l’oasi i font d’Ain El Beshmo.
Ara el sol pica de valent, tot i que la temperatura és només de 22ºC. A un costat de la font, hi ha un camió militar rus, vell, abandonat. Suposo que és un residu del suport rebut per Egipte en les guerres amb Israel.
A dalt hem parlat dels fatimís, doncs cal afegir que el segle XI el Caire ja havia superat Bagdad en importància. Era època en que el califat fatimí s’estenia des de Síria i la península aràbiga fins el Magreb oriental i Egipte controlava l’accés al comerç amb Àsia i els ports orientals de la Mediterrània. Des d’Alexandria mantenia el comerç com l’occident, als ports de Barcelona i València.
Sovint la roca mostra unes curioses tonalitats en la seva estructura i fer una foto és quasi inevitable.
Parlant del comerç a la mediterrània, cal recordar que l’any 1264 es va instal·lar el consolat de Catalunya a Alexandria, sent el primer cònsol Guillem de Montcada, ciutadà de Barcelona. Abans ja estaven en funcionament els consolats de Tunis i Bugia, des del 1253, però potser els més antics van ser el de Trani (1063), el de Mesina (1128) i el de Gènova (1250). En el comerç per la mar mediterrània, Catalunya era una potència i va disposar de consolats en moltes ciutats, com Marsella, Damasc, Venècia, Malta i altres com Londres, Bruges o Gantt, en un total de 80.
Podem dir que estem de ple en el Desert Negre, però que té una formació diferent del primer que vam veure, on els tons foscos eren del cedres fossilitzats.
Per concloure l’apunt històric del comerç afegim només que el Llibre del Consolat del Mar, va ser un codi jurídic basat en els costums marítims de Barcelona compilat entre els ants 1260 a 1270. Lògicament escrit en català, es va traduir aviat a l'italià, el francès, l'anglès, el castellà i a altres llengües perquè durant segles fou la base de la legislació mercantil de molts països europeus, fins i tot en temps moderns.
A tres quarts d’onze ens hem tornat a aturar, després d’haver seguit una pista fosca. El desert negre cada cop és més evident. Pugem dalt d’un altre turó, conegut com a Gabel i que té una alçada de 280 metres sobre el nivell del mar.
Els voltants semblen un paisatge lunar, amb turonets equidistants entre els cons negres. La sorra, en canvi, manté el seu color daurat permanent. Veig la carretera, recte, solitària, gris, que se’n va quilòmetres enllà, entre turons negres i es va aprimant cada cop més.
Quan torno a baixar, compto que hem pujat uns 80 metres. Amb una bossa de plàstic prenc una mica de sorra. Me l’enduré cap a casa i la podré comparar amb la sorra que tinc del desert del Sahara al Marroc, del de Tunísia, del Sinaí, del de Petra o de les sorres que envoltaven les pedres històriques de Palmira, al desert de Síria.
Arribo dalt del tot i tot seguit arriben el Xavi, el Juanma, el Guergues i el Yusef. Hi posem les inicials dels noms. Jo hi poso dues “M” fetes amb petites pedretes. Segons el Guergues això és necessari com a tribut a la muntanya.
Arribem a un oasi i el seu corresponent poblet, escoltant la musica xisclona que en Mailud ha posat a la ràdio. Són tres quarts de dotze. Caminem entre les hortalisses i les palmeres datileres, on el guia ens ofereix dàtils; la Mercè em diu “compte que tenen cucs”. Bé, o els meus dàtils no en tenien o, si en tenien, ja me’ls he menjat; què hi farem.
L’Antònia i la Mercè entre les palmeres datileres. Els dàtils són un bon aliment, dels quals cal recordar que s’assequen d forma natural a la palmera per l’acció del sol. Són molt calòrics, fàcil de conservar, de transportar i de menjar; suposen una bona aportació de calories i contenen sucres, fibra, potassi, calci i magnesi, així com vitamines A, B i C. Es tracta per tant d’un aliment molt saludable.
Caminar per l’oasi m’agrada, entre els hortets i els arbres. La pau i el silenci. Veig unes dones, amb mocadors de colors que van cap a una cas feta amb parets de tàpia. A un arbre hi ha un burret lligat. Ens hi fem la foto, el Manel, en Yusuf, el Guergues, la Marta i jo. Mira per on ja som sis.
Un oasi és un lloc de vida. Un tallarol, se’m queda mirant, però marxa i s’amaga entre els brancam. S’identifiquen fàcilment per les seves cues llargues que mouen amunt i avall mentre caminen. Jo no soc pas un expert en ocells, però diria que aquest és el tallarol capnegre.
Més enllà hi ha un canal de rec. El segueixo. El terra es groguenc o ocre superficialment i vermell com la sang a vint centímetres. L’aigua ho posa de manifest.
Veig dos magnífics esplugabous més (el bubulcus ibis), blancs immaculats perquè estem a l’hivern ja que a l’estiu les plomes del pit són de tonalitat groguenca. Es mouen desplaçant-se caminant i s’allunyen a mida que m’hi apropo, a poc a poc. És un ocell que sovint se’ls troba associats a llocs on hi ha bestiar, perquè s’alimenten dels insectes que voleien als voltants de bous i vaques. Abans els hem vist amb els camells.
Quan hem caminat una estona, voltant per aquí i per allà, els nostres guies ens porten caminant a una casa, del mateix oasi. Aquí dinarem. Abans d’entrar a la casa, en Mailud ha posat un cossi de llautó a terra i amb una gerra del mateix material; aboca l’aigua a les mans perquè ens les podem rentar. No sé molt bé si estem a Djara o a Aqabat, però em penso que és a Djara, ja que ens hem apartat de la carretera.
La operació, ara és com ahir. Descalçar-nos, seure a terra amb les cames encongides i menjar més o menys el mateix menú, tot i que avui hi ha mongetes estofades molt bones. És un menjar senzill, però m’agrada pel fet que és una manera de sentir que mengem el mateix que ells.
Si no vaig errat, aquesta casa és de la família del cosí del Mailud, l’altre xofer. Hem acabat aviat i per tant abans de dos quarts de dues ja estem en marxa per la carretera del desert.
Deixem els nens de la família enrere, a la casa. Ens veuen marxar. Què deuen pensar? Continuem endinsant-nos cap el sud. Ara l’altitud és de 190 metres. Aquesta immensa extensió manté una altitud molt estable, res a veure amb complexa orografia de Catalunya. La temperatura ha pujat força i ara el meu termòmetre marca 28ºC. Ara anem en direcció al Desert Blanc.
Aquesta ruta no té track per a gps.
Anterior. Tram 2: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/872-egipte-tram-2-bawiti-museu-momies-daurades-qasar-salim-ain-el-meftela-bawiti
Posterior. Tram 4: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/egipte/874-egipte-desert-occidental-tram-4-djara-muntanya-de-vidre-akabat-gebel