1665, Costa Rica, Monteverde, Reserva Bosque Nuboso, Aus i Fauna diversa

(Costa Rica) Ruta 1665 el 12/04/2025; 11,5 km; +169 -169; 3,5 hores.    Excursió organitzada pels sender marcats de la Reserva de Monteverde.    Participants: Membres del grup Bonviure, amb el guia Emilio Solana.    Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.    

FA ANYS:  Costa Rica va proclamar la independència de la corona espanyola l’octubre de 1821.

    Aquesta serà la 5a crònica, i última, del viatge. Avui anem a visitar la Reserva del Bosque Nuboso de Monteverde. S’hi arriba des de la població de Santa Elena, on l'abril de 1951 van arribar per establir-se a la zona un grup de famílies provinents dels Estats Units.

   Avui serà una agradable ruta amb camins ben indicats. Diguem també que els quàquers (quackers) van emigrar del seu país, ja que els seus principis religiosos els impedien fer el servei militar obligatori i contribuir amb el pagament d'impostos que s'utilitzen per finançar despeses militars. Aquí, aquell grup humà, van iniciar l'economia de producció de formatges, la qual es va convertir en l'eix del desenvolupament socioeconòmic de la zona pels 40 anys següents.

    Endavant comencem a introduir-nos en la natura. Sento l’agradable sensació d’aquest món màgic del verd, sons d’ocells i... silenci. Silenci quan em quedo una mica enrere del grup i les seves veus i remor de les passes es van apagant, perquè el bosc es menja les veus i ens ofereix la seva pau.

    Potser cal esmentar que Santa Elena és dins una província que es considera una península ubicada a la província de Guanacaste, a la regió més nord-occidental del país, sobre l'oceà Pacífic, entre la badia de Junquillal i el golf de Papagai, que la separa de la península de Nicoya.

    Una aturada ja que el guia, l’Emilio Solana, ha sentit algun ocell que reconeix i intenta veure’l amb el seu telescopi. És moment d’atenció i poques paraules i de dir que d'acord amb un estudi genètic poblacional realitzat per la Universitat de Costa Rica el 2016, l'origen dels habitants és en un 46% blanc-europeu, 33% indígena-americà, 12% negre-africà i 9% asiàtic-xinès.

    Un rètol i penso com d’agradable resulta trobar-ne i la seguretat que ofereixen. També puc afegir que de la història indígena específica a la regió de Monteverde, hi ha molt pocs estudis formals i documentats, però hi ha registres d'artefactes indígenes de comunitats locals que s'ubiquen al voltant de 600 aC. És possible que Monteverde fos un lloc de confluència i pas d'indígenes del pacífic central i nord.

    Un rètol explica l’existència d’un niu de quetzal, el mític ocell. És un forat en un tronc llunyà, trigarem una bona estona en veure’l (a mi encara més!). La foto que em passarà el guia del grup  la posaré al final d’aquesta crònica.

    Seguim endavant i faig moltes fotos. Les tonalitats del verd, els reflexos de la llum que es filtra, els llenços de boira com dits intangibles..., tot em desperta emocions.

    Grans arbres. Ara una ceiba que no és que tingui el tronc arrugat (normalment és llis) sinó que moltes altres plantes l’han aprofitat per enfilar-se amunt buscant la llum. Per tant són “arrugues” o tronquets prims superficials.

    Un rètol i sabem que passem pel costat d’un “Ficus Tuerkheimii” (per dins sembla buit). És una “Ficus aurea”, espècie coneguda vulgarment com a ‘figuera estranguladora de Florida’, figuera daurada, o ‘higuerón’. En figueres d'aquest tipus, la germinació de la llavor té lloc a la canòpia de l'arbre allotjant. La plàntula viu com a epífita fins que les seves arrels estableixen contacte amb el terra, després d'això s'expandeixen, estrangulen el seu amfitrió, i es converteixen finalment en un arbre independent. Els individus d'aquesta espècie poden assolir 30 metres d'alçada.

    Aquí hi ha una “Cendrela Tonduzii”, o cedre dolç.

    Un territori humit (producte de les boires) ofereix lloc també per falgueres diverses, com passa en els boscos de laurisilva, tant habituals a les Illes Canàries i en tota la zona coneguda com la Macaronèsia. Aquesta falguera crec que és l'"Aquilina". 

    El camí segueix, molt planer i agradable.

    L’origen geològic de la península de Santa Elena és molt antic, per la qual cosa presenta un relleu de sortides i entrants en sentit perpendicular a la costa, cosa que li dóna al litoral característiques rocoses, amb penya-segats abundants i nombroses badies. S'hi troba el cap Santa Elena, punt extrem occidental del territori nacional. Geològicament i juntament amb la península de Nicoya, constitueix un dels basaments més antics d'aquesta nació centreamericana. La seva emersió s'ha calculat en 80 milions d'anys.

    Anem tancant el cercle del recorregut i aquí observo una bonica Blechnum polypoidiodes. Blechnum és un gènere de falgueres de la família Blechnaceae que compta amb unes 150-220 espècies. La major diversitat d'espècies es troba en zones tropicals de l'hemisferi sud. Crec que ‘polypoidiodes’ fa referència a que tenen moltes arrels.

    I amb la vista de molses i les gotes d’aigua de la humitat acabo aquesta última crònica fent esment que el 29 d'octubre del 1821, a San José, es va acordar de manera unilateral el rebuig a l'Acta de Cartago i l'1 de novembre del 1821 es va proclamar “la Independència absoluta d'Espanya i el rebuig total a l'annexió a l'Imperi Mexicà”. Aquesta proclama la van seguir Alajuela i Ujarrás.

FOTOS FINALS   D’aquest viatge s’han fet moltes fotos d’ocells i altra fauna. He pensat posar la majoria aquí al final, com a resum.

    Aquesta au la vaig veure al poble de Tortuguero cruspint-se una petita serp. Uns senyors em van dir que era una ‘garza culebrera’, però jo buscant em penso que s’assembla més a una grulla (“Grus grus”) que s'alimenta d'insectes, llavors, tubercles i petits vertebrats.

    Aquesta altra la vaig veure caminant per la platja de Manuel Antonio, uns ocells petits la molestaven fins que va aixecar el vol i just vaig tenir un segon per fer la foto. Em van dir que potser era un ‘gavilan cangrejero’. Jo he trobat que és el que a Catalunya en diem un aligot negre comú (“Buteogallus anthracinus”).

F    N’hem vist uns quants, a vegades quiets i fets una bola de pèl. És el mico peresós (mono perezoso); “Bradypus tridactylus” és una de les quatre espècies de peresosos de tres dits. Natural de les conques del riu Amazones i de l'Orinoco. És notable pel seu metabolisme extremadament lent.

    Aquesta foto és del guia i és d’un ós rentador (mapache). De l’espècie de “Procyon”, un gènere de mamífers nocturns que conté tres espècies vivents i una d'extinta. Els óssos rentadors són la presa de predadors com coiots, llops, falcons, i mussols. Són animals nocturns i per això rarament són vistos durant el dia.

    La “Dendrobates auratus” o granota fletxa verda i negra és una mena d'amfibi anur de la família Dendrobatidae molt comú al terra dels boscos de Centreamèrica (des del sud de Nicaragua) i la part nord-oest de Colòmbia. Són animals diürns.

     La reineta d'ulls vermells americana (“Agalychnis callidryas”) és una espècie de granota que viu a l'àrea compresa entre el sud de Mèxic, Amèrica Central i el nord de Colòmbia. Havia estat considerada espècie amenaçada en perill d'extinció, tot i que aquesta classificació li fou retirada aquest mateix segle.

    Quin interessant albirament! Una serp petita i totalment groga a Costa Rica podria ser la fase groga de la Bocaracà (“Bothriechis schlegelii”). Aquesta serp és coneguda per la seva àmplia varietat de colors, que inclouen groc brillant, verd, gris i fins i tot combinacions amb taques vermelles o altres colors. Quan són completament grogues, de vegades se'ls anomena "oropel" (Per trobar el seu nom he accedit a ‘gemini.ai’). Tot i que verinosa, no és una serp agressiva, però no dubta a atacar si és molestada.

  La Iguana del Carib (“Iguana delicatissima”) és un llangardaix insular que apareix a Planet Zoo com a animal de terrari. Provinent de les Antilles Menors, és la iguana més rara del món, segons he trobat escrit. Cal saber que les iguanes són un gènere de sauròpsids (rèptils) escamosos iguànids, endèmiques de zones tropicals. Una de les curiositats és que són molt àgils, s'enfilen i salten amb molta facilitat i a més poden nedar.

    La tortuga negra, o endolada (“Rhinoclemmys funerea”) és una espècie de tortuga de la família Geoemydidae, autòctona de l'Amèrica Central. Se la troba des d'Hondures fins a Panamà. Va ser descrita el 1876 per Edward Drinker Cope.

    L'aluata de mantell, o ‘mono aullador (“Alouatta palliata”) és un mico que habita diversitat d'ambients com a boscos de tipus secundari, semi-caducifoli, humit, sec o de muntanya. Prefereix climes tropicals de tipus càlid subhumit, a regions de baixa altitud. Són animals territorials i es caracteritzen per posseir un hioide gran, el qual l'habilita per emetre udols molt intensos audibles a 2 km de distància, principalment al clarejar i capvespre, per així advertir altres grups de la seva presència. En les nostres rutes hem escoltat sovint l’udol greu i llarg.

    El Momoto (“Electron platyrhynchum”) generalment es posa i canta en part baixa del dosser i baixa més per alimentar-se de fruites tot i que és bàsicament insectívor. Com a curiositat cal dir que consumeix una bona quantitat de les ferotges formigues gegants amb agulló “paraponera”.

    Aquí tenim un ‘Cacique de Montezuma’ (“Psarocolius montezuma”), que quan vola mostra un intens color groc en les plomes inferiors de la cua. Vola recte amb aletejos lents. Cant característic i memorable, com a aigua buidada d'una ampolla.

    Va costar molt veure’l, però al final el guia va aconseguir una foto amb el telescopi; és un tucan de pit groc, el “Ramphastos ambiguus”. Viu a la canòpia i les vores bosc humit i el bosc de boira, entre els 100 i 2.400 m d'altitud. Es reprodueix entre el març i el juliol. Construeix el niu en una cavitat natural de fusta, a una alçada entre 7 i 27 m del terra; l'entrada és petita i a penes deixa passar les aus. La femella pon de 2 a 4 ous blancs i els dos pares coven, alimenten els pollets i defensen el niu.

   Aquest és un martinet cullerot, conegut com chocuaco (“Cochlearius cochlearius”). Viu als manglars d'aigua dolça des de Mèxic fins al Perú i Argentina. És una au nocturna, i es reprodueix, en colònies, als arbres de mangle.

    Finalment vam poder fotografiar (l’Emilio) el quetzal (“Pharomachrus”). És un gènere d'ocells de la família dels trogònids (“Trogonidae”). Coneguts com a quetzals, habiten en boscos i selves, especialment en zones altes i humides neotropicals. L'au tornassolada de la cua llarga, el quetzal, va ser un dels animals predilectes dels asteques i maies a mesoamèrica.

Per a aquelles cultures, el quetzal era considerat un símbol de llibertat, esplendor i divinitat. Les seves brillants plomes verdes i vermelles eren tan valorades que s'utilitzaven en cerimònies religioses i per decorar la vestimenta de la noblesa. Fins i tot, la paraula "quetzal" prové del nàhuatl, "quetzalli", que significa preciós.

Amb aquesta 5a crònica acabo part de les rutes que vam fer per Costa Rica, en un viatge fonamentalment de natura i amb cap visita als pobles del país que, diuen, tenen “molt poc interès”. Jo esperava (segurament per falta d’informació) una part de viatge cultural i històric, que no ha estat el cas. En realitat sembla que els que hi viatgen no ho fan per veure ciutats, esglésies, museus o nuclis antics (que és el que permet entendre el món humà, social i espiritual). Certament la natura és espectacular. Però a mi que no m’interessa gens “fer el turista” i m’ha faltat cultura i història. Ara bé, la natura és magnífica i exuberant.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1665-costa-rica-monteverde-reserva-bosque-nuboso-aus-i-fauna-diversa-210359113

Aquí, les altres cròniques anteriors: 

Rio Suerte:   https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/peru/1406-1658-costa-rica-muelle-la-pavona-rio-suerte-lagunas-del-tortuguero

Monte Tortuguero: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/peru/1407-1659-costa-rica-rio-tortuguero-monte-tortuguero

Ponts Penjants Arenal: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/peru/1408-1661-costa-rica-ponts-penjants-volca-arenal

P.N. Volcà Arenal: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/peru/1409-1663-costa-rica-p-n-volca-arenal