1661, Costa Rica, Ponts penjants Volcà Arenal

(Costa Rica) Ruta 1661 el 10/04/2025; 4,9 km; +112 -112; 2 hores.    Excursió organitzada per l’àrea dels ponts penjants del P.N. Volcà Arenal.   Participants: 16 membres grup Bonviure. Guia: Emilio.    Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil.  

FA ANYS:  Costa Rica va abolir l’exèrcit el 1949.

    Arribem al matí al centre de visitants del que es comercialitza com a “Ponts Penjants Mística Parc”. A mi em fa l’efecte d’un nom massa turístic per a un entorn magnífic, però no desentona amb el lloc. Certament es tracta d’una ruta molt ben creada, amb pujades i baixades, amb nombrosos ponts suspesos a gran altura per dins del bosc tropical.

    Al costat mateix, un bloc amb serveis i uns joves que hi estan pintant un mural que, de moment, sembla molt ben pensat i realitzat... no sigui que els turistes vegin només una paret blanca.

    Encara no ens hem endinsat i ja veig aquest bonic mamífer: un pizote. El coatí de nas blanc, anomenat localment pizote (“Nasua narica”), és un mamífer carnívor de la família dels prociònids. Viu en boscos tropicals i subtropicals secs o humits del continent americà, en altituds d'entre 0 i 3.500 metres en una àrea que s'estén des del sud-oest d'Arizona i Nou Mèxic fins a l'Equador.

     Estem en territori del municipi de La Fortuna i un rètol (trobat a la web) presenta la zonificació de reserva del parc nacional. Diguem que el poble es va ubicar al mapa turístic després que el 1968 el volcà Arenal rugís i llancés fluxos de lava provocant una de les erupcions volcàniques més recordades del país i que va provocar la mort de gairebé 90 persones. Aquesta situació va mantenir en suspens els residents i viatgers durant els següents 42 anys, ja que el volcà va continuar llançant lava pel seu cràter de forma intermitent, convertint-se en un dels grans reclams del país per a molts viatgers. Des del 2010 està inactiu.

    El primer que trobem és aquesta instal·lació que ofereix un hàbitat natural als pol·linitzadors (’s'acostuna, actualment, a esmentar com ‘hotel d’insectes’). Un cartell parla de les abelles, les vespes i els escarabats, papallones i mosques. La capçada dels arbres, el dosser, acostuma a estar dominat per les abelles i pels insectes petits. La pol·linització de la part inferior de la capçada està a disposició de les papallones nocturnes i vespes. Finalment, el sotabosc és el regne de les abelles petites i dels escarabats.

   Ara ja entrem de ple i trobem un cartell amb les diverses rutes i situacions dels ponts del parc. Tal com està plantejat, amb molts indicadors, esdevé una ruta autoguiada vàlida per a tothom.

    Unes passes més endavant i ens trobem aquesta curiositat: una imatge fosca de la mare de Déu dels Àngels. Diguem que “Nuestra Señora de los Angeles” va ser declarada patrona de Costa Rica el 1824. La troballa de la imatge la va fer una humil jove mulata (en totes les troballes sempre hi ha d’haver un personatge “humil”) el 2 d’agost de 1635. Estava sobre una pedra a prop d’una surgència d’aigua i era de pedra volcànica, jade i grafit. Es conserva a la basílica de Cartago.

    Així que enfoquem un magnífic sender, sempre amb baranes i amb un sòl pensat per evitar relliscades. 

    Gran densitat de vegetació tropical i ara, al costat, un dels molts grans arbres. En aquest cas un Figueró o higuerón (“Ficus insípida”). Produeix un fruit similar al de la figuera, encara que no és comestible per als humans. Tot i això, és una font alimentària per al peix “Brycon guatemalensis” a Costa Rica i Guatemala, que ajuda a dispersar les seves llavors a través del seu tracte digestiu. A Costa Rica se l'anomena chilamate de riu i a Mèxic, Guatemala, El Salvador i Hondures se l'anomena amate (del nàhuatl ‘amatl’).

    Passem per diversos ponts. En aquesta foto m’ha coincidit trobar-me al davant als companys Juli i Ramona, el dos de Ribes del Garraf, com jo; una casualitat agradable que sovinteja i és agradable: trobar-te persones inesperaes del mateix poble en viatges llunyans.

    Ponts per damunt del camí i entre la trama verda vegetal sembla oferir visions estranyes o místiques. 

    Una interessant vista d’un tram de pont.

   Vista del pont conegut com de “la cataracta”, de 48 metres de llarg i de 98 d’altura sobre la base.

    Arribem al salt d’aigua i ens hi fem una foto tot el grup. Per cert potser cal dir que la Verge de “Los Angeles” és coneguda com “La Negrita”. Al Període Colonial, Cartago era la principal ciutat per a espanyols a Costa Rica, i la seva capital. Al seu voltant hi havia diversos pobles per a indígenes nadius. Les lleis d'aquells temps prohibien que els anomenats mulats (fills de negres amb blancs) i els marrons (negres lliures) visquessin al centre, i no podien passar de la Creu de Caravaca; per tant vivien dispersos i marginats a l'est de la ciutat, al lloc anomenat la Pobla dels Pardos.

     Algú també em fa una foto a mi. Afegeixo, finalment, que en l'escala social de la Costa Rica colonial, la casta més baixa i exclosa era la dels negres, i els anomenats mulats, i és una persona d'aquesta ètnia, la més pobra entre els pobres, que la pietosa tradició popular diu que va ser l'escollida per la Verge Maria des del Cel per trobar la seva beneïda imatge.

    Cal seguir caminant, ara cap aquí i després cap allà, sempre envoltats de natura vegetal i passant per altres ponts penjants. Les notes anteriors, sobre La Negrita, no deixen de sorprendre que tot i el missatge de pau i amor que va predicar Jesús, el seus seguidors cristians en van fer ben poc cas i els imperis dels cristianisme (com l’imperi del regne de Castella) el van trair directament i sense contemplacions. Escapa a tota comprensió que aquells monarques encara siguin coneguts com els Reis “catòlics”. 

    Certament, en algun moment em sembla veure una espècie nova d’homínids per entre les capçades del bosc, penso amb un somriure. 

   Arribant a la part final hi ha un túnel que ens ha de dur al punt inicial del centre d’informació. És conegut com el túnel de la Taràntula.

    Un rètol ho indica amb una explícita imatge on s’hi veu el verinós animal. El nom (de l'italià Tarantola) fa referència a la regió de Tàrent, a Itàlia, on abundava aquesta aranya. La seva picada o mossegada era considerada tan greu que calia organitzar una tarantel·la, una dansa napolitana de moviment frenètic que es ballava al sud d'Itàlia ja en el segle XIV, per tal d'aconseguir el guariment de la persona. Durant la colonització d'Amèrica es passà a anomenar taràntules les grans aranyes migalomorfes, subordre d’aràcnids format per individus amb dos parells de pulmons; tot una curiositat.

    Al final de la volta pels ponts penjants la vista sobre el volcà Arenal s’ha obert una mica, però seguim sense veure el seu cim piramidal de 1657 metres.

     De la web del parc he pogut treure una foto del volcà Arenal, ja que en aquest viatge no veurem cap ni un dels cims dels diversos volcans de les varies serralades que formen el país.

    Quan he acabat tot el viatge, recordo molt bé que hem fet moltes rutes o desplaçaments en la llanxa o en barques. Aquesta és una foto representativa d’una de les utilitzades. 

Cal afegir que Costa Rica és una de les democràcies més consolidades d'Amèrica. Va guanyar reconeixement mundial per haver abolit l'exèrcit el primer de desembre de 1948, abolició que va ser perpetuada en la Constitució Política de 1949. Costa Rica ocupa el cinquè lloc a escala mundial en la classificació de l'índex d'acompliment ambiental de 2012 i el primer lloc entre els països del continent americà.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1661-costa-rica-ponts-penjants-volca-arenal-209971894