{jcomments off}

 LL21a Hacia arriba

 

 

 

 

      “Hacia arriba”

         Lene Gammelgaard

         Grijalbo Mondadori (2000)

 

(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator) 

        Al Prefaci l’autora escriu “Pot ser una experiència meravellosa, però també pots morir. És més, no pots esperar ajut de ningú un cop siguis a dalt. El teu destí està a les teves mans. Per descomptat es poden donar rescats espectaculars, però tot el que facis o deixis de fer és una decisió teva. Ets responsable de tu mateix. No és aquesta, en última instància, una lliçó per la vida a qualsevol lloc?”

        Avui fa 26 anys que Lene Gammerlgaard va acceptar la proposta del seu amic Scott Fischer per participar en una expedició a l’Everest, fins al cim de 8848 metres. La seva resposta va suposar una de les decisions més importants de la seva vida.

        Després de molts mesos d’entrenament físic i mental, l’aventura va començar la primavera de l’any 1996. Durant els primers dies i primeres etapes van anar sorgint problemes diversos, però finalment l’equip de Mountain Madness, d’Scott Fischer, va coronar el cim més alt de la Terra...

 

     ...La veritable tragèdia va començar durant el descens, quan una tempesta brutal va caure sobre els escaladors que estaven a les parts altes de la muntanya. Hi va haver víctimes, però la Lene es va salvar. Però reconeix, “des de llavors la meva vida és diferent i també la seva relació amb el món”.

        Lene Gaamelgaard, nascuda a Copenhagen l’any 1961, va escriure el llibre “Climbing High” l’any 1998. Aquest és el llibre que presento avui, on es relata el desastre de 1996 a l'Everest, on una tempesta va matar Scott Fischer, Rob Hall i sis escaladors més. Des de 1996, dirigeix el seu negoci de consultoria propi i participa en conferències motivacionals. Treballa per obtenir fons pel Lapka Sherpa Educational Fund, el qual paga per l'educació de filles orfes d'alpinistes Sherpa al Nepal.

        No és un llibre llarg, però és ple de reflexions, com quan diu “soc tremendament conscient que, si la natura desplega tot el seu poder, no tinc cap oportunitat i, en aquest cas, cap pla funcionarà, per molt ben traçat que estigui”.

        Ella decideix que vol pujar sense ampolles d’oxigen, el que suposa diverses converses i discussions amb el cap de l’expedició Scott Fischer. La pressió atmosfèrica al cim de l’Everest és d’un terç de la que hi ha a nivell de mar. Per aquesta raó la pressió dins dels teixits corporals d’una persona també és d’un terç. El cos es pot adaptar gradualment, en general, a l’augment d’altitud i a la disminució dels nivells d’oxigen, però requereix un mes, o més, d’ascensió gradual. Aquest procés es conegut com aclimatació.

        El llibre s’estructura en una primera part on exposa el seu sistema de preparació i les emocions i il·lusions que la motiven; després el viatge i l’escalada a modus de diari des de la sortida de Copenhagen el 23 de març de 1996, seguidament la tempesta, el 12 de maig, i el descens; i finalment l’Epileg.

        L’autora escriu sovint les seves emocions, pensaments i sentiments. No és un llibre massa tècnic, com els que necessiten els escaladors per tal de comprendre millor passos, ressalts, esquerdes, o dificultats i com s’han resolt; és un llibre personal, a vegades íntim, que permet observar els moments d’indecisió, d’enuig, de força o de defalliment. L’autora escriu sobre Anatoli Boukreev, “Ningú entén (escriu Lene) els mecanismes de la intuïció i jo a vegades em moc per impulsos espontanis sense saber si ho faig be o malament. Tinc una reacció visceral davant Anatoli, una barreja de profund respecte i d’una espècie de preocupació que augmenta a mida que parlo amb ell...”

        Els expedicionaris arriben a Gorak Shep el 7 d’abril de 1996. Van anar en helicòpter fins Syangboche, on hi ha l’aeroport de Namche Bazar; pujar d’una tirada (50 minuts) fins a 3450 metres es nota molt en la respiració i exigeix uns dies de descans, cosa que fan i després van seguint la ruta en direcció nord. Total hauran estat 10 dies de pujada fins a Gorak Shep, que està a només 250 metres de desnivell, per ruta acceptable, del Camp Base de l’Everest.

        Recordo que el primer cop que jo hi vaig anar (l’octubre del 2010), per problemes atmosfèrics l’avió no podia volar i  vam haver d’eliminar dies d’aclimatació i en 6 dies estàvem a l’extensa plana de Gorak Shep. Conseqüència: la majoria amb mal d’altura i vam haver de retirar-nos avall.

        Tres dies després, el dia 10 d’abril de 1996, la Lene escriu “Estic aquí! A punt de començar l’escalada real, després d’haver treballat durant tant de temps estic avui aquí... Estic excitada, no nerviosa ni espantada. He triat conscientment afrontar les condicions que aquí manen; per tant la por sobra”. Comencen a pujar la perillosa Cascada del Kumbu “pujar, esquivar les formacions de gel, mantenir l’equilibri, creuar esquerdes i escales, posar amb cura els grampons, tancar el mosquetó a les cordes fixes... No és moment per fotos. Cada cosa al seu moment i ara només hi ha una prioritat: amunt!”

        Quan s’acaba la travessa de la Cascada, Gammelgaard arriba al davant del Cwm Occidental i diu “Dono voltes i giro... l’Everest, el Lhotse, el Nuptse, els tres gegants junts, i el Pumori a la meva esquena”. Uns cents de metres més endavant estan asseguts alguns companys d’expedició: Pete Shoening, Dale Kruse, Klev Shoening i l’Scott. Arriba a dalt i els vol abraçar a tots i escriu “necessitem compartir les coses més valuoses de la vida amb les persones a qui apreciem, aquells que són capaços d’entendre-ho”.

        També parla dels altres companys. Com quan el dia 27 d’abril estant al camp III (7315m). “Martin (Martin Adams), és un tipus rar. La seva visió del món el manté a distància... té una clara i cínica intuïció, no tem donar una opinió, però poques vegades ho fa... a la muntanya és un escalador fort, a vegades ràpid i altres més lent, però tenaç”.

        El 30 d’abril es confirma que tot i la programació hi ha coses que acaben sortint malament. Ja estan un altre cop a Camp Base, Lobsang tus i vomita, Dale fa dos dies que es troba malament i te reaccions desconcertants, la reacció típica del mal d’altura. Encara en vindran més.

        El dia 9 de maig van al camp IV. “El temps ha empitjorat: vent! Ara l’Everest ensenya les dents”. Pugen amunt i escriu “les ràfegues de vent són tan brutals que corro el perill de caure, m’he d’enganxar a la roca per evitar ser llençada al fons d’aquest costat nepalès de la muntanya”.

        I així va seguint el relat de Lene Gammelgaard. Des del camp IV el següent és l’atac al cim. Es calcula que per superar el desnivell de 920 des del Coll Sud fins al cim de l’Everest cal un mínim de dotze hores i diu “així que no hi ha raó per les falses esperances; amunt, amunt... i per molta, molta estona”. Després moltes hores, encara amunt, diu “després d’hores d’esforç he caigut en una espècie de trànsit; em moc per instint, sense pensar, sense sentir, sense reflexionar; només em moc”. Fan cim.

        La tarda del 10 de maig la Lene comença a baixar, amb altres del grup. Durant l’ascens els membres de l’expedició s’han anat espaiant i barrejant-se amb els d’altres expedicions, ara ella baixa amb la vista posada en altres companys: Neal, Charlotte, Sandy i Tim. Sap i és conscient que ara queda el més difícil (fins i tot amb bon temps) arribar sana i salva al  Camp Base.

        Però és durant el descens que la tempestat es desploma com una piconadora sobre l’Everest i en una franja de 24 hores, entre el 10 i l'11 de maig de 1996, vuit persones atrapades en la tempesta de neu van perdre la vida i altres van resultar amb congelacions greus. S’ha de destacar que entre les víctimes hi ha els dos principals líders de les expedicions comercials: Scott Fisher i Rob Hall.

        D’aquella tragèdia, s’han escrit varis llibres; el primer en publicar-se va ser aquest de la Lene Gammelgaard. Després es van publicar altres de Jon Krakauer, Anatoli Boukreev, Beck Weathers, Lou Kasische, Mike Trueman i Graham Ratcliffe.

        Així tenim una ascensió a l’Everest que, per desgràcia, ha proporcionat molta matèria per explicar el que va passar. Ara hi penso i veig el cim, perquè tinc molt present la imatge ja que va ser l'octubre passat que estava a Gorak Shep amb uns bons amics i tots vam poder baixar amb bona salut.