“Israel, el somni i la tragèdia”, Joan B. Culla, Edicions La Campana, (Click on the flag a bove to have the translation in your Language. If it doesn'twork, copy-paste it into Google Translator)
Em pregunto si entenc realment el conflicte d’Israel; em pregunto, també, si en general ho tenim clar. Després de la gran obra “Oh, Jerusalem” de Dominique Lapierre i Larry Collins, editada el 1971, calia un treball més proper en el temps i aquest clarivident treball va estar el de Joan B. Culla que és l’obra que avui presento i que es va publicar l’any 2004. El conflicte israelo-palestí, enverinat per més de cent anys de violències desvetlla entre nosaltres un interès, sovint apassionat, que es fonamenta més sobre els tòpics, els clixés, els prejudicis i les idees rebudes, que no pas sobre un coneixement sòlid de les arrels i les complexitats d’aquell litigi...
... Com explica la contraportada, és aquesta manca de perspectiva la que el llibre ajuda a corregir en base a explicar, de forma documentada i precisa, l’aparició dels dos moviments nacionals-territorials enfrontats. Es pot així començar a entendre les etapes de la progressiva col·lisió entre les posicions jueu-sionistes i dels arabo-palestins.
L’autor, Joan B. Culla i Clarà, professor d’Història Contemporània de l’UAB, és autor d’una dotzena de llibres i membre dels consells assessors de les revistes L’Avenç i Sàpiens. També ha estat director del programa Segle XX, del Canal 33. En aquest cas ens presenta una obra molt documentada en la qual, tal com diu l’autor en l’Introducció, “enfront de la simplicitat dels tòpics hi ha una realitat complexíssima...” que es proposa explicar, no pas justificar ni jutjar.
Penso (qui escriu aquesta ressenya) que el professor Culla fa una gran feina per a oferir una perspectiva molt àmplia i que complementa el llibre de Lapierre i Collins ja que comença l’anàlisi de més enrere i, donat l’any que s’ha escrit, arriba a temps molt més propers.
Joan B. Culla, dissimuladament, ens fa preguntar-nos si sabem si els territoris ocupats de Gaza i Cisjordània sumen 6.000 o 30.000 km, si el conflicte va començar el 1920 o potser prové del 1880, quina és la diferència entre àrab i musulmà, o entre jueu i israelià... Probablement siguin preguntes exòtiques. Afirma l’autor “igual com als Balcans, el famós diagnòstic de Churchill es aplicable també al Pròxim Orient on es destil·la més història de la que podem consumir”.
L’obra ja d’entrada ens provoca: “aquesta història no comença a les muntanyes de Galilea o a Jerusalem”, sinó al bell mig del continent europeu quan, durant la segona meitat del XIX s’hi acollia el 85% de tots els jueus del món. Aquell segle va viure grans transformacions revolucionàries, polítiques, econòmiques, industrials i culturals... i aquells canvis “havien de ser molt més traumàtics per a una comunitat tan anòmala com la jueva, feta a bocins, sense una base territorial, sense institucions polítiques, marcada per segles de persecució, discriminació i ostracisme”. I és que, entre molts altres fets, en la zona entre Kovno i Odessa, per als jueus estigmatitzats com usurers, deïcides i subversius, el magnicidi de 1881-82 té unes conseqüències catastròfiques. És en aquell context que “cristal·litza la posició doctrinal del nacionalisme jueu i per tant l’emergència del protosionisme organitzat: davant la gravetat de l’agressió s’imposa una resposta nacional...” calia doncs una política autònoma jueva que no confiés en la bona voluntat dels altres.
Per a qualsevol de nosaltres no deu resultar gaire evident l’impacte dels fets, només ho podrien intuir els que van patir la diàspora i la persecució un cop acabada la Guerra Civil espanyola. Però el cas és que, ens explica Culla, del 1882 al 1914 quasi tres milions de jueus van abandonar l’Europa oriental cercant la seguretat física i un futur menys tenebrós.
Any 1860: Moses Montefiore i els Rothschild creen a Jerusalem un asil per vells, un hospital i un molí; i aviat explica l’autor “el desig de procurar als jueus de Terra Santa una activitat productiva i dignificadora s’encamina cap el conreu de la terra” i amb aquest objectiu es crea el 1870 l’Alliance Israélite Universelle que estableix una escola agrícola i una granja experimental, impuls del qual amb el temps es van anar desenvolupant els kibutz. Més endavant surt a escena Theodor Herzl, que ja havia viscut l’antisemitisme a l’escola infantil “constata la fòbia antijueva i s’implica emocionalment amb el problema i publica el llibre “L’Estat dels jueus” com a solució moderna. És un text contundent: “considero que la qüestió jueva no és un tema social ni religiós, és una qüestió nacional i per a resoldre-la ha d’esdevenir un problema de política internacional”. La proposta és clara: promocionar l’emigració de tots els jueus d’Europa cap a un territori la sobirania del qual els sigui concedida per les nacions civilitzades...”
L’obra de Joan B. Culla és potent, amb més de 600 pàgines i referències a més de 130 estudiosos i autors que ocupen les dotze pàgines d’obres consultades. No puc una altra cosa que limitar-me a situar alguns aspectes i punts del llibre per oferir al lector d’aquest ressenya. Està organitzat per èpoques històriques: del 1850 al 1904 que és el primer capítol; l’època del retorn a la terra i la descoberta de l’altre (fins 1920); després vindrà l’època del mandat britànic i la guerra (fins 1949); els anys de la demografia com a política i l’ombra del desastre (fins a 1982); els reptes entre Beirut i Kuwait (any 1990); el nou context mundial porta al miratge del compromís (fins 1996); i finalment el capítol que parla de la dialèctica infernal, que documenta del 1996 al 2004.
La sola invocació a Jerusalem feia vibrar els jueus. “Només podran viure en pau si retornen a Sió i així superar les conseqüències morals i materials del llarg exili”. Quan pensen en Palestina o Terra Santa es refereixen naturalment al país bíblic, idealitzat a l’Antic Testament. Cal recordar (potser alguns ni ho sabíem) que les dècades del 1860 Palestina tenia uns districtes al nord que depenien de Damasc i de Beirut, mentre que Jerusalem depenia directament de Constantinoble i per damunt d’això la “presència financera, burocràtica i militar era de Turquia”. Les xifres del govern turc de la població eren: “403.000 musulmans, 43.000 cristians i uns 25.000 hebreus”. El 1891 es dicten normes per prohibir l’adquisició de terres per part dels sionistes i prevenir la colonització del país. Però cal entendre el que explica l’autor: “el 1900 els jueus tenien unes 20.000 hectàrees, que representaven només el 0,8% de la superfície del país.
Més informació per a qui vol saber més: “la generació fundacional del sionisme (escriu l’autor) ni tan sols imagina que el seu dret històric sobre la pàtria originària, sobre la terra dels avantpassats –un dret conegut per tothom a través de la bíblia- els pugui ser discutit en termes de legitimitat moral...”. Ens recorda l’autor que Ahad Haam (delegat de Hovevei Zion), afirma “a l’estranger tendim a creure que Palestina està buida, que és un desert sense conrear i que qualsevol pot comprar tanta terra com vulgui, però això no és veritat... resulta difícil trobar terra àrab que no estigui conreada”.
Afegeix el professor Culla que la relació entre les colònies jueves i el seu entorn àrab es caracteritza per la distancia sociocultural (en educació, paper de la dona, higiene...) i per una simbiosi econòmica esmaltada de conflictes laborals o de veïnatge... entre unes creences de menyspreu i por recíproques. Tot plegat va fer que, a més, despertés el sentiment nacional àrab entre els palestins.
La història es mou. La Gran Guerra s’ha acabat i el 26 d’abril de 1920 es divideixen les antigues províncies àrabs de l’Imperi otomà en un seguit de mandats (nou concepte definit al Pacte de la Societat de Nacions). Mesopotàmia es confiada a Gran Bretanya i el primer comissari britànic és Herbert Samuel que “amb esperit imparcial i harmonitzador” creu fermament que amb un ample programa de desenvolupament social i econòmic podrà llimar els antagonismes polítics i equilibrar les aspiracions sionistes amb els desitjos dels palestins. Amb aquest programa comença per alliberar les traves per a la immigració jueva i la compra de terres. És molt interessant aquest tercer capítol ja que suposa un temps d’increment de les colònies jueves, però també un enriquiment dels àrabs propietaris de terres que les venen a bon preu i de un increment de feina per molts palestins que són contractats per les noves colònies.
És un període, aquest de vint anys fins el 1945, que resulta contradictori ja que en ple conflicte de la Segona Guerra Mundial, els britànics es troben amb el disjuntiva de millorar les relacions amb el món àrab i musulmà per evitar que basculi cap al Tercer Reich. Per això, s’aprova el pla de Malcolm MacDonald pel qual Londres associarà àrabs i jueus al govern amb la intenció que es pugui establir un Estat independent de Palestina i també (i això ja va ser més problemàtic) es limitava la immigració jueva a un màxim de 75.000 persones en els següents cinc anys.
No m’estenc en els capítols següents. El mandat britànic arriba al final en un procés d’agonia i comença una cruenta època de guerra, independència i annexió de territoris. Deixo al lector interessat en la lectura d’aquesta clara i intel·ligent obra. El propi autor, cap el final, esmenta la “manca de simetria entre els intel·lectuals compromesos dels dos camps; mentre en l’israelià, la implicació a favor de la pau i dels drets dels palestins porta a un Ilan Pappé o un Michel Warschawski fins a una crítica demolidora contra el sistema israelià, ¿on són els intel·lectuals àrabo-palestins que assenyalin la responsabilitat històrica dels seus dirigents i dels governs “germans”, o dels errors del gran muftí al-Husseini, o del mateix Arafat?
Penso que la realitat, per a cadascú de nosaltres, és que som esclaus de la última notícia. Comença la guerra del Yom Kipur i ens sentim propers als israelians. Hi ha una matança a Sabra i Shatila i ens sentim propers als palestins. Es produeix un atac contra la població jueva d’Elad amb jueus morts i ens sentim propers als israelians... i així successivament. Cal prendre perspectiva.
Una gran obra que mereix tota la nostra atenció i que a mi m’ha servit de contrapunt al llibre que vaig ressenyar fa poc d’Ilan Pappé. Compreu-lo o llogueu-lo, però llegiu-lo tranquil·lament. És millor, però, tenir-lo com a propi ja que és un dels llibres que ve de gust llegir-los amb temps i amb un llapis a la mà. Al final la vostra perspectiva serà molt més acurada i àmplia i en sabreu molt més; tindreu més criteri.
Comentaris