La riqueza de las naciones, Adam Smith

“La riqueza de las naciones”        Adam Smith           

                              Editorial Tecnos – Grupo Anaya (2009)

        Per entendre el món hem de contrastar punts de vista diferents, potser contraris. Avui us porto una ressenya de l’obra titulada “Una investigació sobre la naturalesa i les causes de la riquesa de les nacions”, Aquest va ser el títol original, editat el 1776, d’Adam Smith. En general es simplifica com “La riquesa de les nacions”....

     ...Probablement va ser un dels llibres amb més influencia en l’economia i en la consolidació del concepte del capitalisme. Es tracta d’un text de més de 700 pàgines i afortunadament (en aquesta edició de l’Editorial Tecnos), al principi hi ha un estudi preliminar, de Manuel Montalvo, que m’ajudarà molt per ressenyar l’obra.     

         Començaré parlant de l’autor. Adam Smith, escocès nascut el 1723 va esdevenir un dels majors exponents de l’economia clàssica. Filòsof i economista va ser rector honorífic de la Universitat de Glasgow. Tots els coneixem com a pare del capitalisme... encara que molts no l’havíem llegit mai.

        I ara una curiositat: poc se sap de la seva infància, tret que a l'edat de 4 anys va ser raptat per una banda de gitanos, però després va ser rescatat gràcies a l'acció del seu oncle. «Em temo que no hagués estat un bon gitano», va comentar John Rae, el principal biògraf de l’autor.

        Penso que com que sovint sentim parlar de la maldat del capitalisme, cal començar explicant que quan s’editava el llibre va coincidir amb la mort del gran filòsof David Hume, al qual Smith li deu la idea de la ‘simpatia’ (com a ‘instint social’) i que es clau en l’ètica de Hume. Ha tingut crítics com Schumpeter però, com explica Manuel Garrido, Smith es va avançar en imaginar el triomf de la revolució industrial. De la revolució van sorgir analistes i pensadors com Malthus, Ricardo, Stuart Mill o Marx.

        Explica Garrido que “Smith va afirmar la superlativa funció de l’interès egoista en el desenvolupament de l’economia, trencant la tradicional hipocresia moral i religiosa que pretenia prescriure el fals altruisme en les relacions mercantils”.

        Així tenim que Smith postula la existència d’una pulsió individual cap al seu propi i exclusiu benestar. Smith era contundent: quan les persones milloren el seu estatus social, les seves condicions de vida, també milloren la dels altres, les del conjunt. (Evidentment, dic jo qui fa la ressenya, Smith no podia imaginar que el model es dispararia fins a l’actualitat en que es considera que ara el 50% de la riquesa mundial es concentra només en el 1% del territori).

        L’obra d’Adam Smith és considerable i detallada. Parla de la divisió del treball, de l’ús del diner, del preu de les mercaderies i del treball, dels salaris, dels beneficis, les desigualtats, la rendibilitat de la terra,... També té apartats per l’acumulació del capital, del “progrés natural de la riquesa”, del comerç i de l’economia política i les seves restriccions. Dels retornaments, primes, subvencions, tractats comercials... De les Colònies, dels motius per establir-ne de noves... i de la “prosperitat” d’aquestes colònies. I de les despeses de defensa, de les justícia i ensenyament... i dels impostos.

        Com escriu Garrido: “... d’aquest progrés Adam Smith sembla, en algun cas, preludiar a Marx, com en el següent paràgraf del primer capítol del llibre Vè: En qualsevol lloc que hi hagi propietat hi ha una gran desigualtat. Per cada persona molt rica hi ha d’haver, com a mínim, cinc-cents pobres i la opulència d’uns pocs suposa la indigència de molts. La opulència dels rics excita la indignació dels pobres que... volen envair les possessions dels rics. El Govern Civil està instituït per la seguretat de la propietat, lo qual significa que defensa al ric contra el pobre...”

        Explica Garrido, que Donald Winch va escriure “... encara que més tard (Smith) passaria a la posteritat com a fundador de l’economia política clàssica, Smith va ser primer un filòsof moral, quines idees sobre ètica i jurisprudència són essencials per la comprensió de les seves idees en política i economia”. Però, es pregunta Garrido, “¿és coherent que un mateix pensador exalti sentiments tant dispars com la simpatia i l’egoisme?” Per Smith “aquests dos sentiments a més de contraris són complementaris. Així com l’egoisme incita a l’acció, la simpatia és un principi de comprensió”.

        Manuel Montalvo, en l’”Estudi preliminar” explica que Smith “... veu l’idea de mercat com fonament de la societat civil, tot i que la base de l’economia del seu temps era essencialment agrícola i els mercats servien per intercanviar excedents...”.

        Adam Smith és un home de mitjans del segle XVIII i veu el món com és, com es pot observar. Però el seu món proper, és el creat i construït per la suma de cultures i consolidació de determinats poders. Per exemple, escriu “La propietat sorgeix de forma natural, quasi espontània, com l’expressió de l’instint comú a tots els individus, que es va perfeccionant conforme la societat va superant cotes de progrés...” I continua escrivint: “la falta de lleis de propietat té dos aspectes negatius: un és impossible perpetuar els drets dels propietaris...; l’altre, és la impossibilitat de la racionalització de l’escassedat”. Si no hagués estat escocès i hagués estat un home d’una de les tribus d’Amèrica del nord (sioux, apatxes, cheroquis...) o del sud (maies, tapietes, aimares,...) que per ells la propietat de la terra era col·lectiva de la comunitat, ens preguntem ¿hauria, Smith, escrit el mateix? I lògicament d’això el llibre no en parla.

        Montalvo, escriu “El massiu abandonament dels camps i el creixement de les ciutats,... provocava masses de gent pels camins atrets per la crida mecànica de les primeres indústries manufactureres i amb la urgència de trobar un salari que els redimís de l’infern en que s’havien convertit les cases de beneficència”. Tot i aquest drama brutal, ens explica Montalvo, per Smith “... aquestes calamitats sent molt de lamentar, es mostren intranscendents davant l’anàlisi de la realitat que es pretén, i que no és altre que valorar el potencial representat pels excedents de mà d’obra o d’oferta productiva d’aquelles gents desposseïdes”.

        La frase final de Montalvo, per aquesta qüestió, en la seva anàlisi del gran text d’Adam Smith, la copio ara: “La resta, les penalitats i misèries, els albors de l’economia capitalista, per res perjudiquen la divisió del treball; molt al contrari, són proclius a la generació de riquesa al limitat cost de contractar els desvalguts”. (Afegeixo jo: el que això vol dir, ja ho podeu deduir directament).  

       És ben cert que Smith proposa que el forner no fa pa perquè nosaltres aplaquem la nostra gana, sinó per vendre’l i així guanyar uns diners; i el mateix fa el botiguer de roba, que no espera que ens vestim millor, sinó que li comprem el que ven. Després afegeix “Donar i rebre no tenen cap sentit que no estigui atent a la passió per la riquesa: ningú dona res a canvi de res; tot seguit per un impuls inevitable de passió que mai no s’omple, sense límits, no reconeix manaments morals, en una lluita on els preus són les armes”. És l’estat del lliure mercat.

      Segueix Montalvo, en el seu estudi preliminar (que certament, ens resulta molt útil per la posterior lectura relaxada de l’obra de Adam Smith), i diu que “les classes socials formades per capitalistes, propietaris i treballadors, tenen el dret de ser propietaris i a ser lliures; drets que tenen el rang de drets naturals i es resisteixen a la seva violació; així que són drets protegits per la llei. Fins i tot, aquells que no tenen cap altra propietat que no sigui el seu cos i les seves mans, són propietaris del seu treball...”.

        Resulta que una aportació d'Adam Smith va ser establir els principis que s'han de seguir pels polítics en la marxa de l'economia, la principal dels quals és que l'Estat ha de donar llibertat als ciutadans per produir i comerciar. “Deixeu fer, deixeu passar”, és el lema del capitalisme.

        Així diu Montalvo: “el treballador tractarà d’obtenir el major salari possible, oferint la seva feina als treballs més profitosos; i de la mateixa manera els empresaris comptaran amb aquest treball posant les mires en obtenir el màxim benefici... i el govern civil no haurà de condicionar aquesta relació de lliure contractació de treball”.

        (Jo faig un incís: la història ha demostrat que aquella visió de ‘llibertat absoluta dels mercats’ conduïa a resultats terribles de caràcter social i a revoltes i crisis. Per això, la realitat en l’actualitat és que aquella proposada llibertat total ha estat modificada, entre altres, raons, per la gran diferència de capacitat de negociació d’unes parts i les altres.)

        Seguim. Per a Smith les empreses, tendiran a situar-se en els indrets on puguin obtenir les millors rendibilitats i (en l’àmbit productiu) sovint es busca la producció més barata ; sempre per maximitzar els seus beneficis. Per això voldran traslladar la seva producció a uns països on la mà d’obra sigui de baix cost (són més pobres). Això produeix dos efectes: el territori d’on marxen s’empobreix i quedarà un romanent de mà d’obra desocupada disposada a treballar en el que sigui, encara que a baix salari. El segon efecte és que al nou territori, l’empresari contractarà gent a un cost més baix, però aquesta gent, que abans no tenia feina, ara podran disposar recursos per a la seva subsistència.

      Per tant, el postulat és que si es permet llibertat econòmica, el capital flueix als llocs on és barat produir, amb el conseqüent ‘enriquiment’ (terme de Smith) de la població; la qual cosa “no vol dir que tots s’enriquiran de la mateixa manera, doncs uns som més productius que uns altres. I aquest és el preu que es paga per la llibertat”, assumeix el mètode del llibre.

        El llibre ofereix molts moments per pensar i reflexionar ja que es tracta d’un document en una època tan allunyada de les nostres experiències que fins i tot es fa difícil entendre. Però atenció: ¡és la base del capitalisme; la pedra original sobre tot el que funciona ara i avui!

        Només unes frases d’Adam Smith en l’apartat “Causes de la prosperitat de les noves colònies”. Els colons aporten uns coneixements sobre agricultura i oficis superiors als que aconseguirien les nacions salvatges i bàrbares (tal com diu al text). Afegeix que “el colonitzador disposarà d’un excés de  terra i estarà per tant “disposat a utilitzar a treballadors de qualsevol part i pagar salaris més alts; però aquests salaris generosos (sic), junt amb l’abundància i preu baix de la terra, els treballadors l’abandonaran i es tornaran ells mateixos terratinents...”.

        (Em sembla que és evident que ara, tres segles després, ens adonem perfectament de varis fets que Adam Smith o no sabia, o no tenia en compte. No explica que el colonitzador no paga res per comprar la terra, se la fa seva perquè imposa la llei del conqueridor; tampoc no té en compte, que sovint es tractava de l’assignació dels “salvatges” als senyors que rebien la terra i a la qual estaven obligats a treballar (allò dels “salaris generosos”, no és creïble); tampoc és creïble que es poguessin transformar en terratinents els desposseïts... de tal manera que, en aquesta part, la intuïció d’Adam Smith crec que va anar curta, molt curta; la seva pròpia visió de l’egoisme de l’home, va superar les seves previsions).  

        Arribo així al final. No convé que parli més d’una gran obra de moltes pàgines, només serà possible que el lector d’aquesta ressenya meva, el compri o el busqui en una biblioteca (el trobarà, segur) i hi dediqui un parell de mesos a llegir-lo. Ah, i que aprofiti per reflexionar en el pensament original i en que s’ha transformat amb els anys. Ah, en el que sí que va encertar Smith va ser en l’afirmació que l’home és molt egoista. Terriblement egoista.