(Kerry) Ruta 1454 el 21/08/2022; 11 km; +320 -360; 5 hores. Excursió organitzada per la vall d’Annascaul. Participants: Membres del grup d’Irlanda i Cris, la guia. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
![]() |
![]() |
FA ANYS: El segle XII, unes decisions de Dermot MacMurrough van conduir a la pèrdua de la independència durant segles.
Hem arribat aquí en 30 minuts des de Dingle (An Daingean), passant amb el bus pel poblet de Annascaul, que te menys de 300 habitants, i hem seguit per apropar-nos al punt d’inici, més proper al llac Annascaul.
Estem a la banda sud de la península de Dingle a prop de Castelmaine Harbour. Com sempre la guia ens explica la ruta d’avui. Pel camí, no sé exactament on, s’ha quedat enrere una tomba famosa, la de Tom Crean que, nascut el 1877 a Annascaul, va ser un explorador antàrtic que va servir en tres grans expedicions antàrtiques: la "Discovery" (1901 - 1904), la "Terra Nova" (1910 - 1913) i la "Endurance" (1914 - 1916). Sobretot, va servir amb Ernest Shackleton en el viatge "Endurance" on van sobreviure durant mesos amb bancs de gel després que el seu vaixell fos aixafat i enfonsat. Després de moltes dificultats els homes van haver d'escalar muntanyes inexplorades i travessar glaceres per arribar a una petita estació balenera. Crean va anar amb Shackleton, en quatre intents, a rescatar els 22 homes restants encallats a l'illa de l'Elefant. El 30 d'agost de 1916 a bord del vapor xilè "Yelcho" finalment es va aconseguir la seva missió, i tots es van salvar.
Comencem endavant per la vall de Comduff. Per cert, afegim de Tom Crean que va ser guardonat amb la "Medalla Albert" a la valentia. Tom Crean va passar més temps a la regió antàrtica que Scott o Shackleton, i els va sobreviure a tots dos. Si voleu una mica més d’informació de l’Antàrtida al final deixo un vincle.
Pel camí trobo aquesta bonica hortènsia comuna (“Hydrangea makrophilla”). És una planta que presenta flors de varis colors, depenent de la quantitat de sulfat d'alumini que contingui el terra; si aquest és neutre o alcalí conté menys alumini, per la qual cosa es produeixen flors roses, amb sòls àcids i ha més quantitat de mineral a l'abast de les arrels i dóna flors blaves. Així doncs caminem per un terra àcid. Cal saber que 'hortènsia es cultiva des de temps remots com a planta ornamental al Japó, i des de mitjans del segle XIX també de forma extensiva en altres àrees del món. Però, atenció: és tòxica. El principal principi actiu d'aquesta planta és la hydrangina, que allibera cianur d'hidrogen el qual ataca el sistema nerviós central. A principis del 2014 va saltar a la premsa europea la notícia d'una pràctica insòlita; fumar porros d’hortènsia. França i Alemanya persegueixen els robatoris d'aquesta planta ornamental, que els joves converteixen en material per fumar. Els científics adverteixen que és tòxica i que pot matar, segons la dosi.
Al davant nostre destaca la muntanya de Dromavally, de 552 metres. Els trets més distintius d'aquesta muntanya, en la seva ascensió, són els tres antics túmuls de pedres de la carena del cim conegudes com la casa de Cú Chulainn, el llit de Cú Chulainn i la tomba de Cú Chulainn.
A mida que ens hi apropem i comencem a caminar-hi pel marge sud, es presenta molt agradable el llac Annascaul. Tot i que seguim el conegut com Trail de Dingle, a la web oficial hi ha una llista de diverses rutes per fer a peu per aquest territori tranquil.
Seguim, em sembla, la línia de frontera de Ballunacourty. El dia es manté esplèndid. Potser hem de parlar de l’heroi mitològic irlandès conegut com Cu Chulainn; fill del déu Lugh i Dectera, germana del rei de l'Úlster, que va prendre el nom pel que és conegut, Cu Chulainn (que significa "el gos de Culann"), quan de nen, en anar a visitar el seu pare adoptiu a casa del ferrer Culann, va matar la gossa que la guardava. En aquell moment es va comprometre a fer de gos guardià del ferrer fins que la cria de la difunta arribés a l'edat adulta i pogués fer la feina. Després defensa l’Ulster i es troba que ha de superar moltes dificultats i proves, per la qual cosa se’l coneix, també, com l’Aquil·les irlandès.
El llac s’ha quedat molt enrere. Nosaltres seguim pujant suaument cap el coll.
Ens toca passar una escala per passar aquest tancat; un pas que em recorda els “botadors” de l‘illa de Mallorca, a les Balears; aquella illa de l’antic regne de Mallorca. Per perspectiva història potser podem afegir que va ser Jaume I el sobirà de Catalunya qui va organitzar, l’any 1229, una flota de galeres que va anar a conquerir l’illa que estava dominada pels sarraïns. Aleshores ja existia el pacte que va formar la Corona catalano aragonesa, però la activitat a la mediterrània va ser cosa dels catalans, amb suport de les comarques occitanes del nord. Les Corts d’Aragó es van abstenir de participar amb homes i diners a la campanya marítima ja que estaven molt més interessats en la conquesta dels territoris de València. El 1231, Jaume I va concedir la independència de Mallorca amb la creació del Regne de Mallorca, que vindria a disposar de Constitucions, Corts i Govern, a imatge de com funcionava a Catalunya.
Seguim un tram del riu Abha Mhcha na Bo, que els anglesos anomenen Glennahoo River. Uns 40 anys abans de la conquesta de Mallorca, a finals del segle XII, es va produir la coneguda invasió normanda d'Irlanda, que situaria una part important de l'illa sota el poder de la noblesa cambro-normanda. Aquesta zona controlada pels invasors va rebre el nom de Senyoriu d'Irlanda. Tot i això, durant els segles següents, la Irlanda gaèlica recuperaria terreny, bé mitjançant la conquesta, o mitjançant l'assimilació cultural dels nouvinguts. A finals del segle XV, únicament una petita franja de terreny al voltant de Dublín (coneguda com «L'Empalitzada») quedava fora de la influència gaèlica.
Avui la ruta ens fa pujar des de 45 metres (a l’inici) fins a 366 metres (que serà el pas d’un coll a la vall següent). No recordo amb qui anava, però jo li comentava que el 2014 vaig viatjar per Escòcia, just abans dels seu referèndum d’independència (que no van aconseguir guanyar). Per tant anàvem preguntant, quan teníem oportunitat, a veure què pensaven. Però recordo molt bé una conversa en un pub amb dos escocesos, a la barra; un era favorable i l’altre no. Un explicava les seves raons i l’altre les seves. Ens va sorprendre favorablement, veure com en parlaven amb normalitat, contrastant i respectant les seves opinions.
Seguim sempre en rumb nord-oest, travessant la península de Dingle en direcció a la badia Brandon, on ja hi ha les aigües de l’Atlàntic Nord.
Pel camí algun moltó se’ns queda observant. Potser pensa “què fan aquests per aquí?”. Si a la dreta teníem el Mount Dromavally, com ja hem esmentat, a l’esquerra tenim altres cims una mica més alts: Knockmulanane (593m) i el Cnoc na Banoige (642m); són, com les altres, muntanyes amb vessants d’inclinació moderada sense escarpats o crestes compromeses.
Ja som al coll. Sé que aquí passa una frontera local, però no sé quins municipis té a dreta o esquerra. El que sí que he trobat es que aquesta divisòria és diu Ballynacourty. Des d’on estem ara, si estirem els braços mirant al nostre destí, a la badia Brandon, el braç de l’esquerra indicarà la direcció on hi ha el poble de Dingle (sud-oest) i el braç de la dreta la ciutat de Tralee (nord-est).
Els paparazzi vinga fer fotos! Bé, una mica més d’història. No convé caminar sense saber per on es va, penso jo. Al principi Irlanda (segle XI i inicis del XII) va estar dividida políticament en petits regnes. Durant la segona meitat del primer mil·lenni va emergir un regne nacional com a poder concentrat a les mans de tres dinasties regionals. Després de perdre la protecció de Muirchertach MacLochlainn (un rei d'Irlanda assassinat el 1166) una de les dinasties de Leinster anomenada Diarmuid MacMorrough va decidir convidar un cavaller normand perquè els assistís contra els seus rivals locals. Aquesta invitació a Ricardo de Clare, va provocar consternació al Rei Henry II d'Anglaterra, que, tement la creació d'un Estat normand rival, va envair Irlanda per imposar la seva autoritat.
Nosaltres hem fet ja uns 7 km i anem baixant. També van veure baixar el seus dominis els comtats irlandesos amb la invasió d’Henry II. Aquest fet va provocar la fi dels «Reis Suprems Irlandesos» i va començar el període que va culminar amb vuit segles de dominació anglesa sobre l'illa, convertint-se així Dermot MacMurrough en el traïdor més notori de la història d'Irlanda.
Moment d‘aturada pel pícnic. Aqui, encara no ho sabem, però amb màniga curta ens atacaran els mosquits microscòpics. Encara tinc totes les picades als braços, mentre escric aquesta crònica.
No n’havia vist cap a Irlanda i per això faig aquesta foto: és una magnífica flor (encara que perillosa). És tracta de la didalera (“Digitalis purpurea”), que es troba al nord d'Àfrica (Marroc), a l'Àsia central i occidental, i a bona part d'Europa (nord, sud-est, sud-oest i centre), sobretot en zones muntanyoses. Al Principat de Catalunya és freqüent a tota la serralada pirinenca. L'òrgan de la planta utilitzat per les seves virtuts medicinals són les fulles. Presenten escassa olor, encara que característica, i un sabor amarg. La quantitat de principis actius que contenen les fulles varia molt durant tot el dia. Encara que amb propietats medicinals, es tracta d’una planta molt tòxica, la medicació ha de ser controlada per un metge, ja que la dosis terapèutica i la tòxica són molt properes. Sense control, pot provocar mareigs, vòmits, nàusees, anorèxia, diarrees..., xoc cardiovascular, visió borrosa, deliri i convulsions i pot arribar a provocar la mort.
Arribem al final de la nostra ruta, agradable i amb bon dia irlandès, després de quasi 11 quilòmetres; una distància pràctica per caminar però sense deixar d’observar, parar, comentar i fer un excursionisme sense cronòmetre.
Després i amb el bus ens dirigim al poble de Lisdoonvarna, on soparem a l’hotel i escoltarem música country. He de dir que m’ha sorprès que al supermercat he demanat a la senyoreta de la caixa com es deia “bon dia” amb irlandès i tota atabalada m’ha reconegut que no ho sabia. Què fort! És ven evident que tants anys de domini anglès ha fet molt mal a la llengua del país. Després ho he trobat a internet: ‘maidin mhaith’.
El poble, petit, té alguns edificis curiosos amb colors i pintures. Un dels hotels llueix el rètol de “no obert al públic”, tot i que s’hi veu gent a dins; és tracta d’un hotel contractat per l’Estat per acollir refugiats d’Ucraïna. Els companys van a un hotel on soparem tots i que està força bé. A mi em toca anar a un B&B (igual que la Cris), amb mobles vells i jo, fent broma, li dic l’hotel dels Adams. Una característica senyalada és que la dutxa obligava a fer contorsions diverses, de petit que era, però que ajudaven a exercitar el moviment de braços dins la cabina. L’Aida em pregunta si era “vintage” i jo li contesto que era més aviat “centage”. La veritat, però, és que he dormit prou bé i no m’ha vingut a veure la ma, aquella que caminava sola, en la sèrie de TV.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1454anascaulcoumduffkilcummin-111826465
Aquí la crònica posterior: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/irlanda/1192-kerry-e5-cliffs-of-moher-doolin
Una crònica a l’Antàrtida: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/mon/antartida/853-antartida-tram-1-ushuaia-canal-beagle-cap-hornos-pas-de-drake-illes-shetland-del-sud