(Mallorca) El 16 de gener de 2016; total de 11 km; +630 -630; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Bunyola, Can Bergantet, Penyal d’Honor, El Garriguer, alzinar de les Sitges, casa de La Cova del Senyor Guillem. Participants: Jaume i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
![]() |
![]() |
FA ANYS: Mentre el segle XV Bunyola es consolidava com a vila, s’havia produït un canvi substancial dins la Corona d’Aragó. Amb el Compromís de Casp es va decidir a Ferran com a sobirà. Era infant de Castella i fill de Leonor, la germana del rei Martí que havia mort. Així per primer cop va esdevenir rei un home del llinatge de Castella i es va acabar el llinatge català del Casal de Barcelona. A la llarga, aquest fet, afectaria i molt a Catalunya i als altres tres regnes: Aragó, València i Mallorca.
Comencem a caminar des la pista que porta a l’entrada de Ca’n Bergantet. Estem quasi al poble de Bunyola. He trobat una explicació etimològica del nom de Bunyola. Provindria de “bony”, en referència a un turó aplanat, que coincidiria amb el topònim. També permet trobar semblances amb Brunyola de Girona, o amb altres localitzacions de l’illa com Bunyolí o Bunyola de Banyalbufar.
Amb uns quinze minuts arribem a l’entrada a Ca’n Bergantet, per on podríem passar, però en Jaume sap que fa temps van tancar el camí a la sortida, per tant no podríem seguir. Per tant anem pel camí de carro que gira amunt per l’esquerra.
Aquest camí de carro és estret però s’hi veuen, de tant en tant, senyals de roderes, el que vol dir que per aquí n’hi van pujar i baixar molts. Probablement eren els que anaven a buscar el carbó que es produïa més amunt, al bosc. Però pensem que devien ser carros molt estrets,probablement no més amples d’un metre i mig de caixa. Durant la conquesta catalana, diversos nobles i algunes ciutats van obrir les portes als conqueridors. Algunes altres poblacions s’hi van resistir, com per exemple Ciutat (Palma). Dels pobles d’interior alguns es van retirar a les muntanyes per mantenir la resistència, com el cas de la gent que es va posar sota les ordres de Xuaip, els quals es van amagar en coves i barraques, fins que es va acabar la resistència, per inútil.
El camí va fent ziga-zagues amunt. Sempre molt pedregós. En algun tram la pista ha estat malmesa pel pas del temps. Quan els arbres ens ho permeten tenim questa vista de Palma i la seva badia.
El territori és de formació calcària, com tota l’illa i per tant els clots, forats i avencs abunden. A la dreta en deixem un de molt evident. La distribució i divisió de terres es va repartir entre els nobles i cavallers vinguts i també amb els nobles de l’illa que havien estat a favor del rei Jaume I. Pel que fa al repoblament, inicialment van anar arribant especialment de terres de Girona i de la costa de Sant Feliu de Guíxols, els quals es ban barrejar amb la població existent que va mantenir els seus conreus, com era el cas de la vinya que feia anys que els musulmans cultivaven. També s’hi va afegir l’ampliació de conreus per a cereals i per l’olivera, conreus que van estar molt vinculats a la repoblació.
Arribem a un collet o replà, després d’una hora de caminar, que fa de cruïlla de dues pistes. Si seguíssim per la de la dreta aniríem al Puig Aimerich. A un costat de la cruïlla hi ha una sitja (a Catalunya ens diríem una carbonera) molt ben arreglada, en format d’un cercle perfecte, on antigament els carboners feien el carbó d’alzina. Vivien en unes cabanes circulars que feien amb pedra seca que tenia una petita porta o accés orientada a la carbonera. La cabana es cobria amb uns troncs posats en forma cònica i coberts d’herba, banques i càrritx. Al davant, en aquest cas, podem veure una cisterna que aprofitava l’aigua de pluja que s’acumulava al pla que té una forma lleugerament còncava.
Seguim per la pista de l’esquerra i deixem al mateix costat aquest espai de bosc que sembla un jardí. Afegint quatre idees sintètiques d’elements d’història, diguem que ja el segle XVI Bunyola comptava amb 500 habitants, amb economia agrària. A finals del XIX l’economia era també agrària i dividida en grans possessions, la qual cosa va dur a una intensificació del caciquisme local. Ja en el segle XX, la Segona República va crear un ambient favorable al pensament progressista, però l’entorn encara tenia un fort pes dels senyors, amb pensament conservador.
Més amunt veiem una altra sitja, entre bosc. A mi se’m fa evident que aquestes útils instal·lacions han estat restaurades. He llegit que sovint els carboners hi pujaven amb les seves dones. La feina era molt dura ja que havien d’estar tot els dia tallant arbres amb una destral grossa. La dona acostumava a ocupar-se de tallar les branques. Després, de nit, també calia estar pendent de la sitja, ja que s’havia d’estar alerta en tapar qualsevol forat que s’hi fes i per això es tornaven en la vigilància.
Al costat es poden veure millor les dues cabanes dels carboners. Durant aquesta excursió en veurem moltes de sitges i quasi sempre veurem una cabana al seu costat, per això aquesta resulta una curiositat pel fet de tenir-ne dues.
Tot el camí ha estat molt evident. Aquí seguim amunt, cap on el senyal ens indica. Fins ara hem caminat aproximadament 1h20’ i hem fet uns 350 metres de desnivell, sempre a pas tranquil. A partir d’aquí i en pocs minuts, el camí es transforma en un sender costerut i rocós.
Una altra curiositat, en aquest cas és una lliçó de natura. L’aflorament rocós, desgastat per l’erosió, facilitava que les llavors quedessin entre els forats de roca. Van germinar i en van sortir arbres. Els arbres es van fer grans i van anar trencant l’aflorament. A la llarga tot l’aflorament rocós acabarà fraccionat.
Trobem un exemple d’una cabana de carboner. En aquest cas han aprofitat la base existent i hi ha posat al damunt els troncs i l’herba que protegia el seu interior de la pluja. Una altra lliçó, aquesta de la vida rural.
Prop de les cabanes sovint hi havia un petit forn. D’aquesta manera els carboners podien coure el pa. En tota la ruta, en que veurem més de dotze sitges, només veurem dos forns i pensem que potser era compartit entre uns quants dels carboners. Suposem que de pas servia de vehicle de trobada i comunicació social.
El camí puja fort, sense problemes i per sobre de la calcària punxeguda i irregular ens apropem dalt del cim del Penyal d’Honor. Sembla que el nom el pren d’una antiga “possessió” que ja duia aquest nom. Les possessions eren grans finques que es van dividir i consten en el Llibre dels Repartiments de Jaume I.
Estem a 700 metres d’altitud. Ja som dalt i tenim unes magnífiques vistes. Aquesta de la foto és cap el nord-oest. Probablement són vistes de la part de la Serra de Tramuntana entre Valldemosa i Deià. Veiem Es Galatzó, S’Esclop i la Mola de Planici.
De baixada, passem per l’àrea de lleure del Garriguer. Imagino que l’origen del topònim devia ser del propietari del mas, que devia ser un derivat del cognom Garriga, com també ho són Garriguella o Garrigosa, tots provinents del garric arbust de fulla semblant a la de l’alzina. Fulla més petita, que punxa i per la part del darrera és verda i no blanca com és el cas de la fulla d’alzina. Un terreny ple de garrics es conegut, a Catalunya, com una garriga.
El camí davalla entre un magnífic alzinar,que fa una baixada molt agradable. Parlant de les possessions, diguem que els propietaris eren els “senyors” i quan es tractava de finques molt grans, formaven part de la noblesa terratinent. Aquests terratinents disposaven, doncs, de les rendes de la terra i també podien controlar el comerç dels productes més importants com el blat i l’oli.
Les restes que recorden el poblament humà són constants. A més dels cercles de les carboneres, coneguts en mallorquí com sitges, aquí deixem a l’esquerra un bon forn de calç. Segons m’explica en Jaume, es veu que la calç es feia servir no només per a la construcció, sinó també per escampar-la entre la terra de conreu d’Es Pla. D’aquesta forma aconseguien modificar el ph de les terres sedimentàries baixes i millorar la producció.
Quasi bé a baix del tot trobem aquests ametllers florits, que ens ofereixen uns moments de color ara que l’excursió es va acabant. En alguns casos, els senyors arrendaven finques als “amos”, que de fet eren els explotadors. Acostumaven a estar en una bona posició econòmica i social i sempre foren fidels aliats als terratinents i a la noblesa.
Passem pel costat de la bonica casa, sota balma, coneguda com Casa de la Cova del Senyor Guillem. També es podien trobar (i encara avui mateix) els pagesos i petits propietaris, que podien sobreviure amb algunes peces de terra. Si per desgràcia perdien la terra, quedaven enquadrats dins del grup de jornalers i per tant s’havien de guanyar la vida treballant per altres propietaris o en finques més grans. Al llarg dels últimes dos segles s’ha consolidat una dinàmica pagesia propietària que ha estat la que ha donat més empenta a la dimensió exportadora i als mercats.
Una mica més avall, entre petits horts, hi ha aquesta extraordinari cavall blanc, que ens permet acomiadar aquesta magnífica excursió.
Si vols el track per a gps, clica: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=12021006