1685, Euskadi, Pasai Donibane, far Senokozuloko, Arando Aundi Punta

(Euskadi) Ruta 1685 el 30/09/2025; 5,5 km; +36 -36; 1,5 hores.    Excursió organitzada amb el següent itinerari: Port, església Sant Joan, far Senokozuloko, Arando Aundi Punta.     Tipus de sortida: anada i tornada;  Dificultat: fàcil.  

FA ANYS:  L’any 1770 Pasai Donibane va deixar de dependre d’Hondarribia.

    He arribat aquest matí al Port de Pasai Donibane, on “Pasai” significa Passatges i “Donibane” és Sant Joan. Puc aparcar bé al mateix port que trobo a l’entrada, tot venint d’Hernani.

    Així que aquí començo a caminar cap el centre del poble que està al vessant oriental de la rada, o “ria”, bàsicament una llarga i profunda cala, poblada en els dos vessants i on el vessant occidental rep el nom de Donepetri, o Sant Pere. Al casc històric de Pasai Donibane (San Juan) recorrerem un únic però preciós carrer que travessa tot el nucli històric, amb un conjunt de passadissos sota les cases i altres detalls que ens encantaran. Aquest carrer està entre la badia i la muntanya, i tan sols permet prou espai per a una filera d'edificacions, algunes de gran valor patrimonial.

    Més endavant es fa evident que les parets, als dos costat de la rada són molt drets i per això el poble quedarà en un estret carrer i les cases entre l’aigua i la muntanya a l’esquena. Ja veig, però, el port de pescadors.

    Estic entrant al poble i deixo a la dreta la construcció, considerable, de l’església de Sant Joan Baptista, que no puc visitar perquè és tancada. La parròquia de Sant Joan té planta en forma de creu llatina i fou oberta al culte el 1643. Dins compta amb una volta gòtica i la façana és de l'escola herreriana. Segons la tradició, la imatge del Crist jacent, a l’interior, va ser recollida per les xarxes dels pescadors passaitarres al segle XVI, a les costes d'Anglaterra.

Convé destacar, també que és molt visitada la imatge de la Verge Santa Faustina. El cos d'aquesta màrtir va ser extret l'any 1822 de les Catacumbes romanes per ordre del Cardenal Zurda que la va donar a l’església de Pasai.

    Enganxada al mur de la dreta una gran pancarta fa referència al fet característic d’Euskadi reclamant sempre la seva independència: “Euskadi no és ni Espanya ni França”, de manera semblant com reclama la independència l’independentisme català.

    Donat l’estret espai disponible, a la dreta sempre s’enfilen esglaons que busquen l’accés a les cases que es situen per damunt de les que estan al nivell del carrer. Bonics racons. L'únic carrer de Pasai Donibane (Sant Joan) que coneixem avui dia no va ser tota una realitat fins al segle XVIII, quan es van obrir els arcs de les cases Carpin (Txulotxo) i Muñoz (Cambra).

    Per la mateixa raó, algunes cases s’han construït per damunt del carrer, quan ha estat possible disposar també d’altres cases sobre el mar. Lògicament un carrer de circulació molt restringida i regulada per als que hi viuen.

    He caminat 1,6 km tranquil·lament, fent un passeig, i deixo a l’esquerra el pas de la barca. És el sistema per anar d’aquesta banda a la de Donipetri. Aquesta barca la vam utilitzar, amb l’amic Joan, quan havíem començat el Camí de Sant Jaume primitiu tot havent començat a Irun. Va ser el mes de maig de fa, ara, justament 10 anys.

    A la dreta trobo aquest entorn de roca fortament treballada pel mar. La geologia del territori és molt específica. La costa de Pasaia Donibane és un Lloc d'Interès Geològic reconegut, on l'erosió marina ha posat al descobert una estructura geològica d'importància, majoritàriament composta per capes inclinades de gresos de l'Eocè.

    El poble compacte s’ha acabat i ara queden algunes construccions separades, com aquesta per sota de la qual passa el carrer.

    Un cartell mostra informació sobre la geologia de tot el territori. La costa de Pasaia Donibane es caracteritza per una geologia abrupta i estructural, dominada principalment per les formacions del Terciari (Eocè). A la zona d'Igeldo-Pasaia també es troben materials més antics del Cretaci Superior, com margues i nivells alternants de calcàries sorrenques, dipositats en ambients marins profunds.

    Mirant a l’altra vessant de la rada, s’hi veu una drassana. L’Albaola és una factoria marítima on el govern d’Euskadi i amb el suport científic del Govern del Canadà, s’hi torna a construir la nau Sant Joan a Pasaia. Igual que unia Europa amb Amèrica al segle XVI, la nau Sant Joan permetrà als dos països navegar en el futur a partir d'un passat compartit. Construït a Pasaia, el balener San Juan és un exemple dels primers vaixells de càrrega transoceànics que solcaven els oceans des del País Basc cap a Terranova. Aquest vaixell emblemàtic es va enfonsar a la costa del Canadà, a Red Bay, l'any 1565. Però el 1978 l’equip d'arqueologia canadenca de Parcs Canada va trobar el restes. Ara és un actiu històric en procés de recuperació.

    Segueixo caminant. Trobo un cartell que parla dels “Fets de la Badia”. Fa referència a quatre homes morts a trets el 22 de març de 1984. Segons un article a ‘eldiario.es’ d’abril del 2023, van morir crivellats a trets quan entraven en zodiac a la badia de Pasaia. Es van comptar en els seus cossos fins a 113 impactes de bala provinents d'agents de la policia. Un informe encarregat pel Govern basc ratifica la veracitat d'aquesta versió i parla en les conclusions “d'execució extrajudicial” i de “cas paradigmàtic de violació greu dels drets humans” (segons el que copio de l’article).

    Unes roques a tocar de mar, tenen unes pintures blanques.  Segueixo llegint que el document, elaborat per la Càtedra Unesco de Drets Humans i Poders Públics de la Universitat del País Basc, considera que, davant de les presumpcions esmentades, l'Estat, a través de la seva administració de justícia, hauria d'haver mostrat una diligència i zel investigador que compensés aquestes presumpcions. Sembla que el tema, doncs, encara està obert. I aquí a sota hi ha els dibuixos blancs que, lògicament, criden l’atenció.

    Unes passes més endavant i des de la dreta, baixen els raigs d’aigua, els degotalls, de potser una surgència de més amunt que desemboca per aquí dalt.

    Aquest és un espai on cal aturar-se, pels fets esmentats, per la surgència però també per la vista, a l’altra banda de la rada, on es pot veure l’escala per on va el Camí Primitiu de Santiago i que ja vam pujar en el seu moment. I l’edifici que es veu és el far Senokozuloko. Inaugurat el 1909, després de la petició d'instal·lar un sistema lluminós d'auxili, ja que amb el far de la Plata, al qual està agregat, no n'hi havia prou. L'accés nocturn al port de Pasaia, especialment amb mal temps, era complicat i els vaixells requerien maniobres per evitar els entrants i puntes del canal. El 1933 es va electrificar.

    Només cal caminar una mica més per arribar a la platja i mirador de la cala Alabortza. Es pot informar que l’any 2014 hi va haver despreniments a la muntanya Jaizkibel pels temporals. Les intenses pluges caigudes durant febrer i març semblen ser la causa del despreniment registrat en un vessant de la muntanya Jaizkibel, on roques de diverses tones de pes van caure sobre la cala Alabortza tallant el passeig de Puntas. Despreniments que, afortunadament, no  van fer ferits, encara que es va requerir la intervenció pública per reparar els desperfectes.

    A la cala, el camí (carrer) que jo seguia s’acaba i es bifurca en dos senders. Un gira a la dreta, amb senyals de GR, i es dirigeix a l’est al Mitxintxola Mendia (322m) i al Jaizkibel Mendia (294m).  Segueixo el sender de l’esquerra, que voreja el penya-segat damunt de mar en direcció a les vistes de la punta de l’extrem nord.

    Pujo en altura, encara que no massa, i la vista sobre el Cantàbric es fa més evident i panoràmica. Ja s’endevina el far que hauré de veure. Per cert recordem que el nom “Cantàbric”, tant referint-se al mar Cantàbric com a la serralada Cantàbrica, prové del nom de l'antic poble preromà que habitava la costa: els càntabres.

    Més endavant ja tinc la vista del far d’Arando Aundi Punta. Aquest és el far auxiliar de llevant de l’entrada a la rada i que fa de germà del de ponent, el far Senokozuloko. Potser convé explicar que durant segles la banda sud de la badia, Sant Joan, va estar sotmesa a la jurisdicció d'Hondarribia, mentre que la banda nord, Sant Pere, ho estava de Donostia. Va ser l'any 1770 quan Sant Joan va deixar l’annexió d'Hondarribia. Més tard, el 1805, ho va fer Sant Pere de Donostia, unint-se al ja independent Sant Joan, i formant oficialment el municipi conjunt de Pasaia. Llavors va ser més fàcil gestionar la disponibilitat dels fars.

    Després vaig desfent el camí. Vaig tornant i passo per sota de l’arc que forma l’extrem del castell de Santa Isabel (Santa Isabel Gaztelua). Aquest castell, situat a Pasai Donibane, és una fortalesa construïda el 1621 per protegir el port de Pasaia. Aquestes ruïnes que avui anomenen Castell Santa Isabel van ser manades construir per l'emperador Carles I per protegir el port.

    Passat el castell hi ha un camí que s’enfila una mica per l’esquerra i permet fer part de la tornada a una mica més d’altitud. Sé que a la mà esquerra, per damunt del bosc, hi ha el cim del Jaizkibel. Pel que sembla el nom és un compost d'haitz 'penya' i gibel 'darrere' que en origen significava 'després de la penya'.

    He seguit aquest sender que aviat ha mostrat les parts del darrera d’unes cases. Han estat 300 metres i baixo per una escala on hi ha senyals del Camí de Sant Jaume de Galícia. Això em fa pensar que per aquí dalt hi ha de passar el sender del Camí i la desviació a l’alberg de Santa Ana, on aquell any hi vaig dormir amb l’amic Joan.

    Poc després ja estic a la plaça de Santiago, on hi ha diversos bars i restaurants. Però ara alguns estan tancats per temporada baixa i un altre just comencen a treure unes cadires. Així que aprofitaré, penso, per anar a visitar un altre far.

NOTA PELS AUTOCARAVANISTES: M’havia proposat fer una ruta de costa, amb furgoneta camper, per tranquil·lament anar visitant els fars d’Euskadi. Però després d’aquest de Pasaia Donibane no podré seguir. A Donostia, tot i haver quasi tot l’aparcament buit, no m’hi han deixat aparcar (“prohibit furgonetes” m’han dit). Tampoc he pogut aparcar per visitar Getaria, ni Zumaia, ni després Matxitxako, ni Gaztelugatxe. No me’n he sortit. O bé senyals de prohibit autocaravanes, o barreres de màxim 2,20 metres,... o el que sigui. Total, avui, després de 5 hores anant d’un lloc a l’altra, estressat, m’he donat per vençut. Així que he anat a dormir a Mungia i l’endemà vaig tornant cap a casa.

Em sap greu ja que m’agrada Euskadi, però sembla que les autoritats deuen considerar que qui va amb furgoneta o autocaravana no és benvingut. Potser on posen “Ongi Etorri”, hi haurien d’afegir “Kamper Ez”. No podré tornar.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1685pasaidonibanefar-234839312

Aquí, una altra crònica anterior (aquesta als fars de Galícia, on no vaig tenir cap problema per aparcar i fer les visites):  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/galicia/1335-1575-galicia-vila-de-bares-far-estaca-de-bares