Nou llibre: Un excursionista per l'Himàlaia. (Astúries) Ruta 1743 el 02/11/2026; 10 km; +123 -123; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Parking Talà, Passeig al Cantàbric, platja Sablón, Port Llanes, Els Cubs de la Memòria, Basílica de Santa María de la Concepción, Muralla, Palacio Estrada, muralla Llanisca, Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Del 1206 es calcula que prové el port de Llanes.
L’aparcament està a l’extrem oest del poble, però molt fàcil per anar al centre. Jo, però, començo caminant en direcció nord, cap a mar per pujar al turonet que sembla fer frontera marítima. Ha estat un encert.
L’aparcament queda allà a baix, a la plana, vigilada per les muntanyes de plegament que formen una serra on hi ha els cims de Pico Valleya (766m), Pico Saldelapiedra (726m) i el collado Muezca (640m), entre d’altres. Formen part de la Serra de Cuera i no són part dels Picos de Europa com a tal, sinó que és un massís prelitoral independent i paral·lel a la mar Cantàbrica.
He arribat dalt d’aquesta serreta i m’encaro al mar. Estic on en diuen La Talà que fa referència a una torre de guaita, és a dir una Atalaia, que amb els anys ha quedat més reduïda. Al davant tinc el Cantàbric. Per cert, recordem que el nom del mar Cantàbric prové dels càntabres (cantabri), el poble indoeuropeu que habitava les muntanyes i la costa d'aquesta zona del nord de la península Ibèrica abans i durant la conquesta romana.
Aquí hi ha també un magnífic camí empedrat que segueix tota aquesta serra amb boniques vistes del mar a l’esquerra i de Llanes a la dreta. És un passeig molt recomanable.
Camino uns 800 metres fins que unes obres m’obliguen a baixar al poble. Al fons es veu un cim que em sembla que és el Pico Collau, de 735 metres.
I així, gaudint del sol (no trigarà en canviar el temps), arribo a la platja del Sablon. Aquesta platja amaga una curiositat vinculada a la bruixeria popular asturiana (les xanas). Antigament es creia que durant la nit de Sant Joan, les dones de la vila venien, d'amagat, a rentar-se la cara en aquestes aigües abans de la sortida del sol per mantenir la joventut i allunyar la mala fortuna o que algú els podés provocar algun mal (en castellà en diuen “mal de ojo”). A més, es deia que si deixaves tres pedretes de la platja a la porta de casa abans de mitjanit, cap esperit marí de la tempesta hi podria entrar.
Després passo pel costat d’un tram de muralla i una torre cantonera del que havia estat el Palau dels ducs d’Estrada. En aquesta muralla medieval es deia que hi habitava un “Cuélebre”, la serp alada de la mitologia asturiana. Segons la tradició oral aquest ésser guardava un tresor ocult sota els fonaments del palau i les galeries subterrànies de la muralla.
Els veïns deien que, quan el vent bufava molt fort des del Cantàbric i ressonava a través dels buits de les pedres del Palau en runes, no era el vent, sinó la serp mítica que encara es queixava en el seu lloc de vigilància.
Poc després ja em trobo en el bonic port de pescadors que, bàsicament, és la Ria de Llanes. Encara que hi havia assentaments anteriors, la història urbana i portuària de Llanes arrenca oficialment al segle XIII (1206), quan el rei Alfons IX de Lleó li va concedir el fur (passant de dir-se Puebla de Aguilar a Llanes) amb la intenció explícita de potenciar les defenses del territori i el seu estratègic port.
Imagino que anys enrere era un port ple de barques de pesca. Avui però en queden poques. El port va créixer ràpidament gràcies al comerç marítim i quan se li va concedir l'anomenat alfolí de la sal, un magatzem i monopoli essencial per a la conservació del peix, la qual cosa va impulsar el gremi de mariners de la zona.
Durant les dècades de 1950 a 1970, el port de Llanes podia albergar una flota d'entre 40 i més de 60 embarcacions de pesca actives; la majoria han desaparegut.
Pujo dalt del passeig dalt de murada i miro enrere. Al fons hi ha la Punta de Jarri o de La Torre, ve a ser pel lloc on he començat, però no m’hi he entretingut. Potser ho faré en acabar.
A l’altra banda de la ria hi ha un petit i bonic far, tot blanc: és el Far de Llanes (en asturià, Faru de Llanes), situat a la punta de San Antón. Va entrar en servei el 30 de setembre de 1860 per guiar les embarcacions en l'entrada al port. Inicialment funcionava amb una làmpada d'oli d'oliva.
Destaca de forma molt cromàtica i potent el gran grup de blocs de ciment pintats. Són els «Els Cubs de la Memòria», una monumental instal·lació d'art públic realitzada per l'artista i escultor basc Agustín Ibarrola entre els anys 2001 i 2003 sobre els blocs de ciment de l'escullera. Cal notar que hi ha diferents temàtiques pintades: la memòria de l'artista (formes abstractes), la memòria de la natura (elements vegetals i marins) i la memòria del poble (icones de la vida dels pescadors).
I una realitat: el mar Cantàbric, la sal i la marea van esborrant i canviant els colors contínuament, fent que l'obra d'art estigui "viva" i es transformi cada any.
Així vaig seguint la ruta, ara per passar per la part del port esportiu. Em fa l’efecte que allà hi havia les poques barques que encara pesquen peix perquè s’ho mengin els que tenen aquest vaixells de lleure.
Ara toca endinsar-se dins del barri antic i arribo al davant d’un petit espai, com una placeta, on hi ha la façana senzilla de l’església de Santa Ana. Val explicar que va ser fundada el segle XV i va néixer estretament vinculada a la Confraria de Pescadors de Santa Ana (aquesta creada el 1206) que és una de les associacions de mariners més antigues de la península.
La plaça de Santa Ana està envoltada de cases interessants, com la Casa de la Balena (o Casa del Gremi de Mariners): és l'edifici principal que s'observa al fons a la dreta, amb façana blanca, arcs de pedra a la planta baixa i un balcó al pis superior. En aquesta casa es reunia el gremi de pescadors de la vila per organitzar i gestionar la caça de balenes al Cantàbric durant els segles XVI i XVII.
Basílica de Santa María de la Concepción i a la Plaza de Cristo Rey (o Plaza de la Basílica), situada al centre històric de Llanes. A la façana s’hi pot veure un rellotge senzill, però que va ser finançat (com la torre) en gran part per indians tornats d'Amèrica com a regal al poble. Ah i no podria faltar una llegenda local. El primer mecanisme del rellotge va ser portat des d'un vaixell que havia sobreviscut a un naufragi terrible davant de la costa de Llanes, com a acció de gràcies a la Verge de la Guia i Santa María.
Una foto del pòrtic renaixentista molt elaborat, demana una estona d’atenció.
A un costat de la plaça hi ha un dels trams de la muralla medieval de Llanes i a l’antic Palau dels Duc de Estrada. És una gran casona senyorial i palau barroc del segle XVII (aixecat sobre una fortificació medieval prèvia). Va pertànyer a una de les famílies nobles més influents de la regió (els ducs d'Estrada i comtes de la Vega del Sella).
L’enorme palau al mig de Llanes, va patir un incendi devastador l'any 1809, provocat per les tropes franceses durant la Guerra de la Independència. Des d'aleshores va quedar pràcticament en ruïnes, convertint-se en un element patrimonial icònic de la vila.
A l’esquerra, un carrer estret s’enfila fins a una de les torres de guaita. L'edifici de tot el palau va ser incendiat i destruït l'any 1809 per les tropes franceses durant la Guerra de la Independència Espanyola per evitar que servís de fortalesa. Des de llavors, l'interior va quedar en runes i la vegetació va anar cobrint el gran pati i l'estructura de pedra.
Tot forma part de la muralla medieval de la vila, aixecada al segle XIII (vers el 1270). El tram que hem anat veient, amb merlets, voreja l'antic recinte fortificat i el terreny del palau.
Vaig baixant, mirant i gaudint i trobo, entre molts bars tancats, una cafeteria per esmorzar una mica. Va bé i és aquell moment en que t’atures i escrius algunes notes sobre el que has vist fins aquest moment.
Ara sí, ara ja em vaig orientant cap a la tornada que faré pels carrers del sud de la població. Aquí coincideixo també amb els senyals de Camí de Santiago. A Astúries se segueix la normativa oficial del Consell d'Europa. La direcció la marca la part estreta o vèrtex, on s'ajunten totes les línies. En aquest cas, els radis representen els múltiples camins d’Europa que acaben confluint en un únic punt: Santiago de Compostela. Quan el camí arriba a Galícia es presenta a l’inrevés, com si els raigs de la vieira il·luminessin la direcció.
Ja m’estic apropant al final i torno a veure els cims de la serra de Cuera. També decideixo tornar a pujar a la serreta del Cantàbric, com al principi, per anar al promontori de la Punta de Jarri.
El penya-segat que tinc fins a mar és força vertical, com es pot veure en aquesta fotografia. Aquest promontori es conegut també pel fet que es diu que contenia la muralla defensiva Llanisca. Val a dir que l'extrem del penya-segat on mira la mar es coneixia com el Punto del Calavero i hi ha que diu que es posaven calaveres per advertir del perill de la costa, però la idea que els mariners col·loquessin expressament cranis o ossos per fer de "senyals d'advertència" per als navegants pertany al terreny de les llegendes locals i el folklore popular, molt propis de la costa asturiana.
D’aquella muralla i d’una torre de guaita que hi havia, avui només en queda una petita senyal.
Una altra mirada, aquesta des del Mirador de Talà. Per cert, pensant en l’antiguitat de la confraria de pescadors de Llanes, em va a la ment la potent activitat marítima del Principat de Catalunya, que va donar lloc a la institució marítima catalana més famosa del món i d'origen medieval: el Consolat del Mar.
El seu origen prové del 1258, quan Jaume I va promoure les Ordinacions a Barcelona, que van culminar el 1283 amb la creació formal del Consolat de Mar per part de Pere el Gran. D’importància cabdal, funcionava com un tribunal de comerç i dret marítim. El seu codi de lleis, el Llibre del Consolat de Mar, es va traduir a múltiples llengües i es va convertir en el dret marítim internacional de referència a tota Europa durant segles.
Es qüestió d’anar baixant i gaudint de les vistes cap a ponent amb la vista de les serres de la Cubeta i de la Cuana, amb el Mofrechu, un cim de 900 metres. Ah i de fet, respecte del Llibre del Consolat de Mar és considerat per la majoria d'historiadors del dret com un dels pilars fonamentals i l'antecedent més directe del dret marítim internacional modern actual. El que parla de la importància de la Catalunya independent.
Catalunya va arribar a tenir 40 consolats repartits per tota la mediterrània. I un apunt final, les ambaixades actuals provenen del segle XV.
Avall a l’àrea on he deixat aparcada la camper. Aquí s’acabarà avui aquesta volta urbana força interessant.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1743-llanes-ruta-urbana-295208107
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/1480-1742-logronyo-ruta-urbana