1645, Tenerife, Puerto de la Cruz, Jardí Botànic, ruta urbana,

(Tenerife) Ruta 1645 el 10/02/2024; 12 km; +187 -187; 6 hores.    Avui una caminada i visita cultural per Puerto de la Cruz.     Tipus de sortida: circular;  Dificultat: fàcil. 

FA ANYS:  En 1648 neix, com a ciutat, Puerto de la Cruz.

      M’encamino al sud, que fa pujada, per anar a visitar el Jardí Botànic. Avui serà una visita àmplia de Puerto de la Cruz. Tal com hi vaig, entre els edificis, vaig veient el Teide. L’illa no és res més que el resultat del volcà, o conjunt de volcans, que va formar l’illa i es veu de tot arreu.

    Arribo al Botànic, com es coneix. EI Jardí d’Aclimatació de La Orotava es va crear pel rei Carlos III el 17 d’agost de 1788, com a necessitat de mantenir i conrear especies procedents dels tròpics. Tal com hi accedeixo, em trobo amb aquest espectacle de llum i transparències del “musgo espanyol” (“Tillandsia usneoides”), provinent d’Argentina.

     Hi ha centenars d’espècies i exemplars, així que opto per voltar al meu aire posant atenció amb el que em crida l’atenció. Como aquest monumental arbre, un “Firmiana colorata” que prové del sud i sud-est d’Àsia.

    Després, qui no s’aturarà a veure aquest curiós “pàndano” (“Pandanus utilis”)? És originàri de les Illes Mascarenes. El segle XVIII és el segle de la Il·lustració o de les Llums i en ell la investigació científica va adquirir més rellevància. És l'auge de moltes disciplines, entre les quals hi ha la Botànica. Es comencen a crear jardins botànics a tot el món, la missió dels quals no era merament decorativa. Tot i que el desig vanitós de decorar, amb plantes exòtiques, els palaus dels nobles sempre hi va ser present.

    I una flor, també molt coneguda en jardineria a casa: l’au del paradís (“Strelitzia reginae”). En aquest marc es creà, el 1788, el Jardí d'Aclimatació de l'Orotava. S'hi pretenia reunir les espècies tropicals procedents del Nou Món i aclimatar-les en un clima semblant al seu abans del trasllat als jardins reials de Madrid i Aranjuez.

El Jardí Botànic de Puerto de la Cruz és el segon més antic d'Espanya després de Madrid. El 1994 va ser declarat Bé d'Interès Cultural sota la categoria de Jardí Històric.

    Arribo a una cantonada i la mirada se’n va a l’interior de la frondositat arbòria. Es respira molta tranquil·litat.

     Ara em crida l’atenció aquesta planta coneguda com “Hoja de Cobre” (“Acalypha wilkesiana”), originària de la illa Bismarck a les Illes Fiji. 

 Un altre alt arbre, aquest de les lleguminoses, un “Enterolobium contortisiliquum”, conegut popularment com “Timbó” o “pacará” i és originàri des del Brasil a Argentina.

    I arribo a l’arbre més espectacular de tots, un arbre singular macaronèsic, la “Figuera de Lord Howe”. És un “Ficus macrophylla columnaris” provinent de l’illa Lord Howe (Austràlia). Es tracta d’un gran ficus plantat els anys 70 del segle XIX. L’arbre va deixant caure (baixar) llargues arrels aèries fins a terra que acaben consolidant-se de tal manera que ara ja no es pot identificar el tronc original. Aquest procés permet a l’exemplar que les branques es vagin fent gruixudes ja que les arrels les hi donen suport. Un magnífic gegant.

    Segueixo el passeig i passo pel costat d’un estany amb plantes d’aigua.

    Tot seguit em trobo amb aquesta palmera, realment una “Encephalartos laurentianus” originària d’Angola i Zaire. Aquesta en concret té una bonica història: es tracta d’un exemplar femella que ha viscut 100 anys sense produir llavors. Però l’any 2002 es va obtenir pol·len d’un parc de Màlaga on hi havia un solitari exemplar mascle de la mateixa espècie. Algunes de les pinyes amb llavor van estar després replantades per algunes altres parts d’aquest parc.

    A l’extrem del parc, m’assec en un banc després de pujar unes escales i puc seure una estona descansant. És un bon lloc per gaudir del moment.

    Segueixo el camí, ara passant pel davant d’un “aloe abanico” (“Kumara plicatilis”) provinent d’El Cabo (Sudàfrica). Parlant del Jardí, cal dir que de la gestió del Jardí es va encarregar Alonso de Nava, una de les figures més destacades de la Il·lustració a les Canàries. El resultat va ser que les plantes mai no es van poder aclimatar al clima de la península, tan diferent al del nord de Tenerife. Per contra, el Jardí Botànic de Puerto de la Cruz es va convertir en un referent entre la comunitat científica de l'època.

    I una flor (no n’hi gaires en aquesta època), en aquest cas una bromeliàcia, concretament una “Billbergia pyramidalis”, de les Antilles.

    M’aturo una mica per evitar que l’aigua dels qui reguen  no m’enxampi a mig caminar. M’aturo a parlar amb un d’ells. Veig que sap molt de tot i està d’acord amb mi quan li dic que em sembla que ha de ser un luxe treballar aquí.

    Ep, no ens perdem ara aquest “Arbre del pa” (“Artocarpus altilis”) de la Polinèsia. L'ús del fruit del pa a la dieta polinèsia es troba en declivi davant la uniformitat cultural (i dietètica també) que pateix la Polinèsia. Totes les parts de la planta són utilitzades en la medicina tradicional del Pacífic i del Carib, especialment el làtex i les fulles. El làtex s'empra contra la ciàtica, la diarrea o la disenteria; les arrels, purgatives i macerades, són utilitzades per a usos dermatològics; finalment, la fulla es fa servir per reduir la pressió sanguínia i contra l'asma.

    I al seu costat, potser perquè junts sempre fan un bon esmorzar, un “Arbol de la Salchicha” (“Kigelia africana”) provinent de l’Àfrica Tropical. Aquest rep el nom dels fruits que li pengen d’uns filaments. En aquest cas només se’n veuen un parell. La seva escorça és coneguda localment com a recurs efectiu contra mossegades de serps i mal de queixal o d'estómac.

    Un exemplar ara, molt espinós, dit “Espina de Cristo” (“Euphorbia milii”), originari de Madagascar. Com altres plantes similars del gènere eufòrbia aquesta lleteresa produeix una resina blanca, o làtex, tòxica. Coneguda vulgarment com a llet, es feia servir antigament com a metzina, com a laxant, com a antisèptic i per tractar berrugues a la fitoteràpia tradicional.

    Així arribo a un que és important potser per això el seu nom és “Planta de la buena suerte” (“Cordyline fruticosa”). És de Malàsia. De les fulles se'n fan vestits. El ‘hula’ hawaià està fet d'aquesta planta. En el ball de Tonga anomenat ‘sisi’, també s'utilitza. En l'espiritualitat hawaiana es creia que aquesta planta tenia un gran poder.

    Vaig acabant la ruta i, entre tants grans arbres, em crida l’atenció aquesta petita planta ja que es diu “Hierba de mirto” (“Salvia microphylia”).  És molt utilitzada en jardineria, i, per exemple, es pot veure plantada al parc del Poblenou de Barcelona.

    Torno a trobar un altre ficus columnaris, però és un fill del gegant que abans ja he vist. Aprofito per fer una foto de les seves arrels terrestres, que presenten un aspecte ben interessant.

    A deu metres hi ha un altre gran exemplar: una ceiba o pochote d’origen neotropical (“Ceiba pentandra”).  I aquí s’acaba la visita al Botànic, on m’hi he estat una hora i mitja llarga.

    Ja he sortit i baixo pel carrer, que vol dir en direcció nord-oest, fins a l’ermita de San Amaro. Aquesta ermita es troba molt a prop del mirador de la Pau i és l'edificació religiosa més antiga de Puerto de la Cruz, ja que data del 1591. D'ella crida l'atenció que, malgrat la seva senzilla arquitectura, fos un dels més importants centres de pelegrinatge de tota la Vall de l'Orotava.

La Vida de Sant Amaro és una llegenda hagiogràfica medieval de tradició oral. Va ser plasmada en diferents manuscrits al llarg de la Baixa Edat Mitjana a Europa, i narra les suposades vivències del sant home Amaro en la seva recerca pel paradís terrenal.

    Com totes les ermites canàries tenen el mateix estil i un interior senzill que a mi m’agrada i relaxa més que el barroc que el trobo massa recarregat.

    Al costat, a la plaça de la Pau, hi ha un curiós monument del 2007 a Agatha Cristie. On, la placa diu, que des d’aquest indret es va inspirar per escriure el llibre “L’enigmàtic Mr Quin”.

    Quasi al costat, un altre petit monument aquest força estrany i sorprenent, dedicat al Turista. No sé, si realment cal un monument al turista... Potser trobo a faltar aquí un  monument als guanches, que eren els originaris i als qui els conqueridors, en nom  dels monarques, els hi van prendre el seu territori ancestral.

    La vista del mar des d’aquí dalt és molt tranquil·la, quan baixi, pels carrers propers als llacs Martianez, amb gran quantitat de turistes, potser ja no ho serà tant.

    Ja soc a baix, per carrers amb balcons tradicionals. El 28 de novembre de 1648 el Rei Felip IV va dictar una Reial Cèdula que es considera “La Carta Fundacional de la Ciutat”. Va entrar en vigor el 3 de maig de 1651 i va significar la constitució de Port de la Creu com a entitat local diferenciada de l'Orotava. Eren les èpoques en que els monarques de Castella i Lleó eren totalitaris, el que vol dir absolutistes... terme que actualment es relacionen amb les dictadures.

    Així arribo a la plaça de l’església de Nuestra Señora de la Peña de Francia. En aquest temple es troben algunes de les imatges més venerades a Tenerife, com són la Verge del Carme de Port de la Creu i el Gran Poder de Déu. Aquesta església va ser creada el 1684 a partir d'una antiga ermita, encara que la torre va ser afegida el 1898.

    Està oberta, com quasi totes les esglésies, i a dins es poden veure uns magnífics i recarregats retaules d’or i plata... productes de gran valor que probablement provenien les explotacions a les terres d’Amèrica del Sud.

    Més avall, pel carrer Quintana, arribo a l’església de Sant Francesc. Construïda el 1599 està considerada com l'edificació més antiga de la ciutat (però això també ho diuen de Sant Amaro). El seu caràcter ecumènic suposa que sigui utilitzada per les diferents comunitats estrangeres de religió cristiana.

    L’interior és més senzill que l’església que he vist abans i té un curiós format que sembla que l’ermita de Sant Joan va quedar integrada amb l’ampliació a la de Sant Francesc.

Una placa de marbre negre explica que aquí va estar construïda l’ermita de Sant Joan l’any 1599 i que era la més antiga de la ciutat.

    La plaça que hi ha al davant és un bon lloc per seure una mica, escriure unes quantes notes i observar la densitat de palmeres i arbres tan pròpia de Tenerife, però també de les altres illes canàries.

    He seguit caminant fins a l’extrem oest perquè volia visitar el cementiri anglès, que he vist indicat al mapa, però no ho he pogut fer ja que està integrat, sembla, dins d’uns edificis. Després, ja a tocar quasi de mar un curiós templet blanc dalt d’un penyal de roca solitari es conegut com el Peñon del Fraile.

El Penyal del Frare és en realitat una colossal roca volcànica. El seu nom prové del fet que un conegut frare del segle XVIII pujava habitualment a dalt d'aquesta roca per aïllar-se en oració. El penyal va ser adornat, el 1813, amb una escala i un terraplè al cim amb una creu verda del genovès Luis Lavaggi. Segons explica la llegenda, entre les esquerdes es guarda el tresor d'un famós pirata... que encara ningú no ha trobat.

    Després continuo pel carrer Mequínez, entre cases de planta baixa.

    Així arribo a l’antic port. Aquí ja hi ha més turisme i gent que s’hi banya. Val a dir que gent en banyador al port li treu totalment la seva gràcia. A Espanya l’extrema dreta parlen malament dels immigrants. No sé perquè no ho fan d’aquesta invasió antinatural en un port històric.

    A l’altra costat, protegint l’accés al port, el castell de San Felipe. Estic doncs al casc antic de la vila i imagino  visitants il·lustres como Humboldt o Berthelot passejant per aquí, pel costat d’aquest castell. Va ser un dels quatre fortins que en l'antiguitat van defensar la ciutat. Va començar a construir-se el 1599.

    Aquest entorn de cases de pedra seria un lloc magnífic que ens recordaria la història si no fos per l’ocupació dels locals per botigues i bars turístics. Arribo al davant de la Casa de la Aduana. Aquesta casa data del segle XVII (1620), i és l'únic edifici de caràcter civil d'aquell segle que es conserva al nucli urbà del Puerto de la Cruz.

    Puc entrar i fer una foto d’aquest bonic i ben pensat pati interior que permet gaudir de temperatura agradable en un clima com el de les Illes Canàries.

    Al costat mateix, el museu del Pescador.

    Estic acabant la part marítima de la caminada i arribo a la platja de Sant Telm.

    Per tant, també hi ha, com és lògic, l’ermita al sant del mateix nom, que també té el seu mateix interior característic. Aquesta ermita, fundada el 1780, està dedicada al patró dels mariners. Conserva una imatge del pare dominic San Pedro González Telmo que data de finals del segle XVIII. Pere González Telmo, va néixer a Astorga o Frómista, del  Regne de Lleó, l’any 1190. Se'l considera erròniament sant patró dels mariners, encara que ni és sant ni mai no ha estat reconegut formalment com a tal, de fet no fou fins al 13 de desembre de 1741 quan el papa Benet XIV va confirmar el seu culte com a beat.

    Passo per la plaça de los Reyes Católicos. Ara ja he d’anar tornant al punt d’inici. No es possible evitar pensar (encara que certament hi ha gent que no pensa); però penso que els reis aquests van iniciar un procés de conquesta dels països americans que va donar com a resultat milers de milers de nadius obligats a explotar la terra en benefici dels invasors.  L’explotació de la terra i la usurpació en benefici dels nous arribats va donar lloc a la pèrdua de les cultures existents i de la vida de la majoria. Era el que se’n deia “dret de conquesta” que no és pas un dret natural sinó una excusa per justificar el fet immoral d’apropiar-se del que és dels altres. No devien, doncs, aquells reis, de ser gaire cristians. Per molt que busco no trobo on Jesucrist ho justificava.

Amb un últim pensament acabo aquesta crònica: No som responsables del que van fer els nostres avantpassats, però sí del que fem o pensem ara nosaltres i com expliquem el passat.

NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.

Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/agps1645puertocruzbotanicourbana-201201667

Aquí, una altra crònica anterior:  https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/canarias-gran-canaria/1320-1559-la-gomera-p-n-garajonay-las-hayas-raso-de-la-bruma