(Osona) Ruta el 29/05/2013; 16 km; +350 -350; 5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Julià de Vilatorta, Pla de la Quintana, La Sauleda, L’Olmeda, Vilalleons, Puig l’Agulla, castell de Vilatorta i Sant Julià. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 31 de maig de 1906 es va casar Alfons XIII. Aquell dia l’anarquista català Mateu Morral li va llençar un ram de flors que contenia una bomba. L’explosió, damunt del cotxe de cavalls, va causar uns seixanta morts, però no va ferir la parella reial. Des del segle XVIII fins a mitjans del segle XX, la relació de Catalunya amb la corona borbònica mai va ser gaire bona.
Arribem aviat a Sant Julià de Vilatorta, que probablement va rebre el nom per haver-se desenvolupat de manera irregular, d’aquí esdevindria el mot tort. Primer abans anem a fer un cafè i en Josep Maria ens explica la ruta que ens permetrà passar pel mig del que havia estat el camp d’aviació dels plans de la Mata, la Sauleda i de la Quintana, durant la Guerra Civil espanyola.
Sant Julià de Vilatorta és un poble que devia néixer a finals del segle IX, perquè se sap que l’església es va consagrar entre el 899 i el 914. Per situar-nos, aquells anys, tal com explica Juan José Menezo (Reinos y jefes de estado desde el 712), els pobladors dels prats de la cornisa cantàbrica i del país basc es van atrevir a sortir de les seves terres i van anar cap el sud, al que ara coneixem com l’extrem nord de la província de Burgos. A Catalunya, a l’època en que es va construir el temple de Sant Julià, era sobirà Borrell I (898-912), tot i que se l’hauria de reconèixer com a Borrell II, ja que Borrell I va ser realment en primer comte de la Marca Hispànica en els comtats d’Urgell i de la Cerdanya, cap el 800. L’església parroquial va resultar molt modificada i millorada en segles posteriors (1050, 1592, 1655, 1890, 1939) i com a conseqüència va anar perdent els seus orígens romànics.
Sortim de Sant Julià per fer una ruta que ens permet passar per alguns dels punts clau de l’espai que va ocupar l’aeròdrom de la República. Així que deixem enrere el nucli urbà, on es poden admirar moltes cases d’estil modernista, i algunes amb estucats, que permeten donar un aspecte senyorial a la vila. Les cases són fruit dels estiuejants que les van fer construir, quins noms encara es poden llegir en algunes de les façanes: Planes, Mariol, Pallàs... A les cases antigues, sovint s’hi troben també l’any de la construcció, a més d’algun símbol religiós o l’emblema de l’ofici del propietari, com per exemple una paleta per un mestre d’obra o unes tisores per un sastre o comercial tèxtil.
El juny de 2012 es va inaugurar la ruta de l’aeròdrom de Vilatorta. Aquesta ruta, amb diversos rètols informatius volen recordar l’existència del camp d’aviació que es va construir el juny de 1938 per part del govern de la República. Aquest camp d’aviació ocupava el Pla de la Quintana, el Llopart, l’Olmeda i varis indrets més. Tenia per objectiu el muntatge d’avions bombarders Katiuska i Natasha.
El terreny està actualment format per camps de conreu. Val a dir que des de l’inic de la Guerra Civil van començar es van bombardejar ciutats, però es van provocar poques víctimes, ja que els mitjans eren limitats i carregaven poques bombes. Però tot va canviar a mida que es preparava la Segona Guerra Mundial i Espanya es va convertir en camp de proves per a les potencies feixistes. Itàlia i Alemanya estaven desenvolupant noves estratègies i nous avions. Anys enrere, el 1921, el general italià Giulio Douhet va consolidar l’idea que en el futur l’aviació atacaria la reraguarda, incloent ciutats i objectius civils. Tant Itàlia com Alemanya van desenvolupar dues forces aèries molt potents, amb avions que podien carregar fins a 2000 kg de bombes. A Alemanya, Herman Goering va crear la Luftwaffe i va produir l’avió estrella, el Junkers JU-52, que hauria de participar de manera molt activa en el conflicte espanyol amb la cessió a Franco de la Legió Còndor.
Des de La Sauleda hem girat en direcció sud. Si haguéssim anat cap a nord hauríem arribat a la casa d’Alta-Riba. Es tracta d’un nom documentat des del 1175 i que va donar lloc a una branca de família: Alta-Riba i Vilalleons, que va participar activament en la guerra civil catalana del segle XV, en el bàndol reialista. Posteriorment va ser molt famós, també, Llorenç Alta-Riba que va terroritzar Vic i tota la comarca amb els aldarulls que va provocar.
La nostra ruta ens porta fins a l’ermita de Sant Marc, des d’on tenim una vista de la plana i del poble de Calldetenes. Al costat de l’ermita hi ha un monument en homenatge a Félix Rodríguez de la Fuente, amb una àguila de ferro.
Passem pel costat d’un refugi a l’entorn de l’Olmeda. El camp d’avió comptava amb dos hangars, un polvorí, un refugi antiaeri, un búnquer i catorze refugis elementals. En un dels refugis elementals, un rètol informatiu explica el següent: “El cop d’estat militar del 18 de juliol de 1936 contra la legalitat representada pel govern de la República va comportar l’esclat de la Guerra Civil espanyola. L’exèrcit rebel, a les ordres dels generals Mora i Sanjurjo i aviat dirigit pel general Franco, es va imposar els dies següents en diverses capitals de província, mentre que a Catalunya es va contenir l’alçament. Un dels aspectes més determinants del conflicte va ser la guerra aèria. L’exèrcit franquista va comptar amb el desequilibrant ajut de l’aviació italiana i, sobretot, l’alemanya, que van condicionar en bona mesura el desenllaç final de la guerra”.
Anem seguint, per entre ombres i camps de conreu, fins que arribem al nucli de Vilalleons. A l’entrada del poble ens hi trobarem el rètol amb el nom del poble i, a sota, la informació: “Municipi per la independència”.
Estem a l’extrem meridional del terme de Sant Julià, prop dels turons, de baixa altitud, que tanquen la Plana. Aquest nucli es va formar a partir d’una primera vila rural, que ja està esmentada l’any 927, amb el nom de “vila Leonis”, que probablement provindrà, etimològicament, del patronímic Lleó. Hi ha qui pensa que probablement aquell casal devia estar situat al mateix indret que actualment hi ha La Sala, casa fortificada que compta, entre els seus antics propietaris, una família de cognom Vilalleons.
Hi ha l’edifici de l’església parroquial, d’estampa característica i d’origen romànic. És originària del 1080 i amb reformes posteriors, tot i que la construcció inicial encara subsisteix. Destaquen les lesenes i arcuacions llombardes a l’absis i als laterals. Dels afegits cal citar l’atri i la torre campanar que es va alçar a sobre, així com la construcció a sobre de la teulada de l’absis que va servir, originalment, per a situar-hi el comunidor. Tot plegat, li dóna una silueta que sobta a qualsevol visitant. Sabem que a l’interior, encara que no l’hem pogut visitar, hi ha un altar major del 1683 i uns retaules que es situen fins el 1727. Diuen que es tracta del conjunt de retaules barrocs més interessants de la Plana de Vic.
Arribem després al santuari de la mare de Déu de Puig l’Agulla, que és un dels indrets més coneguts del municipi i un centre de visites i aplecs. Es troba sota mateix del cim de Montagut (810m) o Puig l’Agulla. La llegenda, del segle XV, explica que la marededéu de Vilalleons va ser trobada per un ermità que anava acompanyat de cinc lleons prop de la font, que es troba per sota del nivell del santuari. Com a conseqüència d’aquell fet prodigiós, s’hi va posar un pedró. Anys més tard, cap el 1661, s’hi va bastir una capella. El 1704, els ermitans van construir un hostal per als pelegrins i visitants i el 1775 es va començar la construcció del santuari que encara es pot veure, d’estil barroc. La imatge de la verge és una imitació de l’original ja que aquella va ser destruïda el 1936.
Hem seguint el GR.2 i ja quasi sobre de Sant Julià topem amb les restes del castell de Bellpuig. Es tracta d’una fortificació documentada des del 1147. Durant aquell segle, el domini senyorial era dels senyors de Bellpuig i per això el poble s’havia dit de Sant Julià de Bellpuig. El castell va estar actiu fins el segle XV i probablement va esdevenir en runes a partir de la guerra civil catalana d’aquell segle.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4618246