(Gironès) Ruta 1690 el 29/10/2025; 12,3 km; +340 -340; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Celrà, Bosc Joan Carolà, castell de Sant Miquel, mina del Nen Jesús, Celrà. Participants: Anna Garriga, Candela, Anna Piqué, Josep Maria P-G i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Es pot documentar Celrà l’any 922.
Comencem a Celrà, en un dia variable que de moment plovisqueja poc. El topònim de Celrà prové de l'arrel llatina 'celer' que fa referència a un nom propi. Al llarg de la història trobem documentades les variants celerano, celrano, cilrano. La primera referència escrita de Celrà està documentada l'any 922, en el reconeixement que va fer el rei franc Carles el Simple a favor del bisbe Guiu de Girona.
Anem cap el centre de la vila. Amb l'augment demogràfic del segle XIII i principis del XIV es va generalitzar l'establiment de pagesos i van aparèixer la majoria de masos del poble. A partir de mitjan segle XIV esclataren les revoltes remences.
Tenim al davant la façana de l’església. El primer nucli urbà s'organitzà a l'entorn de l'antic temple parroquial, dedicat a Sant Feliu, sobretot a partir del segle XI, quan es va consagrar la sagrera de Celrà.
Seguim el track i aviat entrem al bosc, sempre en direcció sud. Sota els arbres la puja no es nota tant i a més resulta relaxant.
Uns vint minuts després d’haver començat, en una cruïlla, un rètol de fusta ens indica la direcció del Bosc d’escultures. Aviat un rètol ho concreta: és el Bosc de Joan Carolà. El nom de l'artista és Joan Carolà Ros i el bosc, tot i ser molt a prop de Campdorà i sovint incloure's en rutes de la zona de Girona, es coneix principalment com el Bosc de les Escultures de Celrà.
Aviat trobem una segona escultura. D’un Sol radiant i somrient. Les escultures estan principalment fetes amb pedra i materials que s'integren amb l'entorn. Es tracta d'una iniciativa personal de l'artista d'utilitzar el bosc com a galeria a cel obert.
Trobem dues figures enigmàtiques, on puc fer una foto dels meus companys. L'artista ha estat col·locant les figures al llarg del temps, de manera que es troben mimetitzades i mig amagades entre la vegetació, buscant la sorpresa i la descoberta per part del visitant. Aquesta integració amb la natura és una de les característiques principals de l'obra.
Una altra curiosa escultura, aquesta d’un bust damunt d’una columna. Imagino que deu representar algun filòsof. Els filòsofs els representaríem potser dalt d’un pedestal. El sentit principal de l'obra és oferir un passeig màgic i de fantasia que combina l'art amb la natura. Joan Carolà ha plasmat en les seves escultures diversos aspectes de la vida i el món, creant figures amb un toc sovint místic i singular.
Més endavant un altra foto (de les que he seleccionat). Aquest feta per la Candela. A mi em fa l’efecte que seria el bust que jo faria de Sòcrates. S'hi poden trobar al voltant d'unes 40 figures diferents, com ara: cares i caps de mirades intenses (alguns amb ulls blaus brillants o amb balins de vidre incrustats, que donen la sensació que t'observen). També hi ha Sols somrients i àngels. Filòsofs, instruments musicals i altres personatges enigmàtics. Tota una experiència pel visitant. L'objectiu és que la ruta sigui una aventura sensorial i de descoberta.
Seguim endavant pel camí evident, entre arbres, molt agradable. Cal temps per anar-se aturant, mirant figures que també ens miren. Aquest és estranya, amb els ulls poc oberts i que porta corbata. A qui es refereix l’autor? En quin personatge pensava? Què ens suggereix a cadascú de nosaltres?
El camí puja una mica i allà se’ns presenta potser un àngel. Però és una figura de dona alada. Una escultura d'una dona alada pot representar diversos personatges, però la més coneguda i freqüent és Niké, la deessa grega de la Victòria. Però en la iconografia cristiana, els àngels i arcàngels es representen habitualment com a figures alades, i de vegades se'ls esculpeix amb una forma femenina, especialment en monuments funeraris on simbolitzen l'ascens de l'ànima o la guia cap al cel. En què pensava l’escultor? Jo m’imagino el temple de Niké que hi ha després de passar la porta inferior dels murs del Partenó, a Atenes, quan comences a pujar les escales cap els Propileus. El temple es coneix com d’Atenea Niké.
Un lloc per seure i descansar, protegit per la figura d’un altre Sol. A l’esquerra un pedestal amb un àngel al damunt. L’àngel sembla fer un gest curiós senyalant el camí cap a la seva dreta. No sé. Sovint tot és enigmàtic.
Deixem altres elements. No els fotografiaré tots, és clar. Però és interessant aquest gran saxo, al menys a mi m’ho sembla. Potser algú hi pot veure un gran pipa; ves a saber. L’artista fumava?
Dues escultures curioses. De costat: el Sol i la Lluna i al mig la Candela! La candela que encén el Sol... i també encén la Lluna?
Acabem la volta pel Bosc de les Escultures. Ens hi hem estat força estona, ja que sovint ens suggereixen idees o reflexions; aquest deu ser l’objectiu i el missatge del bosc. Aquí només he deixat una mostra d’algunes. He de dir que no em trobat senyals de restes deixades pels que hi caminen. Bona cosa. Siguem respectuosos amb aquest entorn que podem gaudir gratuïtament i conservem-ho en bon estat pels futurs visitants.
Ara el camí ha agafat desnivell fins arribar al castell de Sant Miquel. A partir d’ara i en 1,5 km s’ha de pujar 200 metres més. El conjunt arquitectònic està format per l’antiga ermita dedicada a Santa Maria i Sant Miquel, edificada sobre la fortificació prèvia, d’època medieval.
Certament el castell destaca aviat pel profund fossat que l’envolta i el seu bon estat. Sembla molt ben consolidat. Té una torre de planta circular i una de quadrada restaurada.
A la torre quadrada s’hi pot accedir per una escala de ferro interior. El seu origen és haver estat una torre del telègraf, aixecada durant la segona guerra carlina (1846-1849) per albergar la línia civil de telegrafia òptica, mentre la línia militar s’ubicava a la torre de l’ermita.
Des de dalt hi ha molt bones vistes. O bé, hi deu haver bones vistes en dies menys ennuvolats.
Després queden part dels murs del castell i també una part de l’església castral. Sembla que l’ermita fou ocupada per ermitans entre els segles XVI i XVIII, tot i que la documentació registra l’inici de la construcció al segle XV.
Aprofitem el lloc i la Candela prepara una foto en grup amb la càmera que posa en automàtic. L’emplaçament va prendre importància militar durant la guerra del Francès (1808-1814), especialment pels setges de Girona (1808-1809), on el domini del castell es va alternar diverses vegades entre l’exèrcit napoleònic i els miquelets. Passada la guerra l’ermita ja estava derruïda.
Mengem els ganyips que portem i descansem una mica de la forta pujada, tot i que cal considerar que el concepte fort o fluix depèn sobretot de l’edat de qui ho valora, ja sabeu. Després baixem a l’est cap a la cruïlla on abans hem deixat la pista. Agafem el PR que està clarament indicat i comencem la ruta que ens ha de tornar. És el PR C-195 de Girona-Sant Martí Vell.
El sender és ample, després es tornarà estret quan comenci a seguir la riera de Mavalls i finalment es tornarà a eixamplar.
Per aquesta ruta anirem a passar per la Mina de Nen Jesús. Així que trobem una destacada galeria, coneguda com número 6, amb porta d’accés ample, però cal llum per entrar-hi, tot i que no es recomanable.
L’any 1892 el barceloní Arístides de Artiñano va inscriure dues mines de mineral de ferro amb els noms de “Niño Jesús” i “Victoria Esperanza”, després d’haver realitzat unes prospeccions prometedores. Ja era sabut que en aquesta zona de les Gavarres s’havia extret ferro al segle XVIII, i la creixent economia industrial catalana del segle XIX necessitava aquesta matèria primera per desenvolupar-se, juntament amb el carbó. La mina es va tancar el 1918, després de només 26 anys d’explotació.
El camí va baixant, està humit per la pluja, és ombrívol i molt agradable. Trobem dues galeries més: la 5 i la 4. La 5 és cega i la 4 permet entrar-hi i aviat fa una bifurcació que se’n va en dues direccions, però d’aquestes ja no hi faig cap fotografia ni m’hi aventuro.
Hem anat baixant i pujant una mica, quan topem amb algun torrent travesser, sempre sense aigua. Em crida l’atenció aquest raïm de moro (“Phytolacca americana”). És un arbust que també es coneix amb el nom d'arbre de la tinta, escopeta, fitolaca o herba carmí. És originari de l'est de Nord-amèrica i va ser introduït a Europa fa 300 anys. Algunes parts de la planta són tòxiques. És considerada una espècie invasora. Al nostre àmbit és relativament rara.
Ja som finalment a Celrà per un carrer amb aquests magnífics aurons. L’aurò roig (“Acer rubrum”) és nadiu de l'est del Canadà i dels Estats Units, on és un dels arbres més comuns, que s'utilitza com a ornamental per la seva ombra i pel color vermell a la tardor.
Arribo a casa molt tard, perquè ha estat una excursió a dues hores de cotxe, però me’n alegro molt d’haver-la programat. Ha estat molt interessant. A casa, amb el telèfon que m’he anotat quan hem començat la visita, faig un “bizum” com a agraïment a l’artista i per tenir-ne cura del manteniment.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1690-celra-bosc-descultures-castell-sant-miquel-i-mina-del-nen-jesus-238171855
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/girones/1427-1684-sant-julia-de-ramis-esglesia-del-sants-metges-poblat-iberic-i-muralla-romana