(Garraf) Ruta 1747 el 12/11/2026; 11 km; +66 -66; 2,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Ermita Santa Bàrbara, Santuari del Vinyet, Parròquia Sant Bartomeu i Santa Tecla, Ermita de Sant Sebastià, Sant Joan Baptista (Hospital) i Sant Joan nou. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La primera noticia de l’ermita de Santa Bàrbara és del 1344.
Aquesta és una ruta temàtica: les Sis Esglésies urbanes de Sitges. Començo just al costat de la rotonda del final del Camí dels Capellans. Hi ha una escultura que s'anomena Vela i va ser dissenyada per l'artista i dissenyador industrial barceloní Antoni Rosselló Til l'any 2007.
És el punt de partida per a la meva ruta de les 6 esglésies: ermita de Santa Bàrbara, Santuari del Vinyet, Parroquial de Sant Bartomeu, església de Sant Sebastià, capella de Sant Joan Baptista (a l'Hospital de Sant Joan) i l’esglesía / Campdàsens o les capelles del nucli).
Pujo el carrer de la dreta, actualment tot enjardinat, fins a l’antiga capella privada de Santa Bàrbara. És un dels testimonis més antics del passat agrícola i medieval del municipi. La història de la capella i la de la masia van estretament lligades des de fa més de set segles. La primera notícia documental de la capella data del 1344, quan apareix esmentada com un petit santuari rural.
Just al costat de la capella es va consolidar el Mas de Santa Bàrbara, una antiga masia (avui en estat deplorable) que articulava l'explotació agrícola d'aquell sector del terme. Avui dia la masia és de titularitat municipal i sembla que es vol rehabilitar com a equipament comunitari i sociocultural per a entitats de la vila. Ja era hora.
He anat travessant els carrers del nou barri modern que es forma a la zona de La Plana fins que arribo al pas sota via que em deixa veient l’històric minigolf que va néixer en ple boom turístic dels anys seixanta, quan el minigolf es va convertir en una de les activitats estrella de les tardes i nits d'estiu a la costa catalana. S'ha mantingut gairebé intacte com una càpsula del temps.
Baixo cap al sector residencial del Vinyet, a tocar del Santuari de la Mare de Déu del Vinyet, que és parada imprescindible de la ruta, famosa pels seus exvots mariners i el seu cambril. El santuari que avui veiem es va construir entre 1727 i 1733 en estil neoclàssic molt sobri i proporcionat, substituint l'antiga ermita medieval que havia quedat petita.
Segons la tradició, la petita talla romànica (d'uns 40 cm, datada entre els segles XII i XIII) va ser trobada per un esclau moro que treballava la terra en una vinya. D'aquí el nom de Vinyet. Cada vegada que la guardava, la imatge tornava miraculosament al lloc original, cosa que es va interpretar com el desig de la Verge de tenir-hi un temple.
A l’exterior hi ha aquest cobert per llànties. Afegim que al llarg dels segles, els mariners i pescadors sitgetans que sobrevivien a tempestes, naufragis o travessies perilloses cap a Amèrica hi portaven maquetes de vaixells, quadres pintats, crosses o trenes de cabell en senyal d'agraïment. Molts d'aquests exvots encara pengen de les parets i del sostre. És fascinant.
Cal seguir a continuació pels qualsevol dels carrers que van en direcció sud-sud-oest per aquesta part del Vinyet, cap a la zona de Terramar.
Fins que trobem el destacat hotel que duu el mateix nom: Terramar (té una tarifa mitjana de 190€/nit). És una peça clau per entendre com Sitges va passar de ser una vila marinera i agrícola a convertir-se en una destinació turística internacional de primer nivell. L'hotel va néixer lligat al projecte urbanístic de Terramar, impulsat per l'empresari barceloní Francesc Armengol a partir del 1919. La seva visió era crear una luxosa «ciutat jardí» inspirada en les estacions balneàries franceses (com Niça o Biarritz).
Una curiositat històrica és que durant la Guerra Civil Espanyola (1936–1939), el flamant Terramar, que només feia tres anys que s'havia inaugurat, va ser requisat i reconvertit en un hospital militar de sang (hospital de rereguarda i recuperació). Per tant, va servir, un temps, per una funció molt important.
Segueixo fins al final del passeig a prendre un cafè i admirar el mar, ara que l’ambient és molt tranquil. A la dreta hi tinc la riera que baixa amb aigua carregada de sediments de les fortes pluges de la passada nit. Al darrera s’endevinen els trams de gespa del Club de Golf.
Enfilo ja a caminar per l’impagable Passeig Marítim. Les platges, els espigons i les illetes artificials que protegeixen les platges són un marc per la vila que es veu al fons.
A la meva esquerra, un seguit de cases d’estiueig. Té una personalitat completament diferent de la del centre de la vila. És el Sitges de la ciutat jardí residencial i l'estiueig aristocràtic i burgès de la primera meitat del segle XX. Són torres unifamiliars envoltades de jardins amplis, amb tanques baixes, reixes de forja i vegetació mediterrània. El domini del Noucentisme i l'eclecticisme: La majoria d'aquests xalets es van aixecar entre les dècades de 1910 i 1930, impulsats per arquitectes com Josep Maria Martino o Miquel Utrillo i per famílies benestants de Barcelona.
És un passeig molt destacat amb uns 2,5 km de recorregut. Una de les anècdotes més famoses i curioses del passeig de Sitges: la «Taula més llarga del món», celebrada el 13 de setembre de 1986 per entrar al Llibre Guinness dels Rècords. Recordo que jo hi vaig ser amb la família i crec recordar que encara conservo el tiquet del dinar.
Al final i majestuosa, damunt de les escales, hi ha l'Església Parroquial de Sant Bartomeu i Santa Tecla (coneguda popularment com «La Punta») que és la gran icona monumental de Sitges. Està alçada sobre el promontori rocós que separa la platja de la Fragata de la platja de Sant Sebastià. El temple barroc actual es va construir majoritàriament entre 1665 i 1672.
L'esplanada emmurallada que envolta el front de l'església formava part de les antigues defenses costaneres contra els atacs dels pirates barbarescos (d'aquí els dos canons històrics que encara hi ha apuntant al mar).
Paso ara per un dels racons més icònics, fotogènics i artístics de Sitges: el carrer de Fonollar, just sota els murs del Palau de Maricel i el Museu del Cau Ferrat, mirant cap a la torre emmerletada de Sant Miquel.
El mirall converteix un portal arquitectònic cec (un arc de mig punt d'inspiració romànica amb motllures de punta de diamant i relleus geomètrics a la pedra) en una finestra il·lusòria. En fa l’efecte que esdevé un autoretrat dins la història.
Arribo al davant de la Platja de Sant Sebastià. Aquesta fotografia em porta directament a una altra de les icones artístiques i visuals del front marítim de Sitges: una escultura metàl·lica d'acer conté línies geomètriques que actuen com un visor o una càmera fotogràfica orientada cap al paisatge.
Es una peça d'art públic de ferro i acer (amb el mateix to oxidat característic que la Vela de l'inici de la caminada) creada per l'artista Joan Iriarte.
I ja arribo al temple número 4: l'ermita actual, que duu el nom de Sant Sebastià, es va construir arran d'un vot de poble realitzat a finals del segle XIX. Els sitgetans van prometre aixecar un temple si el sant els protegia de les terribles epidèmies de còlera que assotaven Catalunya i la costa en aquella època. L'edifici es va inaugurar solemnement l'any 1862, convertint-se ràpidament en un lloc de devoció molt estimat tant per la pagesia com pels mariners de la vila.
Per seguir la ruta de les 6 esglésies de Sitges, la penúltima parada ens porta cap a l'interior del nucli urbà (al carrer Cardenal Vidal i Barraquer), on s'alça una de les joies arquitectòniques menys conegudes pel turisme convencional però més estimades pels sitgetans: la Capella de l'Hospital de Sant Joan Baptista. No la puc visitar perquè no aconsegueixo entrar al recinte.
Però puc explicar que l'Hospital de Sant Joan Baptista de Sitges té els seus orígens a l'edat mitjana (segle XIV), fundat com a institució de caritat per acollir malalts, pelegrins i gent gran sense recursos de la vila.
Arribo al davant de l’última, l'Església de Sant Joan Baptista, situada al barri del Poble Sec. És la parròquia més jove i moderna de la vila. Amb la ràpida expansió del Poble Sec durant els anys cinquanta i seixanta —impulsada per l'arribada de nous veïns i el boom turístic—, el barri va necessitar un centre parroquial propi. El temple actual es va aixecar a mitjan anys seixanta amb arquitectura moderna i molt funcional, d'un sol nivell, amb façana arrebossada en blanc.
Amb aquesta sisena parada podràs completar un recorregut extraordinari que abraça set segles d'història, art i paisatge de Sitges.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
RECORDA QUE FA POC HE PUBLICAT AQUEST LLIBRE
Entre camins vertiginosos, pobles remots i cims majestuosos, és el relat dels reptes de l'aclimatació, la incertesa del mal d'altura i les emocions de caminar a milers de metres sobre el nivell del mar. Una experiència en què la muntanya ensenya humilitat, paciència i respecte pels nostres propis límits.
Descobreix què significa enfrontar-se a l'Himàlaia quan el repte més gran no és conquerir una muntanya, sinó aprendre a conèixer-se un mateix.
Ves a aquest vincle d’Amazon
https://www.amazon.es/stores/Miquel-Garriga/author/B0HPSVT3QP?ref=ap_rdr&shoppingPortalEnabled=true
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1747-sitges-ruta-6-esglesies-296094368
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garraf/1260-1490-sant-pere-de-ribes-ruta-urbana-i-rodals