(Cerdanya) Ruta 1247 el 19/08/2020; 13 km; +430 -430; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Urús, Ruta de les fonts, Sant Grau, Refugi Cortals, Roca d’Urús, Collet Jovell. Participants: Dolors i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: A l’església de Sant Climent d’Urús hi ha una pedra amb la inscripció del 1820.
Comencem l’excursió d’avui al poble d’Urús. Com cada dia fa un temps magnífic. Ens hem llevat a les 7 amb 11 graus però ara ha pujat a 17 i l’aire fresc ens anima. D’acord amb el diccionari Alcover-Moll el nom prové probablement del basc ‘ur otz’ (aigua freda). Les formes documentades a l'alta edat mitjana són Uruz (any 819), Oruz i Oruzc (839), Orucci (937) i Orutio (965). Urús, documentat en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell (Oruz), sembla que era un predi de procedència fiscal i com a tal pertanyia als comtes de Cerdanya.
Abans passem pel davant de l‘església de Sant Climent. Era una de les parròquies pertanyents al bisbat d'Urgell quan es consagrà la catedral de La Seu al segle IX. El 965 va ser donat al monestir de Sant Miquel de Cuixà pel testament del comte Sunifred. Del segle IX procedeix l’església de Sant Climent, força restaurada el XVII.
El portal, senzill, romànic sense gaire decoració, té una data: 1652. Recordem que aquell any 1652 es va produir l’episodi que va posar punt i final a la Guerra dels Segadors amb la caiguda de Barcelona que havia estat sotmesa a setge. Així doncs les autoritats catalanes van quedar novament sota l’obediència del rei castellà. Recordem que tot va començar la primavera del 1640. Francesc de Tamarit va ser empresonat per l'autoritat reial, acusat de no facilitar, des del seu càrrec, les lleves i els allotjaments (que les constitucions catalanes no permetien i Felipe IV s’entestava en vulnerar). Camperols revoltats van entrar a Barcelona el 22 de maig, possiblement amb la complicitat de les autoritats catalanes, i el posaren en llibertat.
En un mur lateral hi ha una pedra tallada amb un text: Plaça de la Constitució 1820. Dues dates, dos moments de la història. El dia 1 de gener de 1820 es va produir el pronunciament del coronel Rafael de Riego, posat al capdavant de les tropes acantonades a Las Cabezas de San Juan (Sevilla) i amb el suport d'altres oficials proclamà la Constitució i detingué al general en cap del cos expedicionari (Comte de la Bisbal) que pretenia embarcar-se cap a América per a sufocar els moviments independentistes de les colònies.
Sortim del poble en direcció sud per una pista asfaltada per on passa el GR-150.
Entre uns bonics espais arbrats amb jocs infantils i bancs hi ha una font, la primera que veiem: la Font Freda. Un apunt més del 1820: al començament de març, mentre Riego es consolidava, va esclatar una insurrecció liberal a Galícia que es va expandir arreu del país i esdevingué una veritable revolució. Una munió va envoltar el Palau Reial de Madrid el dia 7 de març i el general Ballesteros va informar al rei que no podia garantir la fidelitat de l'Exèrcit del Centre. Ferran VII, veient-se acorralat, aquella mateixa nit va signar un decret pel qual se sotmetia a la voluntat general del poble, i tres dies més tard va jurar finalment la Constitució de Cadis.
Seguim endavant i la ruta va pujant. Si girem la mirada veiem Urús a baix i la serralada pirinenca al darrera, probablement el Puig Farinós i el Puigpedrós, aquest últim de 2915 metres; un dels diversos “quasi tresmils” del Pirineu.
Hem seguit la ruta ara a sud-oest. Hem passat pel costat del cementiri nou i pugem un moment a unes excavacions que es fan al voltant d’una torre de guaita medieval.
Pocs metres més endavant tenim la bonica ermita de Sant Grau. Hem fet 2,2 quilòmetres i estem a 1322 metres d’altitud.
A la porta hi ha una petita finestra amb uns barrots. Es veu l’interior molt fosc, però la màquina de fotos es capaç de captar molta lluminositat. El puig damunt del quan som i de fàcil accés duu també el nom de l’ermita, la qual havia estat l'església d'un antic poblet, actualment desaparegut. Tot i el seu origen romànic (consta esmentada des de l'any 1037) no conserva cap vestigi d'aquell període. L'edifici actual és fruit de diverses reformes.
És un espai pla, herbat i molt maco. Al darrera una font: suposo que la Font de Sant Grau, la segona d’aquesta sortida.
Pel costat de la dreta de la font, surt un sender estret però molt clar. Roques a l’esquerra i un torrent que se’n va a la dreta. Molt bonic; és el que s’ha de seguir. Es veu la boca nord del túnel del Cadí. Sota nostra el torrent de la Fou. Recordem que ‘fou’ és un barranc estret o un pas entre muntanyes. Etimològicament prové del llatí ‘foce’, per contracció ‘fauce’, amb el significat de gola.
El sender ha anat a parar al cementiri i d’allà un pista de terra va resseguint la sinuositat del torrent. Pel mig trobem una font que sembla molt nova: és la Font Nova del Camí del Refugi (ja en portem 3).
Després d’un fort revolt, al final del torrent de la Fou, la pista gira al sud i aviat s’acaba. El camí ara puja amunt per arribar al refugi d’Urús, també conegut com de la Pleta dels Ordiassos.
A prop, la font abeurador de Cortals (la que fa número 4). Un cortal és un corral pel bestiar o un mas destinat exclusivament a la ramaderia. Per això és un topònim molt habitual a muntanya.
Després la pista planeja, molt bonica i verda, amb ombra. Estem sobre uns 1500 metres.
Arribem al final, al punt del torrent de la Fontllebrera, per on passa el PR-C.126. Aquí l’ajuntament s’ha preocupat de arranjar l’entorn. Ha refet la font i hi ha posat un pont per sobre del torrent. Uns caminadors, ens expliquen que fa poc que s’ha fet i certament es veu molt nou. També ens expliquen que aquí hi havia un banc per seure, però que ha desaparegut. Algun depredador urbà amb algun 4x4 haurà vingut i se l’haurà emportat: un lladre, egoista i impresentable; veu el que fan alguns polítics o personatges destacats i pensa que ell també pot robar.
L’aigua de la font Llebrera és freda i agradable i brolla amb ganes.
Ara el sender gira en direcció nord i cal passar una porta que sembla realment una gàbia. Com podem comprovar el 1652 era Felipe IV (dinastia dels Àustries) qui mantenia oposició a les Constitucions de Catalunya intentant imposar la seva dictadura. Després el 1705 Felipe V (dinastia Borbons) que s’oposava també les Constitucions catalanes i a més va dictar la supressió el 1715. I el 1820 era Fernando VII (Borbó, també) qui impedia una constitució per Espanya. Més recentment, la monarquia va admetre que Franco designés Juan Carlos com successor seu a títol de rei d’Espanya. Un títol que, en tot cas, no li pertocava ja que era el seu pare Juan de Borbón a qui corresponia. Així estem. La monarquia espanyola mai ha anat bé a Catalunya.
El sender puja suaument fins a unes roques d’agulla destacades: és la Roca d’Urús. Estem a 1512 metres. Afegim sobre Catalunya i l’actualitat un exemple entre molts: Catalunya és un país on el seu Parlament va aprovar cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament va aprovar protegir els ciutadans que havien estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament va aprovar garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba... i així successivament.
Des de dalt de la Roca d’Urús es veu molt bé el tall profund on es forma el torrent de la Fou.
La vista de la vall de la Cerdanya és també de gran extensió.
Després de 9 quilòmetres arribem al Collet Jovell, on també hi ha una font, la cinquena. Ja només ens queda una acusada baixada fins al cementiri, uns 1,8 quilòmetres més avall. Després seguirem la pista asfaltada fins a Urús un altre cop.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/urus-ruta-de-les-fonts-sant-grau-refugi-cortals-roca-durus-collet-jovell-55082808