(Baix Llobregat) Ruta el 15/04/2015; 12 km; +500 -600; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Boi de Llobregat, Can Ros de Llor, Colònia Güell, Cripta Gaudí. Participants: Camp, Sauret, Josep Maria, Lluís, Biel i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: La primera notícia de Torre Salvana és el 992, quan era sobirà de Catalunya Borrell II. Besnét de Guifré el Pilós (874-898) considerat el primer sobirà independent. El 874 feia més de cent anys que hi havia un sobirà a Astúries, però encara no existien ni Castella, ni Aragó ni cap dels altres regnes que es van crear més tard.
La nostra trobada ha estat a l’estació dels trens de la Generalitat de Sant Boi, on hem començat endinsant-nos per la part antiga de la vila i hem anat a sortir, en direcció a ponent, pel barri de Marianao. San Boi ocupa un territori la d¡al·luvió de la Marina, o del delta del Llobregat. En època romana les barques arribaven fins al costat mateix del poble, època en que era una vila important com queda demostrat per les abundants restes romanes i la luxosa vil·la que disposava de termes pròpies. També cal esmentar que durant l’edat mitjana (segle XI) hi consten documentats tres nuclis de poblament formats per l’entorn del castell, el barri de Sant Pere i Arlovina, un fet gens habitual.
Passant pel carrer Major ens aturem a fer una fotografia de la façana d’un casal gòtic, probablement el principal de la pobla d’Arlovina, un dels nuclis originals de Sant Boi i antiga jurisdicció feudal que pertanyia a la família Morató. A partir del 1458 va passar a dependre del monestir de Valldonzella de Barcelona. Entre 1720 i 1820, a la façana, s’hi va mantenir penjat dins d’una gàbia el cap d’un dels guerrillers de la quadrilla del Carrasclet.
Una mica més al sud del lloc per on passem ara hi ha els barris dels Vinyets i del Molí Vell, on hi ha també la Plaça de Catalunya. Aquesta plaça té l’honor d’haver estat la que va acollir, el setembre de 1976, el primer acte públic autoritzat, des del 1939, per commemorar l’Onze de Setembre. En aquest sentit, Sant Boi sempre ha estat capdavanter pel fet de ser el poble on hi ha enterrat Rafael de Casanova, símbol de la resistència catalana.
Hem caminat uns 2,5 km i pel carrer costerut arribem a la Torre del Marquès de Marianao. Aquest palau va ser construït el 1880 per ordre de Salvador Samà Torrents, segon marquès de Marianao. És tracta d’un gran palau propi dels “americanos” que tornaven de Cuba, on hi havia fet la fortuna. És d’un estil neomedieval i estava volat d’un gran jardí d’ambient colonial i exòtic. Actualment està convertit en parc públic.
Després d’unes quantes fotos, seguim carrer amunt i per un lateral del palau i ens sorprèn que una part estigui ocupada per una comissaria de policia. Dalt del carrer, envoltat de cases originaries del 1944 (després de la Guerra Civil) que van ocupar els jardins del palau, hi ha una edificació curiosa: La Miranda. Lògicament formava part dels jardins i es tracta d’un element d’estil romàntic. Algun lector es pot preguntar ¿qui tenia diners per comprar un terreny aquí i construir-hi una gran casa, havent acabat la guerra?
Un dels companys apunta que sembla poc probable que fossin els republicans que havien escapat a França.
Hem girat pel carrer dels Eucaliptus fins al davant d’un tancat alt i estrany, que barra l’accés a la masia de Santa Bàrbara. Ens pensàvem que podríem arribar fins a l’ermita, que ens pensem que estar a tocar de la masia, però no hi podem passar. Des d’aquí la masia no es veu i el tancat amb barana que presenta elements daurats té tot l’aspecte d’haver estat posada per algun nou ric. Mentre ens ho estem mirant, arriba un taxi i unes persones que porten carpetes i que tenim la sensació que semblen funcionaris del jutjat. Al final marxen i nosaltres també. Després, al migdia, al restaurant, ens explicaran que els hi sembla que es tracta d’una masia que va ser comprada per uns russos.
Després seguim en direcció est i en una cruïlla 200 metres més endavant, seguim una pista a la dreta on hi ha un pal indicador que diu “Colònia Güell”. La pista segueix un nivell constant i després també puja amunt. Tenim vistes de la vall del Llobregat i de Sant Joan Despí.
Aproximadament uns 1,8 km després arribem, ja en baixada, al costat del mas de Can Ros de Llor, una masia del segle XVII que ha sofert moltes transformacions amb els anys. La darrera es calcula del 1914 i consta de diversos cossos, com un llibre que parla d’història. El mas s’anava ampliant a mida que la família anava creixent i també les terres que en depenien. Des de l’exterior veiem, esbiaixat el rellotge de sol a la façana.
Allà a baix anàvem veient les cases de la Colònia Güell. Quan hi arribem trobem, a la dreta, la casa del Mestre i l’antiga escola. Aquest edifici va ser un dels aspectes destacats ja que oferia formació molt avançada als treballadors i als seus fills. Cal destacar la volta del pont que unia l’escola amb la casa del mestre. Una paràbola que es diu que va ser la primera experiència que va portar a terme Gaudí. També cal dir que l’estil arquitectònic es va basar en estructures gòtiques i mossàrabs, així com en algun element que recordava alguns castells alemanys.
La Colònia Güell va ser construïda a partir del 1890, per iniciativa de Eusebi Güell. Havia de permetre disposar d’habitatges per a part dels treballadors de la fàbrica tèxtil que es va aixecar uns metres més avall. Durant la segona meitat del segle XIX la vida de la gent no era gaire lluïda. Una bona part dels treballadors dels sectors industrials vivien en condicions molt limitades. El barri que va fer aixecar Güell, encara que hi ha una línia de pensament que critica el paper paternalista, va oferir unes millors condicions de vida als seus treballadors, ja que disposaven d’equipaments culturals i religiosos, amb metge i escola.
Els mestres d’obres van anar aplicant, a les que dirigien, dissenys amb obra vista que donaven un estil nou i poderós que no era gens habitual a les cases dels obrers de la ciutat de Barcelona o dels pobles dels voltants.
Entre les cases del poble hi havia la de l’administrador de la fàbrica, especialment treballada per distingir-la de les altres, en la qual destaca especialment la gelosia, en maons, que és realment un element destacat i poc habitual, o fins i tot potser únic. Al costat mateix hi havia la casa del metge.
Més avall tenim a l’esquerra la casa del secretari i al fons una part del convent de monges. La Colònia era tot un poble en sí mateix. Tot i la impressió paternalista que es vol donar als propietaris de les colònies (que probablement sigui veritat), això no ens ha de fer perdre de vista el que era l’època de finals del segle XIX i principis del XX. Una bona part de la gent del camp vivia en condicions precàries, i les de molts pobles d’arreu de la península sovint e una situació de pobresa. La gent arribava als voltants de Barcelona i amb quatre llaunes es muntaven una barraca (així van sorgir els baris de barraques de Montjuic, Somorrostro...). Les colònies tèxtils van aportar un valor vivencial i de respecte important per aquella gent nouvinguda i que només volia trobar un lloc per treballar i per viure. Les cases, l’escola, el metge, l’església, tot plegat van fer que els treballadors de les colònies se sentíssim com uns privilegiats, comparats amb la gran massa d’immigrants arribats de pobles rurals de Catalunya o d’altres pobles d’Espanya.
També es pot admirar la masia de Ca l’Ordal, totalment construïda amb el mateix estil de maó vist i que per tant és un dels altres elements destacats de la Colònia.
Seguim endavant i arribem al costat mateix de la Cripta Gaudí. Actualment per visitar-la cal comprar l’entrada a l’oficina de Informació de la Colònia, al carrer de Claudi Güell. La cripta és de fet la part inferior del que havia de ser una gran església que havia de seguir un format que recordava la muntanya de Montserrat. Aquí Gaudí hi ha plasmar, per primer cop, tots els avenços del seu art arquitectònic. L’encàrrec el va rebre el 1898 del Sr. Güell i es va estar fins el 1908 desenvolupant el projecte, d’una gran complexitat. Suposo que encara es pot admirar, a l’interior, la maqueta que va crear pel sistema polifunicular, amb tot un sistema de cordills i saquets de sorra.
L’any 1908 es va posar la primera pedra i es va anar construint fins el 1914, any en que el Eusebi Güell decideix abandonar el finançament de les obres i Gaudí abandona el projecte. Un altre arquitecte, el 1916, va acabar el que hi havia fins el moment. Hem de destacar que el paraboloide hiperbòlic es va utilitzar aquí per primer cop en arquitectura. Gaudí també es va plantejar resoldre el tema del mobiliari i d’elements que seran una constant en la seva obra creativa com són el trencadís de ceràmica, pedra calcària, ceràmica recuita o vidriada, la utilització del ferro com element noble complementari i altres elements nous. El temple va ser consagrat el 1916. Els portals que es veuen a la part superior són de pedra blanca del Garraf i formen part de l’inici de la construcció del pis superior, que ja va quedar aturat. El campanar que es veu, es creu que va ser dissenyat pel mateix Gaudí, però probablement com un element provisional.
Seguidament ens apropem al castell conegut com Torre Salvana. Els orígens d’aquesta construcció, tan feta malbé, és al segle X, època en que ja hi consta una torre de control del pas del Llobregat. Sabem també que l’any 992 els comtes Ramon i Ermengol ho van vendre a Ènnec Bofill i que el 1297 ja pertanyia a Jaume II. A finals del segle XVI era propietat dels senyors Salvà i d’aquí li ve el nom que ha mantingut, tot i que van cedir-la als Galceran a primers del següent segle, el XVII. Abans de la pèrdua de les llibertats catalanes, el 1714, he trobat que es veu que era de la nissaga dels Pinós que va ser un dels nobles que van donar suport a la defensa de les constitucions de Catalunya, però també trobo que encara era dels Galceran... en fi diverses informacions que en aquest punt es difuminen. Després de la derrota el 1714, el castell va ser confiscat pels representants de Castella i de Felipe V, però també trobo que fins el 1765 ers de Josep Esteve Galceran. No sé gaire més del castell, excepte que s’hi va fer una reforma, el XIX, que li va donar aquest aire neomedieval però tampoc no he trobat informació de la seva decadència, encara que sembla que havia derivat en una propietat d’explotació agrària que, amb el temps, devia desaparèixer.
Des de la Torre Salvana, baixem fins a la carretera i a tocar del baixador del tren de Colònia Gaudí, passem per un camí senyalitzat a la plana de conreu fins que arribem al costat mateix del riu Llobregat.
El camí ara segueix planejant entre camps de carxofes i canyissars. Passem per sota de la via del tren d’alta velocitat, amb les seves columnes de formigó pintades amb el que es coneix com art urbà.
Poc després ja veiem el campanar de l’església parroquial de Sant Boi de Llobregat, un edifici construït el 1710 i que venia a substituir el més antic del segle XI. Aquest actual és d’estil barroc i està dedicat a Sant Baldiri. Cal saber que sant Boi i sant Baldiri són el mateix personatge, un diaca i màrtir de Nimes del segle IV. A l'interior del temple, a la capella de la Pietat, hi ha el sepulcre de Rafael Casanova, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra de Successió, que morí a Sant Boi l'any 1743.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9383455
Seguidament incorporo un vídeo de descripció arquitectònica penjat per Adrian Andres Belmonte a Youtube: