(Alt Empordà) Ruta el 12/05/2019; 10 km; +1 -1; 3 hores. Excursió organitzada pel Grup Juanitus amb el següent itinerari: Sant Pere Pescador, GR.92, Riu Fluvià, Fluvià Nàutic, Aiguamolls de l’Empordà, Mas del Matar, Observatori Senillosa, El Cortalet. Participants: total de 12 membres amb el guiatge de Joan Batet. Tipus de sortida: travessa lineal i tornada al mateix punt. Dificultat: fàcil.
FA ANYS: L’any 1794, el Fluvià va servir de frontera on es van aturar les tropes franceses republicanes.
Hem dormit avui a Sant Pere Pescador i així de bon matí ja estàvem esperant la resta del grup. A primera hora vaig a fer un cafè i passo pel davant de la casa Caramany situada al nord-est de l'antic recinte fortificat, substituint en l'emplaçament el castell medieval de Sant Pere, del que es tenen notícies des del segle XII. La primera vegada que apareix esmentat el municipi, ho fa amb l'antic topònim Villa Militiano. Es tracta de dos documents judicials promoguts pel comte d'Empúries, Gausbert, l’any 913.
Després intento trobar un punt de vista per fer una fotografia de l’església, però està tant a prop de les cases que l’envolten que em resulta molt difícil. L’actual temple es va construir el 1682, al mateix indret on hi havia l’església romànica provinent del segle X.
El grup ha arribat i ens preparem per començar des de l’aparcament que hi ha a l’entrada del poble, després del pont a mà dreta; a tocar del Fluvià. A la dreta tenim el riu i a l’esquerra els pals de fusta que delimiten el camí, que forma part del GR-92.
El camí és pla, ample i còmode. De fet avui no farem cap desnivell. El riu Fluvià neix al Pirineu Oriental, concretament a La Garrotxa, al Grau d’Olot, a 920 metres d’altitud. Després de regar la Plana d’en Bas, segueix el seu camí fins al Golf de Roses. Aquí el tenim nosaltres, al davant, després de 97 quilòmetres.
Quinze minuts després de començar (1km) comencem a passar per l’ombra dels arbres de ribera que sovintegen en tot el recorregut. El nostre objectiu és endinsar-nos al Parc Natural dels Aiguamolls de l’Empordà. A les planes inferiors de la Muga i el Fluvià, on les aigües dels rius vessen a la badia de Roses, es troben una sèrie de zones humides conegudes popularment com aiguamolls. Aquestes zones comprenen un conjunt d'estanys, llacunes, basses i maresmes que perfilen un paisatge saturat d'aigües. Aquestes aigües són restes d'un antic sistema marjalenc molt extens, les dimensions del qual han disminuït al llarg dels segles com a conseqüència de l'acció natural i, sobretot, d'una acció antròpica. L'interès de les zones marjalenques es basa en el fet que són llocs biològicament molt productius, amb una notable riquesa florística i faunística d'espècies particulars d'aquest ambients. Els actuals aiguamolls no són més que el testimoni d'una antiga zona lacustre que ocupava pràcticament tota la plana de la badia de Roses.
Fa una hora que caminem i la ruta s’apropa al riu. Des d’aquí tenim al nostre abast la panoràmica del Cap de Creus, al fons, lluny. Allà és on la serralada dels Pirineus s’endinsa a la mar Mediterrània.
Arribem al port nàutic en desús. La barra de sorra que s’ha anat formant al davant de la Gola del Fluvià, l’ha deixat sense activitat. Tots sabem que la desembocadura del Fluvià és un element dinàmic, viu per dir-ho d'alguna manera, i que cada any canvia de forma en funció del vent i dels temporals que ha patit durant l'hivern. Això implica que el Fluvià de vegades tingui una desembocadura ampla i profunda convertint-se gairebé en un estuari i d'altres es tanqui formant un barra de sorra que impedeix l'intercanvi entre aigua dolça i salada durant varis mesos.
Els prats, esplendorosos de verd, sembla que es vulguin engolir els meus companys que caminen molt endavant meu.
Una aturada per observar l’aiguabarreig del Fluvià al mar i la barrera de sorra que s’endevina al davant.
Després d’haver donat la volta al port nàutic un pont passera ens permet passar el Canal de la Llauna, que desguassa l’Estany Sirvent. Potser he d’afegir que el riu Fluvià va servir, al final de la Guerra Gran (1794), per estabilitzar-hi l’exèrcit francès un cop el castell de Figueres havia caigut. També va ser la darrera línia de resistència per part de les forces republicanes durant la Guerra Civil, abans de la retirada definitiva el febrer de 1939.
Ara tenim el càmping Nàutic Almatà a l’esquerra. És un càmping molt gran que cal girar per la seva banda de mar. Després cal tombar en direcció oest tenint l’estany La Llarga a la dreta.
De cara a La Llarga hi ha l’Aguaït de les Arpelles. És el primer observatori d’aus que trobem. Ja hem entrat en territori del Parc dels Aiguamolls del l’Empordà. Cal saber que l’arpella és un ocell carnisser de la família de les vultúrides, com l’aufrany comú. També en rep el nom el milà reial. Pel que fa als humans, aquella persona de moviments violents i grollers que fa coses sense mirament, a Menorca, se li diu ‘arpella’.
Dins del Parc els camins, a vegades, es bifurquen. Permet passejar-hi. Hi caminem badant, mirant arreu; és una caminada passeig, on les plantes, els sons dels ocells, la fauna ens fan entretenir. El Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà té una extensió 4.824 hectàrees formades per dunes, llacunes salabroses i dolces, prats inundables i zones de conreu. “Els aiguamolls, on en èpoques antigues s'hi havia conreat arròs, ocupaven antigament tot el pla del litoral del golf de Roses i del Baix Ter, però van anar desapareixent per l'expansió de l'agricultura i la ramaderia amb canals de dessecació, la canalització de la Muga i la construcció dels embassaments de Boadella, Sau, Susqueda i el Pasteral. Sis llacunes petites i la gran llacuna o estany de Castelló van desaparèixer” com ens ho explica ‘endrets.cat’.
De tant en tant, unes passeres faciliten el pas i eviten que les persones malmetin l’ecosistema. També, per això, el nostre camí està envoltat de baranes de troncs: no s’ha de sortir del camí. També cal dir que a la segona meitat del segle XX, la urbanització de la zona, especialment amb projectes com el d'Empuriabrava, va posar en perill aquesta zona humida. El 1976 la campanya "Els últims aiguamolls empordanesos en perill", promoguda pel Grup de Defensa dels Aiguamolls Empordanesos, va alertar l'opinió publica. El 13 d'octubre de 1983 el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei de declaració de paratges naturals d'interès nacional i reserves integrals, i els Aiguamolls de l'Alt Empordà hi quedaren emparats. (‘endrets.cat’).
La varietat d’aus és gran. Primer faig una foto a un Cames Llargues i després a uns ànecs. Les millors hores per observar els ocells són el matí i el capvespre i les èpoques en què hi ha més espècies són les de les migracions (març - maig i agost - octubre), encara que durant tot l'any s'hi poden veure espècies interessants.
A la nostra esquerra queda una vista magnífica de Can Matar, on s’hi observen aquestes quatre sitges, una de les quals conté al capdamunt un observatori. Al fons, lluny i amb cims nevats tenim, a la dreta, la Pica del Canigó i a l’esquerra la serra més llarga amb el Bastiments, Pic d’Eina i el Puigmal.
La fauna habitual del parc és molt diversa. Els deu animals salvatges que, segons diuen, són més fàcils de veure i més comuns en època d’hivern són el cigne, l’ànec collverd, la fotja comuna, l’arpella vulgar, la fredeluga, el cabusset, l’ànec cullerot, el becadell i l’ànec griset. També s’hi poden veure daines, cavalls, burros...
Deixem al costat una senyora que està pintant a l’oli i suposo que gaudeix molt d’aquesta relaxant activitat. Eduard Marquès va escriure: "els Aiguamolls són molt valorats per raons de caire natural, però poques vegades es té en compte que aquí hi trobaràs la llum, el color, l'harmonia, l'equilibri, la proporció i la serenor, fruit de l'evolució de milers d'anys, que et permeten evadir-te, descansar, renovar-te i enfortir-te d’una manera absolutament lliure."
El nostre grup passa a l’altra costat de la Bassa del Matar, a on la pintora està mirant, però no li donarà temps a pintar-los a la seva tela. El terme ‘Matar’ prové d’indret abundant de mates.
Estem arribant a les sitges del Cal Matar. La primera rep el nom, ara, d’Observatori Senillosa.
Cal pujar per l’escala fins dalt, al mirador ample que hi ha. A dalt de la crònica parlàvem de la Guerra Gran, també coneguda com Guerra dels Pirineus. Va ser un episodi militar en el context de les Guerres de la Revolució Francesa. França creia que hi havia un clima favorable a Catalunya i al País Basc, des dels rebomboris del pa, que podien facilitar la tasca d’eliminar els Borbons i alliberar Espanya del ‘vell ordre’. Doncs ja sabem que no se’n van sortir.
La panoràmica és magnífica i es veu fins el massís del Montgrí.
Tornem a baixar. Aquestes sitges eren per arròs i els forats que es veuen en tota la volta permetien l’assecament. Per perspectiva històrica afegim que aquell 1794 ja feia 80 anys que Catalunya havia perdut les seves constitucions i llibertats sota les bombes i armes de Felipe V, l’avantpassat del rei actual d’Espanya, Felipe VI. El rei actual és també el Cap d’Estat. Hi ha qui critica que el Cap d’Estat no estigui sotmès a les regles democràtiques que suposen que s’ha de poder elegir els governants.
Encara tenim un altre observatori, aquest sobre les aigües i mig amagat en la densa vegetació. És l’Observatori de Pallejà. Ens trobem ja dins la zona pròpiament de maresma. Des de l'observatori podem veure, mirant a l'esquerra, la gran zona colonitzada per la salicòrnia i entremig les llacunes litorals anomenades popularment "llaunes"; al fons la mar de la badia de Roses. L'existència de les salicòrnies ens indica la presència d'aigües salobres en el subsòl i en les llacunes.
Aquí sembla que passem per la ruta dels pintors, potser aprofitant que hi arriben amb facilitat, amb els seus cavallets i estris, des de l’aparcament del Centre d’Informació que ja no queda gaire lluny.
També uns rètols ens parlen de l’Itinerari Literari. La proposta ens convida a llegir i comprendre textos escollits de l’obra de M Àngels Anglada en una successió d’aturades segons el tema. L’escriptora va tenir una estreta vinculació amb la campanya de defensa del Parc, i aquest territori del litoral de l’Alt Empordà va esdevenir la seva segona plana, després de la de Vic, on va néixer.
Al costat d’aquest rètol hi ha una caseta: l’Aguait de Gantes. Cal saber que una ‘ganta’ és una cigonya; en definitiva les espècies d’aus del gènere Ciconia. Sembla que etimològicament prové del germànic ‘ganta’, que significa ‘ànec silvestre’, segons ens ho explica l’Alcover-Moll.
Un altre pintor, a tocar d’un estret canal, prop del Clot dels Burros, va pintant els detalls que hi veu en la cigonya que s’està damunt d’un pal on hi té el niu.
Finalment arribem al Cortalet, on hi ha el Centre d’Informació. Antic cortal, és a dir, una casa rural o masia d’estructura singular lligada a una explotació principalment ramadera (ovelles, vaques i cavalls), actualment reformada per allotjar la seu administrativa del Parc, el centre d’informació i interpretació, l’aula de natura i el Centre de Documentació del Parc. És el lloc d’inici dels principals itineraris del Parc. Jo me’n tornaré ara en taxi fins a Sant Pere Pescador, però el grup seguirà fins a Castelló d’Empúries.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/sant-pere-pescador-aiguamolls-de-lemporda-36397441
Es recomanable visitar la web del Parc: http://parcsnaturals.gencat.cat/ca/aiguamolls-emporda (alguns comentaris els he obtingut d’aquesta web).