(In my web, click on the flag above to have the translation in your Language) (Dolomites di Fassa) Ruta 1439 el 27/06/2022; 7 km; +150 -570; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Estació Ronchi, Le Cune, Passo Lusia, Valbona. Tipus de sortida: travessa lineal; Dificultat: fàcil.
FA ANYS: El 2009 els Dolomites van ser declarats Patrimoni Mundial.
Tornant del Passo San Pelegrino en direcció a Moena, es troba a la dreta l’aparcament de Ronchi, on aparco i pujo al telecabina que puja fins a Le Cune (2200m). Faré una excursió que pujarà per damunt el Refugi Passo Lusia i després baixaré fins a l’estació baixa de Valbona. A les mans porto un dels útils mapes orientatius que pots obtenir a totes les oficines dels remuntadors.
Trobo que fa molt bonic veure aquests set ruscos d’abelles als prats per sota del telecabina. Des de dalt espero tenir una gran vista del Catinaccio, una peculiaritat del qual és l'ombra rosa, a causa de la presència del mineral dolomia, que agafa al capvespre i ‘resplendeix’. Afegim també que l’any 2009 la Unesco va reconèixer els Dolomites com a Patrimoni de la Humanitat. Els Dolomites, però, no són una cadena ininterrompuda de cims, sinó nou sistemes muntanyosos separats entre si per valls i rius. Les 142.000 hectàrees que conformen el Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO constitueixen una mena d'arxipèlag, repartit per un espai alpí molt més gran i dividit en cinc Províncies diferents.
Ja estic a l’estació de Le Cune i aquestes són les vistes. Al final, amb tantes panoràmiques no sabries quina triar. És tot el grup del Catinaccio Rosengarten (nom que combina el nom italià amb l’alemany). El seu nom, en ladí, significa "conca de muntanya", mentre que el nom alemany, "Rosengarten", significa "jardí de roses".
Aquests són els noms del cims que veiem del Grupo del Catinaccio, des de la Croda del Diavolo (2727m) a la Torre Principale (2821m). És realment un espectacle, però atenció que cada dia és igual, vagis on vagis dels Dolomites.
Si girem la mirada cap el sud, tenim tot el massís del Parc Natural de Pale de San Martino, en aquest cas una mica entelat.
Començo a caminar i deixo l’estació de Le Cune i el refugi al darrera i un altre cop el conjunt del Catinaccio.
El camí fa una pujada suau, ample i envoltat de flors, com si volgués no ser menys dins del panorama general. Des de dalt ja veurem a sota el Coll o Passo Lusia. Durant els anys primers, el turisme va rebre impuls pels nombrosos geòlegs i botànics que es van dirigir a l'Alpe Lusia, considerada una zona de gran interès natural, ja que marca el límit entre les roques dolomítiques i les efusives i acull espècies botàniques que no es troben en altres llocs.
Aquesta foto ja és sobre la vall del costat on hi ha el Refugi de Lusia, on d’aquí a una estona hi passaré.
La baixada és continuada i em vaig apropant al refugi. L'edificació del refugi es remunta a finals del segle XIX, de la mà d'un tal Bernardi di Predazzo per encàrrec de Pedrotti de Trento, que després en va cedir la gestió a una família de Moena. L'estructura original del refugi era extremadament senzilla i sembla que l'edifici annex es va construir, encara abans, per servir d'estable i paller. És interessant saber que el refugi sempre ha acollit turistes des dels seus inicis. De fet, els primers turistes amb finalitats recreatives o professionals es van reunir al llarg de la ruta més curta entre Munic i Venècia que passava pel pas del Brenner, el coll de Tires, el pas de Carezza, Moena i el pas de Lusia, i després cap a Paneveggio, el coll de Colbricon i Valle del Primiero, baixant finalment cap a Venècia.
Quan soc al refugi, el deixo de costat per fer una volta afegida passant pel camí que està indicat com Troi de le Mandre. Caminar sol vol dir deixar anar el pensament; i penso que quan la gent ve als Dolomites, sempre parla de les mateixes muntanyes: Tre Cime, Marmolada, Civetta... Personalment, després d'haver-ne vist una mica, també m’han impressionat les més petites, menys famoses i freqüentades i sobretot més salvatges... com és el cas de les Dolomites de Fassa.
És un camí pedregós que guanya altura i pel qual hi veig també famílies amb nens caminant. Potser cal recordar que a l’hivern són un paradís, pels esquiadors, Alpe Lusia i San Pellegrino, que compten amb uns 100 quilòmetres de pistes.
Després torno al refugio Lusia per fer un refresc i confirmar la ruta que vull seguir de tornada. A un costat del coll de Lusia es pot admirar la baixa Val di Fassa, el Latemar i les cadenes muntanyoses del Catinaccio i Monzoni; i a l'altra l'Alpe Lusia, la cadena del Lagorai, el Pale di San Martino i tota la zona del Paneveggio Natural.
Segueixo la pista avall des del refugi en direcció nord-oest, però de seguida hi ha un senderó a l’esquerra i en una pedra indicat: 632 Funivia. Perfecte és aquest i m’estalvio d’anar per la pista que fan servir per portar queviures en cotxe al refugi.
L’inici és molt dret i pedregós, però no ha de desanimar. Uns vint metres després, s’acabarà. Primer hi ha una esllavissada de pedres que tapa el camí, però uns deu metres més endavant es retroba entre dos pins, a l’esquerra. Ja es pot seguir fins al final, sense pèrdua. Per perspectiva històrica, cal saber que aquell any 2009 (que esmentàvem a l’inici) una gran crisi financera va sacsejar l'economia mundial, començant els problemes amb els préstecs hipotecaris als Estats Units; diversos bancs europeus també començaven a patir dificultats. Mentretant, aquell mateix any, a Espanya un grup de tretze experts xifraven en 16.735 milions d'euros el dèficit fiscal per a Catalunya (un 9,8% del PIB català) (‘larazon.es’), que multiplicat pels anteriors 10 anys suposava quasi 200.000 milions d’euros. Això ha seguit més o menys igual fins ara, el que suposa un càstig rotund contra els catalans i Catalunya.
Tota l’estona és un sender estret, però sense altres opcions. On hi toca el sol està herbat i on hi ha ombra no. Ja el President de la Generalitat, l’any 2007, José Montilla (PSC) criticava el “maltractament inversor d’Espanya envers Catalunya”. I va advertir “de les greus conseqüències polítiques d'una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i cap a les institucions comunes”. Fa falta alguna forma més clara per explicar perquè Catalunya reclama la seva independència?
Entre arbres tornem a gaudir del grup del Catinaccio. I seguim amb algunes pujades i baixades, però poc importants. En general el camí segueix les corbes de nivell però amb tendència a anar baixant suaument. Per concloure el tema de la inversió a Catalunya, preguntem-nos: Europa i els europeus estan disposats a veure, sense fer res, com un estat de la Unió maltracta un territori? Ara fa un mes l’Estat va donar xifres: a Catalunya s’ha executat només el 39% de les inversions previstes; a Madrid, el 180%. Què en penseu d’això?
Quan ja porto gairebé 6 quilòmetres arribo a la pista que, en pocs metres, passa pel costat de Malga Poza. Ja quasi he acabat. Vull afegir que l’ombra rosa que hem esmentat al principi (de la roca dolomítica) té una llegenda. Es veu que el rei dels gnoms, Laurin, per un conflicte d’amor va acabar llençant una maledicció: per evitar que altres gaudissin de la bellesa del jardí de roses que tenia al seu regne i sabent que el seu regnat estava a punt d'acabar, va petrificar les roses de dia i de nit. No obstant això, no va tenir en compte dos moments més del dia: l'alba i el capvespre. Així, quan el sol surt i després es pon, les muntanyes continuen tornant-se rosades, vermelles i ataronjades. Donant lloc a la “enrosadira” i donant vida a la memòria del rei Laurin i les seves roses.
I així és, arribem a l’estació del telecabina de Valbona i el Chalet al seu costat, amb instal·lacions grans i molt espai amb elements per a distracció dels nens.
Jo, per no oblidar els preus que acostuma a haver-hi en aquests establiments, he fet una fotografia de la carta. I així acabo aquesta excursió. Diuen que el xalet és un establiment acollidor i amb servei excel·lent, una àmplia oferta de plats (formatges, cérvol, tiramisú…) i vi prosecco i negre de proximitat. Jo avui no m’hi quedo.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1439-alpe-lusia-estacio-ronchi-le-cune-passo-lusia-valbona-106536547
Aquí, una altra crònica anterior: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/italia/677-dolomites-vigo-di-fassa-ciampedie-alta-via-de-fassa-roda-di-vael