(País Càtar) Ruta el mes de juny de 2015; 4 km; +340 -340; 2,5 hores (amb la visita al castell). Excursió organitzada amb el següent itinerari: Lapradelle/Puilorens, Punt d’informació, castell de Puilorens (Puigllorenç). Participants: Joan i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
FA TEMPS: L’any 1707 el borbó Felipe V va dictar el següent: “he jutjat convenient reduir tots els regnes d’Espanya a la uniformitat de lleis i costums de Castella”. Amb aquest perjuri de les lleis que va jurar a les Corts de Catalunya, va començar l’enfrontament entre aquell dèspota i els catalans.
Estem a punt de començar a caminar a partir del poblet de Lapradelle / Puilorens. Donat els dos dies de calor anteriors, avui també hem decidit fer una excursió curta i acabar a les 11:00 com a màxim. Des del poble, la vista del castell, just a sobre nostre, és espectacular.
De dins del poble també veiem el castell a sobre, just abans de començar a pujar per la pista que ens hi ha de dur. La Pradella/Puillorenç, en català i La Pradèla-Puèg-Lhaurenç, en occità, és municipi francès del departament de l’Aude, a la regió del Llenguadoc-Rosselló. Tradicionalment formava part de la Fenolleda, però amb l’estructura administrativa dels Departaments es va alterar l’origen històric dels comtats i comarques naturals. De fet els departaments es van crear el 4 de gener de 1790 precisament amb l’objectiu d’acabar amb les províncies històriques i de suprimir les diferències culturals.
Bona part d’aquesta excursió passa entre arbres i per tant l’ombra protegeix del sol. Cal recordar que entre els segles XVII i XX els estats europeus es van esforçar en marginar les llengües minoritàries que no eren dominants. Això va suposar una agressió directa contra la diversitat cultural i un menyspreu i humiliació contra les cultures no dominants. Això va passar a França i també a Espanya, sovint amb resultats brutals. Actualment, per la Carta Europea de les Llengües Minoritàries que va entrar en vigor el 1999 i va ser el resultat de diversos treballs iniciats el 1992 hi ha l’obligació de la defensa de les cultures regionals. Els objectius i principis són tres: 1)El reconeixement de les llengües minoritàries com a expressió de la riquesa cultural; 2) El respecte de cada llengua regional; i 3) Una acció decidida de promoció de les llengües regionals. Aquesta carta va estar signada per França i Espanya. No obstant, els dos països encara han d’actuar amb la responsabilitat que els hi exigeix la obligació que van contreure.
Des de prop de la caseta de control de l’accés, que està tancada per l’hora, veiem el castell dalt del tot amb unes boires i contrallum que li donen un aspecte fantasmagòric. La Fenolleda antigament formava part del comtat de Rasès, fins que el 870 va passar al comte d’Urgell i de Cerdanya. L’any 990 es va transformar en vescomtat, sota el vassallatge dels comtes de Besalú i el 1111 va passar a dependre dels comtes de Barcelona, per tant dins del Principat de Catalunya.
Durant cinc segles (des del Tractat de Corbeil al Tractat dels Pirineus) va ser la frontera política entre el regne de França i el Principat de Catalunya. Fins que el segle XVIII tot va quedar desfet i la frontera va quedar en els Pirineus. Dues actuacions immorals van portar a aquesta situació: primer, els actes del papa Innocenci III, amb la creuada salvatge contra el catarisme amb assassinats massius i la segona que va ser l’actuació de Felipe IV cedint el Rosselló, el Conflent, el Capcir, el Rosselló i part de la Cerdanya al regne de França a canvi que no li toquessin Flandes (que al final, inevitablement, es va perdre). La signatura de Felipe IV va ser il·legal, ja que estava obligat a seguir les normes de les constitucions catalanes que havia jurat complir i fer complir i que es va saltar, ocultant la seva decisió a les Corts de Catalunya.
El sender de pujada és ple d’arrels que el creuen. És un ascens constant i estable, que es pot anar fent poc a poc. D’acord amb Antoni Dalmau, la major part de la literatura referida al catarisme estava contaminada per deliris llegendaris, per elucubracions pseudomístiques i per la força de la mitologia romàntica. Així i tot, els tòpics es resisteixen a ser vençuts i encara en obres recents, que volen apartar-se d’una literatura frívola i fantasiosa, es continuen repetint mitges veritats o falsedats rotundes que no es poden sostenir amb un mínim de rigor.
A dreta i esquerra trobem rètols indicadors de les plantes que hi ha. Aquesta concreta ens diu el nom francès de l’estepa blanca: ciste cotonneux; en llatí “Cistus albidus”. El fruit conté moltes llavors que contenen elements feculents i, per tant, en alguns països com al Marroc es barregen amb farines panificables.
La part superior del turó es torna més vertical i trobem escales en ziga-zaga. Els bons homes o senzillament cristians (que ells no es van autoanomenar mai càtars) té el seu origen en l’Àsia Menor. Certament era un moviment religiós cristià dissident de l’Església Catòlica, desenvolupat entre els segles X i XIV per diversos territoris d’Europa. Particularment va ser intens pels Balcans i més tard pels comtats i vescomtats del Llenguadoc, Occitània. Es tracta d’un temps en que el descrèdit de l’Església va ser molt gran, per la distància entre l’ideal evangèlic predicat per Jesús i les pràctiques de bisbes i clergues.
La mirada cap amunt ens obliga a veure uns murs de gran verticalitat a sobre nostre. El castell està documentat des de l’any 986, època en que es coneixia com de Sant Lluc i havia estat cedit als monjos de Cuixà pel comte de Besalú i Cerdanya, Sunifred II. Durant la croada estava sota el domini de Pere de Fenolleda, que va morir el 1243. Per tant va resistir els atacs dels croats fins al final de la guerra. Ja es veu que devia ser molt difícil de conquerir i molts diaques càtars s’hi van refugiar després de la caiguda de Montsegur.
Finalment arribem a la porta d’accés. Tal com és d’escarpat el turó superior, ple d’agulles de pedra calcària, la porta principal s’obre sobre l’accés sud, l’únic del castell. Durant segles, aquí s’hi han concentrat els elements defensius amb nombroses sageteres pels arquers.
A dins tenim a l’esquerra les diverses edificacions que formaven la torre de l’homenatge. L’estat de ruïna actual no és el resultat d’una destrucció brutal sinó, més aviat, d’una falta de manteniment crònica des que va ser abandonat després del Tractat dels Pirineus. També cal comptar amb l’efecte d’utilització i recuperació de materials a partir dels inicis del segle XIX, com podien ser teules, portes, farratges, pedres tallades de fàcil utilització i altres materials. D’altra banda, les campanyes per protegir aquest element històric, han aturat la ruïna dels murs i han permès l’accés del públic a algunes parts del castell.
Quan s’hi puja es pot veure la gran amplada del recinte interior. Els forats als murs indiquen que hi havia construccions i que les bigues de fusta encaixaven a la murada. Una part important de les construccions interiors, d’esquena a les muralles, devien estar dedicades als magatzems de productes d’alimentació, armes i municions en cas de setge. En situació normal l’aprovisionament devia venir dels pobles de la vall, però no en cas de guerra.
En un extrem podem anar fins a l’interior de la torre que, des de l’exterior, s’observava com una torre de planta rodona. Parlem una mica d’algun fet de la croada: el 28 de maig de 1242 es van produir els fets d’Avinyonet. Ja feia temps que Simó de Montfort i els croats actuaven de forma salvatge. Alguns nobles propers als càtars estaven frisosos d’actuar i es va presentar l’ocasió. Els inquisidors Guillem Arnau, dominic, i Esteve Saint-Thibery, franciscà, es van estar al poble d’Avinyonet com a pas del seu periple inquisitorial i terrorífic. El representant del comte de Tolosa, Ramon d’Alfar, batlle de la vila, els va rebre i els va instal·lar al mateix castell. Havien de preparar el Tribunal pels dies següents. Tot seguit, Ramon d’Alfar envia correu a Montsegur per informar. Diversos cavallers, comandats per Pere Roger de Mirepoix van baixar del castell i es van dirigir a Avinyonet. Pel camí se’ls hi van unir més cavallers, fins que va arribar la nit i els monjos es van retirar a dormir. Amb els destrals els conjurats van tirar la porta al terra i van matar els que hi havia a l’estança: dos inquisidors, cinc monjos i quatre servents.
Pujant amunt s’arriba a un pas estret que es conegut com la Ronda Superior. Realment és tracta d’una fortalesa molt gran i que permet imaginar una mica com estava distribuïda. Aquell fet d’Avinyonet va ser un acte terrible, gens habitual entre els amics dels càtars, però que en el fons era coherent amb l’actuació indigna de Simò de Montfort i els croats.
Nosaltres seguim investigant i anem pels diversos racons. Aquí, aquesta porta, porta el nom de la “Dama Blanca”. L’aspecte majestuós de les ruïnes de Puigllorenç han afavorit la imaginació dels visitants a partir del segle XIX. Aquesta torre, relacionada amb el pas breu de Blanca de Borbó, ha derivat en un pensament romàntic. Blanca de Borbó, neboda del rei Charles V de França, va residir set dies en aquesta torre de viatge capa a Espanya per casar-se amb el rei de Castella Pedro I el Cruel. Després va arribar a Castella, s’hi va casar però al segon dia de casada va ser repudiada pel seu marit i va passar a ser empresonada al castell de Sigüenza.
Just al davant hi ha la que es coneix com la cisterna superior. L’edificació comptava amb varies cisternes per recollir l’aigua de la pluja que servia tant per a les persones com per als animals que hi havia i també pels petits horts que es mantenien dins del pati. Una mica més amunt hi ha una finestra des de la qual puc fer una fotografia del perímetre exterior.
Tornem a baixar al patí interior. Després d’estar-hi molta estona, hem tornat a baixar i donem per acabada l’excursió quan tornem a ser al poble. Aquella norma, citada al principi, dictada pel Felipe V, a Espanya, significava la prohibició del català. També a França el rei Louis XIV va dictar, afectant les comarques que li va regalar el rei Felipe IV, el següent (com es pot llegir en tanta informació existent): “l’ús del català es repugnant i contrari a l’’honor de la nació francesa”. Encara el 1715, José Patiño, Presidente de la Real Junta Superior de Justicia d’Espanya, va dictar: “que a les escoles no es permetin llibres en llengua catalana, escriure ni parlar i que aprenguin només el castellà...” Són normes pròpies d’èpoques de barbàrie, però això obliga a ser, en l’actualitat, més respectuosos amb les llengües i tradicions dels altres.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=9906673
Crònica altres castells càtars:
Montsegur: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/393-pais-catar-castell-de-montsegur
Puivert: http://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/franca/392-pais-catar-nebias-castell-de-puivert-puivert