(Alt Penedès) Ruta 1567 el 14/4/2024; 7 km; +90 -90; 2 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Sant Joan de Mediona, Sant Joan de Conilles, Creu de Puigmoltó, Fasina, el Masset, i Mas Torreta. Tipus de sortida: quasi anada i tornada; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El 1202 s’esmenta per primer cop el lloc de Puigmoltó.
He aparcat prop de la Plaça dels Països Catalans i aviat surto del poble. Sant Joan de Mediona és un petit nucli, cap del municipi de Mediona, amb una població de 800 habitants. Començo a caminar en direcció sud.
A l’extrem sud hi ha una senzilla àrea de lleure, amb la curiosa escultura d’una mà que sembla dir “atura´t” o de saludar. Però ni una cosa ni l’altra. Segons una creença popular, una de les mans a l’absis de l’església va donar el nom a Mediona, ja que el seu escut era “una mà de dona”. Però, segur que hauria estat just a l’inrevés i que l’escut va acabar essent una mà perquè aquest lloc ja es deia Mediona (com passa habitualment amb els “escuts parlants”). Molts creuen que el nom ve dels Madyüna, un clan bereber que allà pel segle X hauria començat a construir aquí el castell de frontera.
De seguida estic a la vora de la riera on hi ha uns antics safarejos. El terme safareig prové de l’àrab “saharij”. Com ja sabeu, els safareigs (o safarejos) es van convertir en un lloc de socialització femenina, un lloc de tertúlia mentre les dones rentaven, i aquest fet va afavorir la creació de dites populars que han arribat fins a l’actualitat. Era un lloc íntim on s’explicaven les seves coses i les que passaven al seu voltant, de la qual cosa se’n deia “fer safareig”.
La riera de Mediona no porta aigua, Aquí hi ha un petit embassament on es veu l’aigua molt bruta. No plou, l’aigua no passa. Ho tenim molt malament sense pluges.
Un pal amb indicadors. Estem fent una part del PR-C 155. Aquest PR pertany als “Camins del Vi i del Cava" (del PR-C 148 al PR-C 157).
Més endavant un altre rètol ens parla del Torrent de Puigcogul. El terme de ‘Puigcogul’ o ‘Puig Cogul’ es troba també en altres comarques com al Bages o a la Garrotxa. Del terme ‘Cogul’ podem dir (veure DCVB d’Alcover-Moll) que si no és d'origen celta, cal relacionar-la amb el llatí cucullum, ‘capulla’. Potser puc afegir que era un nom deshonrós, equivalent a cuguç, que s'usava en l'edat mitjana per a insultar, amb el significat de ‘cornut’.
Trobo unes mates de romaní ben florides. Sembla que les poques gotes que van caure fa dues setmanes han revifat una mica la vegetació. El romaní o romer (“Salvia rosmarinus”) és una planta amb flors del gènere Salvia. S'ha demostrat de forma activa que és un bactericida potent, antiviral i també antioxidant; i l'administració per via oral també presenta una activitat diürètica.
El romaní ha estat molt conegut en l’àmbit de les creences i tradicions tant al Principat de Catalunya com a la resta d’Europa. Les llegendes tenen una forta relació amb les dones, tal com s’explica a ‘llegendesdecatalunya.cat’ les mares i deesses de la Terra, com Afrodita o Persèfone, en general es relacionava amb la potència i força femenina, la propiciació de la fertilitat, l'amor i l'amistat; i també la intimitat amb la mort, els difunts i la memòria.
El camí ha anat seguint els revolts del torrent de Puigcogul i arribem al mas de Puigmoltó. Lloc esmentat el 1202 en una donació al monestir de Santes Creus per part de Berenguer de Galtzan del seu alou franc, de nom “podio Molton” en terrenys del Castell de Mediona. En aquell moment sembla que l’edificació tenia una torre de planta circular, les traces de la qual, es conservarien dins l’edifici actual (‘diba.cat’).
Al davant hi té la coneguda com a Creu de Puigmoltó. Originalment estava situada al peu del camí que de Sant Joan de Mediona anava a les Casesnoves de Can Pardo i servia d'indicador del límit de l'alou que tenia a Mediona el monestir de Santes Creus. Ara es troba al jardí de la masia de Puigmoltó.
Segueixo endavant per la pista fins a un grup de cases, més senzilles, on un gos remena la cua i borda saludant. Estem al Maset. Pel camí he deixat una petita construcció coneguda com la Fasina, situada en els terrenys de Puigmoltó; és a dir un taller de producció d’aiguardent amb la data 1727 inscrita a la llinda.
El camí s’ha fet estret i he passat el torrent, que cal entendre com una mínima depressió de riera. Una altra pista i arribo al davant d’unes botes de vi que ara només contenen aire. Un detall bonic i interessant abans d’arribar, cinquanta metres més enllà a la dreta, al gran mas.
El gran mas de la Torreta, damunt d’una lleugera elevació. En un document de venda de 1696 s'hi recull el pas de la propietat de Jaume Riera a Josep Pascual Soteras. En aquell moment, la propietat era coneguda com a Mas de Puigcornei. Des de llavors, altres documents reflecteixen successius canvis de propietaris, així com dades referents a la seva activitat productiva. A la dècada de 1960, però, havia quedat molt abandonada, i acollia el ramat d'un dels darrers pastors de Mediona, Francesc Solé. L'any 2017 va ser restaurada per llogar-la en l'àmbit del turisme rural (‘diba.cat.’).
Encara més lluny, cap a nord-oest, hi ha també un altre gran mas: Can Vic. Existeix documentació del segle XIII on s’esmenta l'ocupació del lloc. Malgrat que el nom original era Cases Sobiranes, acabà arrelant el nom de la família Vich, propietària almenys des del segle XV.
Estava al costat de La Torreta, al punt més alt de l’excursió, a 493m, d’aquesta sortida planera i suau. De tornada torno a passar el torrent/riera pel tram de canyissar.
Torno a ser al poble i ara estic pel costat de l’església de Sant Joan de Conilles. És una església de tres naus; la central amb volta de canó apuntada amb arcs torals i les laterals de volta d'aresta. La primitiva capella era del segle XI. L'última gran reforma es va fer el 1885. Molt transformada.
L'església de Sant Joan de Conilles s'ha trobat anomenada per primera vegada en un document del 1028 quan encara era una capella. En els acords de Pau i Treva promoguts aquell mateix any per l'Abat Oliva, donaven dret de refugi a l'església i a la sagrera que s'hi establia al seu voltant i en un radi de 30 passos. Dins aquest cercle quedava prohibit cometre cap acte de violència sota pena d'excomunió, generant-se un espai segur on viure.
En un mur de l’església hi ha una creu de la Santa Missió. La Santa Missió era un conjunt de prèdiques, lliçons doctrinals i exercicis pietosos que eren fetes amb una durada aproximada de deu a quinze dies, en una parròquia o localitat per un o varis sacerdots, anomenats missioners, per tal d’adoctrinar els fidels en el decurs d’unes jornades. Es van implantar especialment un cop acabada la Guerra Civil i, segons m’explicava l’amic Biel, va ser una manera del franquisme de reivindicar el catolicisme... però també servia per controlar qui del poble hi assistia i qui no; un control polític en èpoques delicades en que encara hi havia judicis sumaris i probablement assassinats a les cunetes.
Els carrers ens mostren un poble tranquil, d’entorn rural. La Vall de Mediona s’obre entre la serra de Puigfred i la Serra d’Ancosa, i la del Bolet i la Muntanya del Marquès, en un mosaic de conreus, vinyes i boscos. Un terreny suau a la plana, que es va alçant cap a les serres, que amaguen l’entorn natural.
Finalment me’n vaig a menjar i descansar (encara que cansat no ho estic gaire...) al Casal Medionenc.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1567-sant-joan-de-mediona-sant-joan-de-conilles-puigmolto-mas-torreta-168258974
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/alt-penedes/937-santa-maria-de-foix-mas-florit-els-pelags-del-foix-santuari-de-foix