(Matarranya, Terol) Ruta 1693 el 15/11/2025; 2 km; +13 -13; 1 hores. Visita de la vila de Queretes. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Els grups de conquesta de la Catalunya Vella van conquerir Queretes després de la caiguda de Tortosa, concretament el 1179.
Començo avui al poble de Queretes, en aquesta ruta que estic fent per les comarques a banda i banda de frontera: Tella Alta (Catalunya) i Matarranya (Terol, Aragó). El poble originalment és Queretes, però l’oficial és Cretas. Sorprèn que el Govern d’Aragó no tingui el sentit de la història d’anomenar els pobles com el nom original que els hi correspon, en canvi de posar-ho en castellà. Potser ho podrien posar, en tot cas, amb la seva llengua original: l’aragonès. Estem en un dels pobles de l’orient aragonès on el català és la llengua dels pares i dels avis.
Des de l’aparcament passo pel cementiri medieval. Els Jardins de la Corona d’Aragó, al costat de les escoles i l’espai firal de Queretes, ja lluïen esteles funeràries que van pertànyer a un antic cementeri medieval que va estar situat en el mateix emplaçament fa anys, “sempre es va pensar col·locar-les aquí, on estava l’antiga fossa” havia afirmat l’alcalde. L’espai va quedar restaurat l’any 2020.
Foto a una magnífica estela ibèrica, aquesta del mas Madalenes. Les puntes de llances farien referència a l’enterrament d’un guerrer, probablement un comandant i el cercle central probablement a una cuirassa amb el dibuix central del déu Sol. El professor Francisco Marco, l’any 1978, atribuïa els triangles que envolten l’estela a les muntanyes dels voltants.
Hi ha diverses esteles discoidals, com amb motius diferents. Aquí poso una d’elles, algunes tenen una creu i una en concret té la creu de Tolosa de Llenguadoc. Les esteles discoidals són monuments funeraris que es pot trobar en algunes zones d'Europa Occidental i a l’Orient mitjà. És un element típic dels fossars medievals de les comarques del Matarranya i Ports de Morella i també és abundant als fossars del País Basc del Nord, on es coneixen amb el nom de ‘hilarri’.
Arribem al davant de l’església de l’Assumpció. És un edifici gòtic-renaixentista del segle XVI, construït en pedra carreu, que conforma un rotund i compacte volum en el qual predomina clarament el massís sobre el buit. Destaca la magnífica façana realitzada en estil manierista conjugant diversos motius clàssics. Apareix flanquejada per un orde gegant de columnes acanalades jòniques que suporten un frontó que emmarca un altre cos menor de dos pisos.
Al costat d’una porta, diversos signes esculpits. A Queretes tenen una exposició dedicada a la llengua i l’escriptura iberes. Per cert, seguint el fil de l’inici, diguem que des d’antic s’ha denominat de diferents formes: Cretis, Cretes, Crietas, Queretes, Caretas i Cretas. El topònim més antic seria Queretes pels següents arguments: en àrab ‘qasr’ significa ‘fortificació rural’ i ‘tagr’ significa ‘frontera’.
Ara passo pel costat de Casa Sapera, un casal com tants altres, senyorials i destacats, d’arquitectura sòlida i que resulta agraït observar.
El carrer Major, magnífic i amablement tranquil. A finals del segle XII (entorn del 1179), la conquesta d'aquesta zona es va consolidar després de la caiguda de Tortosa (1148) i de la resta de la franja costanera i de l'Ebre, amb les expedicions des de la Catalunya Vella, promogudes pel sobirà de Catalunya.
Dalt d’un portal hi ha la capella de Sant Roc. Una senzilla tonada, encara avui cantada pels nens de Queretes, ens pot remuntar fins als orígens de la consagració, d'aquest antic portal de la muralla, a la figura de Sant Roc: "La capelleta de Sant Roc, lo qui no hi acudirá la peste ti agarrará".
Com en altres indrets de la Península, el poder d'aquest sant és invocat com a protecció contra epidèmies i malalties, especialment la pesta, com la que Cretes va patir al llarg del segle XVII i que va motivar la construcció tant d'aquesta capella com la de l'Hospital que ocupava el mateix edifici.
Més endavant trobo el conegut com Portal de Vallderoures. Es tracta de l'arc d'entrada a la vila pel costat sud. És de mig punt de carreuat rematat en horitzontal. L'intradós de l'arc està rebaixat amb els goigs oberts en una fusta horitzontal, per a la col·locació de la porta.
Ara es surt a l’exterior, un mirador sobre les terres dels voltants i també una creu de terme. He d’afegir com element històric que durant el primer terç del segle XX, a la comarca del Matarranya s’hi va viure un cert ambient anarquista entre la població obrera, que òbviament va acabar-se amb el final de la Guerra Civil. Però s’explica que a l’entorn de l’any 1909 una vintena de pares de família van unir-se i van demanar a un mestre que no exercia, que donés classes als seus fills, però a condició que no fossin més de vint alumnes i que no els hi ensenyes religió, cada pare decidiria si volia que la criatura aprengués religió fora de classe. Podríem qualificar aquesta experiència com a “escola lliure”, oi?
Torno a seguir per dins i vaig admirant alguns magnífics portals treballats als carreus.
Després una altra capella protegint un altre portal, aquesta dedicada a Sant Antoni. Una de les construccions més característiques dels pobles del Matarranya són els portals capella, dels quals aquest és un dels més representatius i interessants. Com passa en altres localitats, aquest portal és en realitat una resta de les antigues muralles que circumdaven la població.
Fins al segle XVI el trobem documentat com a passadís de Sant Antoni i posteriorment es va obrir com a porta. A mitjans del segle XVIII s'afegeix al portal la funció de capella, consagrant-la a Sant Antoni de Pàdua, una figura molt reverenciada a la comarca per la qualitat de patró de les causes impossibles. Unes escales laterals donen accés a la capella i la fornícula exterior, avui buida, que guardava la figura del sant protector. La proximitat d'aquesta capella amb la Casa Turull (a pocs metres al carrer Sant Antoni) no és deguda a la casualitat ja que va ser el propietari d'aquesta casa, Felicíssim Turull, qui va costejar les obres.
F
Una cantonada i una curiositat: un canal annex al mur que era el primitiu conducte de l'oli. També conserva la façana de carreuat amb arc de mig punt adovellat amb xambrana. Tot annex al lateral de la casa dita de Turull.
La casa Turull rep el seu nom d'una il·lustre i antiga família, els membres de la qual van formar part de la vida social de Cretes als segles XVII i XVIII. Aquí hi havia hagut el molí medieval de l’interior de la vila per a la producció d’oli, per tant el que hi havia era un “trull” i probablement el cognom prové precisament d’aquella antiga funció.
A tocar hi ha la plaça Major, amb l’enorme columna central: un pilar de justícia, símbol del dret del senyor de la vila de jutjar i condemnar. Molt estès per la Península, a Catalunya no existia, però sí que hi havia en algun lloc l’anomenada ‘picota’ o potser també l’indret de la ‘forca’.
Cal seguir caminant i observant, gaudint. Aquí la Casa del Deume (o Delme) que té el seu origen i funció directament lligades al sistema de tributació medieval. El delme era un impost o tribut que, històricament, equivalia a la desena part (el 10%) de la collita o dels fruits que havien de pagar els habitants d'un territori al seu senyor feudal (fos laic o eclesiàstic). Era, per tant, l'edifici on els senyors del lloc (en el cas de Queretes, es menciona la presència de l'Orde de Calatrava després de la Reconquesta, i posteriorment vila reial) recollien, emmagatzemaven i administraven aquests tributs en espècie (gra, oli, vi, etc.) que pagaven els camperols.
Com han canviat les coses! Actualment entre la imposició directa i la indirecta, acabem pagant el 30% o més. Diners que serveixen per la sanitat, les escoles, les infraestructures, també pel 65000 càrrecs elegits i els 3 milions de funcionaris. Ah, del malbaratament i de la corrupció no cal parlar.
Ja sortim a l’exterior del perímetre, torbem una raconada, sense un interès especial més que el seu nom: Racó dels Ilercavons. Convé recordar que els ilercavons van ser una important tribu d’ibers que va habitar la costa i les terres interiors de la part nord-est de la Península Ibèrica durant l'època antiga, aproximadament entre els segles VI aC i I aC.
Finalment s’agraeix quedar-se una mica aprofitant aquest mirador. Trobo en la paremiologia una dita d’aquestes habituals per les terres catalanes que en aquest cas diu: Gent de Queretes, gent de punyetes. Cal mirar-ho amb simpatia, no deixa de ser el resultat d’aquells moments competitius entre pobles propers.
Jo avui he dinat al Restaurant la Era, on he pogut parlar amb el propietari, ja gran, i la seva filla. Ha estat una magnífica xerrada, en català que és la seva llengua (que ells en diuen xapurriau). Els hi comentava que ells tenen al costat un torrent anomenat Calapatà i que a mi em recorda, fonèticament, el Kalapattar, cim de 5600 metres que està just al davant sud de l’Everest i en resulta un magnífic mirador.
Com a nota final puc dir que el novembre de 2016 alguns ajuntaments d'aquesta zona aprovaren als plens declarar el català llengua d'ús preeminent als seus municipis.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1693-queretes-ruta-urbana-terol-240769800
Aquí, una altra crònica anterior d’aquest viatge: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/terra-alta/1436-1692-arnes-ruta-urbana
Aquí, una altra per la comarca del Matarranya (de Terol): https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/aragon/1137-calaceite-poble-iber-san-antonio-ermita-sant-cristobal