“La Terra i les Cendres”,
Francesc Escribano, Edicions 62 (2023)
(Click on the flag above to have the translation in your Language. If it doesn't work, copy-paste it into Google Translator)
El Brasil és un país de pulsions radicals on conviuen la pobresa i la riquesa extremes, la injustícia més terrible i la solidaritat, la dreta populista i l’esquerra idealista, la natura més exuberant i els lobbies depredadors. Ha generat figures magnètiques com Lula o Casaldàliga, líders que intenten canviar el món per progressar, i alhora forces com el bolsonarisme que hi lluiten en contra, com diu la contraportada... ...
Aquest és un llibre actual, acabat de publicar, de gran força literària i que ens ofereix algunes claus per entendre aquell país, que potser són també les claus per entendre altres realitats conflictives com els pensaments oposats que sorgeixen a altres països com Espanya.
El llibre comença amb un llarg pròleg (de vint pàgines) on l’autor ens introdueix en les seves percepcions, aromàtiques i vegetals, d’un país on hi va anar, per primera vegada, fa quaranta anys. També fa una vívida introducció de Pere Casaldàliga i del que el religiós es va trobar, el 1968, a Sâo Félix do Araguaia.... ....
.... L’autor hi va viatjar per primera vegada el 1985, quan va anar a conèixer Pere Casaldàliga. Ara hi va tornar per prendre el pols a la societat brasilera actual i fer balanç del pòsit que han deixat les causes que defensava el “bisbe del poble”. Francesc Escribano és periodista i va ser director de TV3 i actualment és director de la productora audiovisual Minoria Absoluta. Ha publicat diversos llibres i ha obtingut varis premis.
Parlant de Casaldàliga; que és l’esperit central que es respira al llibre, diu que va arribar a Sâo Félix en una època de lluita per la terra i la supervivència. Agefeix “...el que va trobar (Casaldàliga) glaçava el cor: l’absència de la justícia més elemental, l’imperi de la llei del més fort i un menyspreu sense pal·liatius pel valor de la vida humana”.
Ens introdueix en l’any 1985; i és com un cop a les nostres emocions. “Els problemes estructurals, que eren l’origen de tot, es mantenien intactes...” i el resultat, explica, eren camperols sense terra, peons treballant com esclaus, indis en perill d’extinció, terratinents depredadors amb un exèrcit de pistolers al seu servei... Des de la meva cadira, llegint, imagino un panorama desolador, dantesc. Quina angúnia de cultura del poder els hi hem deixat els europeus (portuguesos, espanyols i altres...) en aquells països de l’Amèrica del Sud.
L’autor clava un cop a la taula i escriu: La dictadura militar va ser un període terrible per l’Araguaia... els peons i el indis només podien implorar l’ajuda divina i aleshores Pere Casaldàliga, com altres religiosos a l’Amèrica Llatina seguidors de la Teologia de l’Alliberament, va aixecar la creu com un puny. Els hi va dir que el que tenien que fer era guanyar el Cel a la Terra i que el paradís s’havia de lluitar en la seva terra.
És interessant comprendre el que ens explica Escribano, diu que la majoria dels grans propietaris de terra ho són de manera il·legal i que només un 30% tenen títol de propietat legal de les finques. A mi (qui escriu aquesta ressenya) m’ha sorprès saber que hi havia una pràctica habitual de falsificar escriptures i de guardar-les en una capsa de grills, on la humitat i els excrements accentuaven l’efecte d’envelliment. D’aquesta manera s’apropiaven de terres que mai no havien comprat. Per això són coneguts com ‘grileiros’, concreta l’autor.
Difícil d’entendre, per un profà com jo que només vull fer una senzilla ressenya, la impunitat, que critica l’obra, dels latifundistes i de l’agronegoci que qualifica d’ecocida, suïcida i genocida. Cada una d’aquestes causes són contra les que lluitava Casaldàliga.
El llibre ens parla també de Lula i del seu “miracle” quan va aconseguir, amb el programa Borsa Família (una ajuda econòmica petita), marcar la diferència per a milions de brasilers, que van passar a arrodonir la seva dieta diària. I com que ho condicionava a que els nens anessin a l’escola, el programa va aconseguir un increment rellevant de l’escolarització.
L’autor s’entrevista també amb altres polítics, actuals i passats, i amb capellans i missioners, claretians. És clarificador llegir quan un d’ells, Ronaldo Mazula, li parla de l’admiració que sent per Casaldàliga tot i que l’ideari del lluitador admirat “no estava en sintonia amb l’ensenyament que ell rebia al seminari”. La Teoria de l’Alliberament va ser la reacció de part de l'església catòlica d'Amèrica Llatina davant de la situació d'opressió i subdesenvolupament de la majoria de la seva població. Val a dir que els principals ideòlegs d'aquest moviment han tingut nombrosos conflictes amb el Vaticà per defensar aquestes idees. Això explicaria el fet del “distanciament entre Casaldàliga i els seus correligionaris claretians”.
En fi, l’autor entre les seves experiències personals, les entrevistes i estructurant una reflexiva revisió dels moviments polítics del Brasil, com la dictadura militar i el menyspreu als indis originals quines terres van ser ofertes al primer que arribés (sempre que no fos indi, es clar), o altres mandataris com Dilma Rousseff, Jair Bolsonaro i Lula da Silva va filant un relat que ens clarifica un país del que tenim unes referències molt confuses, o al menys jo no les tenia prou clares.
S’ajuda per trenar les idees d’altres punts de vista d’altres autors, com en el cas de Guimaraes Rosa del qual destaca “... en veure com tants homes i dones han ‘plorat sang’ de tant sofriment, li dóna el consell a Déu que si mai gossa posar el peus en aquesta terra, que hi vingui armat”; frase que suposa una veritable sacsejada a les nostres emocions.
També ens parla, amb xifres, del procés destructiu de la natura brasilera. Així com en la primera època de Lula la desforestació es va reduir en un 82%, el “...procés de conservació s’ha revertit i les dades confirmen que l’extensió del territori desforestat s’ha duplicat amb la legislatura de Bolsonaro...”.
I de la societat què; doncs de la societat ens ofereix una dada “en termes absoluts el Brasil és el país amb més assassinats del món... L’any 2020 es van produir al Brasil 22 assassinats per cada 100.000 habitants, mentre que als Estat Units en foren 6,8 i a Espanya 0,6”, la qual cosa vol dir, conclou, que cada dia es produeixen 131 assassinats. Més endavant (en una obra que no passa de 235 pàgines) ens deixa clar la vida dura dels pobres, dels desvalguts “... conviure amb la criminalitat, ja sigui la que prové de les bandes com la que practica la policia, és una realitat a la quan s’han hagut d’acostumar tots els habitants de la favela...”.
I ara només una reflexió meva: tot això passa en un país on s’afirma que el 54% de la població són catòlics i el 26% protestants. Dues religions cristianes, dos moviments religiosos que es basen en les lliçons de Jesús. Com és possible? Vist en termes de resultats, potser es podria pensar en el gran fracàs del cristianisme; però això ja seria una digressió meva i ho deixo estar.
L’autor va acabant el seu viatge i també el relat. “Marxo de Sâo Félix amb una sensació contradictòria”. D’una banda l’escriptor se sent reconfortat en veure la gent que encara segueix Casaldàliga, d’una altra preocupat per la divisió de la societat brasilera. També rebla el clau “... marxo indignat pel poc respecte que continua existint per la vida humana i per la destrucció del sistema del medi ambient”.
Conclou l’autor: “continua havent-hi treball esclau, segueix havent-hi fam, expulsions de terra, genocidi contra els indis, violència, pobresa, racisme... tot allò contra el que va lluitar Pere Casaldàliga en vida”. Pere Casaldàliga i Pla, nascut a Balsareny (Catalunya) l’any 1928 i que va morir a Batatais l’any 2020. Va començar com a sacerdot a Sabadell fins que el 1968 viatjà al Brasil per a fundar una missió claretiana a la regió de l'Araguaia, a l'estat del Mato Grosso, a l'Amazònia. Des d'aleshores, no va tornar mai més als Països Catalans.
En la cerimònia d’enterrament, el taüt del bisbe català va tenir com companys un rem i un barret de palla, que havien estat els estris que ell va triar en la seva ordenació com a bisbe, en comptes del bàcul i la mitra típics. Representants de l'ètnia xavante, als quals Casaldàliga sempre va defensar, foren els encarregats de portar el taüt amb les restes del bisbe. Assistiren a la cerimònia amb el tors pintat de negre i vermell i col·locaren una creu de fusta damunt les tomba del bisbe.
Aquesta ressenya, no pot substituir la lectura del llibre. Si voleu ser lliures llegiu, tingueu criteri. Compreu-lo, llogue-lo, però llegiu-lo.