(Tenerife) Ruta 1649 el 16/02/2024; 6 km; +214 -214; 3 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Parador del Teide, ermita de les Neus Participants: Veronica i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El Teide ja existia fa 120.000 anys.
Hem aparcat al costat del Parador de turisme i oficina de visitants del Teide. Com és habitual el dia és esplèndid i la primera foto és pel gegant. El Teide és el cim més alt d'Espanya, amb 3.718 metres d'altitud. Conforma un Parc que s’estén sobre una antiga i gegantina caldera volcànica de 45 quilòmetres de perímetre, una immensa depressió coneguda com les Cañadas del Teide. El seu paisatge és un aparador natural dels esdeveniments geològics insulars. Per això, entre altres característiques, és Patrimoni Mundial de la Unesco des del 2007.
Des de la terrassa del Parador, prenent un cafè, tenim una bonica vista dels Roques de Garcia, per on ara anirem a fer l’excursió. Els Roques són unes enormes formacions rocoses compostes per l'acumulació de diverses capes de diferents materials, que abans de ser erosionades formaven un mur que separava les dues calderes de Las Cañadas.
Al costat hi ha aquesta impactant formació de colors clars destacats. Al costat, mentre ho mirem, també tenim un monument a Telesforo Bravo, naturalista i geòleg canari, nascut a Puerto de La Cruz (1913-2002). S’agraeix veure monuments que no estiguin dedicats als conqueridors i militars. Bravo va ser el primer en el món en escriure sobre la formació de les valls volcàniques de les illes Canàries. També va descobrir diverses espècies animals i vegetals i va ser molt actiu en publicacions i articles.
Comencem a caminar i passem pel costat de l’ermita de Nuestra Señora de las Nieves. És una edificació moderna, del 1954, i està situada a 2000 metres d’altitud, la mateixa del Santuari de Núria, en la base del Puigmal.
Caminem, però resulta impossible que la vista no es dirigeixi al Teide. De fet tota l’illa és Teide; tota es va formar a partir de l’erupció del volcà submarí que s’endinsa, segons diuen, a quasi 3000 metres de profunditat. Sembla evident, tenint en compte el desplaçament i fraccionament dels continents europeu i americà que en el trencament hi havia de quedar una llarga esquerda des de la qual el magma va ser expulsat per formar totes les illes atlàntiques.
Anem seguint la ruta indicada com de “Los Tres Roques” i fa referència als que tenim més endavant. Sé el nom del primer a l’esquerra: Roque la Burra, però no els altres. Tots són de més de 2000 metres, ja que tot el territori de les Cañadas està per sobre d’aquesta altitud.
Seguidament hi ha el més famós de tots, el Roque Cinchado. És famós perquè estava reproduït en els antics bitllets de 1000 pessetes; bitllets que van desaparèixer amb la introducció de l’euro a tota l’UE.
Arribem a un punt des del qual tenim una ample vista (que també tindrem més endavant) de les roques o turons que formen les Cañadas, un semicercle que sembla evident a primera vista però que es veu molt millor en imatges des del cel.
Una imatge des de dalt (obtinguda del mapa satèl·lit al wikiloc) ens permet entendre millor el procés de formació de les Cañadas.
El sender està ben indicat. Per aquesta plana propera al Parador hi ha diverses rutes i hi ve molta gent. Aquí es donen unes condicions climàtiques totalment diferents de la resta de l'arxipèlag canari. És l'única zona d'alta muntanya subtropical d'Europa, cosa que permet que hi hagi una gran riquesa biològica adaptada al clima extrem i que moltes de les espècies siguin exclusives del Parc.
La zona aquesta dels roques és molt característica per les agulles rugoses i erosionades que hi ha.
L’antiguitat del terreny ha permès la consolidació de sorres i després de pols i terres que s’han anat aprofitant pel creixement de plantes, bàsicament arbustives. Nombroses espècies són endèmiques, com la Violeta del Teide, que només habita en pedregars a més de 2.500 metres d'altitud. Els Tajinastes Blau i Roig també són exclusius dels cims, al costat de la Margarida del Teide. Els grups de flors grogues de l'Herba Pajonera esquitxen el paisatge de laves. Les flors més abundants a les Canyades són les de la ginesta del Teide.
L’esquerda que abans esmentàvem és l’anomenada Dorsal Mesoatlàntica, que es pot veure en la imatge (obtinguda de ‘wikipedia’). La mateixa dorsal que passa per l’extrem occidental de l’illa d’Islàndia. L´únic lloc al món on pots posar un peu a la part a la placa europea i l’altre a l’americana i per on hi vaig caminar el mes de setembre de l’any passat. (deixaré un vincle al final).
Si s’observa, es fa evident veure les formacions de laves. En aquest cas les laves Pahoehoe, o cordades, es formen al refredar-se la superfície creant una crosta que al baixar pel terreny es plega i s’arruga, formant plecs. Al nord dels Roques de Garcia se’n poden veure alguns exemples. El nom prové del hawaià pahoehoe que significa "suau", o encordada. Són generalment colades de laves basàltiques que presenten rugositats que s'assemblen a cordes, el que li dona el nom també de lava cordada.
Hi ha una lava dita AA, que prové del hawaià “Aā”, i significa "pedregosa amb Lava aspra". És un dels tres tipus bàsics de lava fluida. Aquestes són viscoses i rugoses i avancen de forma molt lenta, de manera que hi ha temps perquè es refredi l’exterior de manera que la superfície es trenca quan la lava inferior, més calenta, l’empeny per sota.
Pel camí, senyals i indicadors, per evitar confusions. Al fons sempre el Teide. Els guanxes anomenaven al Teide "Echeyde", que significava "terra de Guayota, el Maligne". Segons la tradició, Guayota va segrestar el déu del Sol, Magec, i el va portar a l'interior del Teide. Com tantes tradicions religioses, sempre buscaven explicacions pels fets naturals desconeguts. Això es veu també, en el nostre àmbit, quan es llegeix l’antic Testament o algun dels llibres històrics que el formen i que són un total de 49, entre els quals el Pentateuc i els deuterocanònics.
Un altre cop el Teide i també la seva taca blanca, probablement el resultat dels residus resultants de la constant emissió de gasos que el Teide deixa anar diàriament. Perquè el Teide ens recorda d’aquesta manera que és només un volcà aturat, però connectat amb les pressions del subsol.
Hem seguit endavant per un sender de cara que va pujant suaument. Seguirem un tram per tenir vistes des de més amunt i després tornarem.
Es té constància d'erupcions antigues (fa uns 150.000 anys) que van marcar el relleu actual de tota l'illa. Aleshores s'alçava un volcà encara més gran que el Teide. Es fan servir dues hipòtesis per a la desaparició d'aquest con volcànic. La primera, que aquest volcà es va fraccionar i va lliscar fins al mar pel nord de Tenerife. L'altra hipòtesi s'explica mitjançant un col·lapse gravitatori de tot l'edifici vulcanològic que en va provocar l'enfonsament. En ambdós casos, es van formar les anomenades Cañadas del Teide. Gràcies a noves erupcions es va elevar el volcà que veiem actualment.
Alguns dels Roques serveixen perquè els visitants i especialment els nens s’hi enfilin. L’esquerda que ara es veu no sembla que ofereixi, però, gaire perill.
En arribar a un extrem i abans de començar a baixar fent la volta pel sud, tornem a tenir una gran vista de les Cañadas. Afegim que l'última erupció documentada va ser el 1909, el volcà va escopir lava i cendres, generant fluxos piroclàstics i emetent una gran columna de fum. Encara que no va causar víctimes humanes ni danys significatius, va deixar una important petjada al paisatge i la memòria de l'Illa.
Ara els Roques de Garcia ens queden al costat. El sender anirà baixant i al final, al pla haurem de tornar a enfilar-nos amunt.
L’onada solidificada que veiem ara, la tenim més a prop. Negre de colades més noves, per damunt del beix de restes d’erupcions més antigues. Sembla realment com un gran llençol arrugat que es despenja des de dalt.
Estem a baix, a la plana, on hi ha aquest “roque” que en diuen Del Corral.
Una estona més enllà comença una pujada per trams d’esglaons que ens han de permetre arribar a dalt i recuperar del desnivell de descens que hem fet.
Finalment ja som dalt, al mirador de La Ruleta. Abans d’acabar potser dir que aquest volcà ha tingut 16 erupcions en els darrers 12.000 anys, sent la més potent d'elles fa 2.020 anys, amb una magnitud de 5,3. La probabilitat d'una erupció de magnitud similar o superior s'estima en un 2,1% en els propers 20 anys, un 5,1% en els propers 50 anys i un 10% en el proper segle.
Al davant aquestes agulles verticals vermelloses contrasten amb el color de sorra que l’erosió ha deixat a la seva base. Així que, com a síntesi, de l’enorme cubeta que formen las Cañadas es pot dir que potser fa més de 120.000 anys el con o conjunt volcànic potser tenia uns 6000 metres d’altitud, fins que el popi pes de tota aquella massa va col·lapsar i es va esllavissar cap al nord-est. El resultat van ser les crestes perimetrals que avui veiem a Las Cañadas del Teide. Posteriorment dins d’aquesta zona, diguem interior, van sorgir altres moments vulcanòlegs que van construir el con del Teide actual.
Ja només ens cal tornar cap el Parador i recollir el cotxe per anar a dinar, cosa que farem al restaurant La Bodeguita de Enfrente, en el nucli de Santa Úrsula, on per cert hi mengem molt bé.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a:https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1649-tenerife-teide-canadas-del-teide-parador-roques-garcia-202885200
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/espanya/canarias-gran-canaria/1319-1558-la-gomera-ermita-santa-clara-ermita-coromoto-punta-alcala-chijere
Crònica referida a la Dorsal Mesoatlàntica, a Islàndia: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/europa/islandia/1365-1610-islandia-pingvellir-fissura-silfra