(Osona) Ruta el 13/11/2013; 13,8 km; +453 -453; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Santa Maria de Besora, salt Mir, ermita Sant Salvador, castell de Besora. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El terme “Catalunya” i l’antropònim “català” es va començar a documentar a partir del 1114, sempre referits al comte de Barcelona que, en conseqüència i per les fidelitats adquirides esdevenien els sobirans de Catalunya. A l’any 1000 “Ispània” era la terra dels musulmans, tal com es deia en els dominis del comte de Barcelona. Per la seva part els musulmans anomenaven “francs” als comtes de l’antiga Gòtia franca. Quan durant la regència d’Ermessenda es va iniciar l’expedició cap a Còrdova, se’n deia la “guerra contra Ispaniam”.
Des de Sant Quirze de Besora hem seguit per la carretera fins a Santa Maria de Besora, un poble situat a la part més septentrional de la comarca d’Osona. Pertanyia al Ripollès, però el 1989 se’n va separar i va passar a formar part d’Osona. El seu nom “Besora” es troba documentat des del segle IX, en el procés de formació del que seria Catalunya, i d’acord amb Joan Coromines el terme podria derivar del basc “basa uri-a”, amb el significat de “el poble del bosc”. Altres investigadors, consideren que té un origen incert. Està situat al Pla de Teia (866m) i sabem que es va formar a partir del segle XVII, als peus del castell i coincidint amb el pas dels carruatges i persones pel camí de Vidrà i depenent del mateix batlle amb seu a Sant Quirze.
Des del segle XIII es coneix la baronia de Besora, dominant tot el territori. La baronia de Besora passà a ser un marquesat el 1698. Ara bé, se sap que els Besora ja figuren com a vicaris o veguers al castell de Besora i jurant fidelitat als comtes de Besalú, des del segle X. El primer membre de la família que es coneix va ser Ermemir de Besora que va casar amb Ingilberga. Els historiadors creuen que la darrera abadessa de Sant Joan de Ripoll (Ingilberga) era una filla natural de comte Oliba Cabreta de la Cerdanya i que havia casat amb Ermemir de Besora, però certament la distància en el temps i l’escassa documentació generen els dubtes corresponents. Al poble destaca l’església de Santa Maria de Besora, que no és gaire antiga. Es va construir el 1759, després que s’abandonés el projecte inicial que s’havia començat a edificar a ponent de l’actual vuit anys abans.
Hem començat a caminar en direcció sud-est per una pista molt agradable. Anem veiem el turó (1092m) dalt del qual ens controla el castell de Besora, al qual pujarem abans d’acabar l’excursió. Des del camí anem tenim vistes prou agraïdes de Santa Maria de Besora i del castell.
Anem mantenint l’altitud d’entre 800 i 900 metres. A la nostra dreta baixen diversos torrents i rieres cap a ponent: el torrent del Noguer i el del Griell. Arribem al mas del Mir, en molt bon estat i transformada en casa rural i restaurant. Quan la deixem a la nostra esquena és quan tenim una bona fotografia per fer, amb els seus magnífics arcs. El Mir està a 2,5 km des de l’inici de l’excursió, és a dir una mitja hora.
Tot aquest territori es va anar formant, geològicament, durant el Terciari. Diverses rieres drenen les aigües del terme. La més meridional, la riera Foradada, se’n va a desguassar al Ter, així com també ho fan les aigües del torrent de Ferrers que recullen les pluges del sector septentrional. La vegetació és de tipus euriberià, on hi predomina el roure martinenc. Una part del territori de Santa Maria de Besora està integrat dins del Parc del Castell de Montesquiu.
Deu o quinze minuts després trobem un camí que baixa a l’esquerra i que va als Molins i a Salt del Mir. Es tracta d’un indret força interessant i que és l’aspecte (després del castell de Besora) més destacat d’aquesta excursió d’avui. El camí, ample, anirà baixant fent ziga-zagues. Primer passem per un pont de fusta molt fotogènic, al costat d’una resclosa que, originalment, servia per acumular l’aigua que després es deixava anar fins a la bassa que subministrava al molí superior. Passat el pont, caldrà desviar-se 50 metres per tal de veure precisament la bassa a que m’he referit.
La bassa arribava fins a un canal perfectament excavat a la roca i que deixava caure l’aigua al molí nº 1, que està a sota mateix. Al costat, entre els arbres, es possible admirar la verticalitat i altura del lloc, de cara al salt des de la seva posició superior.
A tota la comarca d’Osona hi ha molts molins d’aigua, molins que servien per a moldre el cereal i obtenir la farina. Al Collsacabra és potser on n’hi ha més, però aquests de Besora destaquen per la raconada on es troben situats, arrecerats a la serra de Bellmunt. Atansant-nos al marge vertical podem veure les parets del molí que hi ha a sota mateix. Si es va amb nens, caldrà controlar-los per tal que no hi hagi cap problema.
Aquí la pista va davallant, endinsant-se a l’obaga per tal d’anar a gaudir dels estris que encara queden al molí primer, on es poden veure en bon estat les dues moles. Com se sap, els molins fariners es situaven a la vora d’un curs d’aigua i es buscava disposar d’un desnivell suficient per tal de generar el salt necessari que donava l’energia que feia girar les moles. Eren temps en que la proximitat dels recursos i l’autosuficiència en els processos productius eren la base de l’economia i la subsistència.
Més avall arribem al segon molí que encara conserva l’estructura de l’edifici, sense la teulada, i la volta per la qual hi havia el canal que deixava anar l’aigua avall. A Catalunya, la base de l’alimentació era el pa fet de blat i altres cereals i per tant calia disposar de molts molins per obtenir les farines corresponents.
Baixem uns 50 metres i ja som a baix, a la llera del torrent de la Foradada. Es tracta d’un tall vertical i estret, per on l’aigua s’hi deixa caure. Avui no baixa gaire aigua, però el verd de les molses per sobre de la tosca, és ben agradable. Cal dir que la tosca és la pedra calcària que es forma per la dissolució i descomposició del carbonat de calç dins d’aigües que contenen anhídrid carbònic. Es diposita per sobre de les branques i va formant un llom de pedra.
Cal refer el camí i tornar a passar pel pont de fusta. A la base de roca plana del riu es poden observar diversos forats rectangulars o quadrats que eren els punts d’ancoratge dels troncs que suportaven l’antiga passera que permetia el pas del carros que portaven el gra al molí i més tard tornaven amb la farina.
Estem a uns 7,5 km des de l’inici de l’excursió, on la pista fa diverses voltes a prop del torrent del Griell. Tornem a tenir una magnífica vista del turó del castell de Besora. El castell de Besora era el centre històric dels municipis de Santa Maria, Sant Quirze i Montesquiu. Queden poques restes del castell i només una part de l’església de Sant Maria són ben visibles. Aquesta havia estat la parròquia primitiva de tots els rodals. Tot era ben conegut ja el 875 quan el comte Guifré el Pilòs va documentar la cessió de les parròquies de Santa Maria i de sant Quirze, que s’identificaven situades al castell de Besora, al monestir de Sant Joan de Ripoll, ara conegut com de les Abadesses, en una dotació de la seva filla Emma.
Seguint el camí arribem al costat del mas del Prat, al costat del qual hi ha la petita capella romànica de Sant Salvador del Prat. Les primeres notícies que es tenen són de l’any 1219. Està formada de manera molt senzilla, amb planta rectangular, absis semicircular, sostre a dues aigües i una campanar d’espadanya, sobre el mur de façana, una mica descentrat.
La tardor ens ofereix els seus colors magnífics. Entre diverses espècies botàniques destaca un vermell fosc, allà lluny, que interpretem que es tracta d’un parell d’exemplars d’auró. Una fulla d’auró és la que centra, de forma destacada, la bandera del Canadà. Aquesta bandera és també coneguda com a “Maple Leaf Flag” (la bandera de fulla d’auró). L’auró es tracta d’un nom comú del gènere “acer” que, en total, comprèn 125 espècies vegetals repartides per l’hemisferi nord.
Sabem que cap el 1020 el castell de Besora estava infeudat al comte de Besalú, però aviat va tornar a ser del domi de la casa comtal de Barcelona i assignat al dot de la comtessa Ermessenda. La comtessa va ser una persona amb una gran força de caràcter. Es va retirar al castell durant uns anys, però va morir, el 1058, a Sant Quirze de Besora, que alguna crònica diu que va ser a la sagrera de l’església, aspecte aquest que crida l’atenció.
El castell de Besora va estar ben construït i bastit fins fa poc temps. El 1822 va servir de refugi a una partida d’absolutistes després d’una topada amb tropes constitucionals . Després, durant la primera guerra carlina, sovint s’hi refugiaven els carlins, però el 1838 una columna reialista comanada per Bonaventura Carbó, la va assaltar i va fer volar i desmuntar qualsevol mena de protecció.
Com deia, Ermessenda de Carcassona es va casar amb el comte de Barcelona Ramon Borrell. Com era tradició en casar-se, el comte li donava la desena part del seu patrimoni i dominis, al marge de la dot, però normalment les dones no gestionaven les propietats pel seu compte. Però aquest no va ser el cas d’Ermessenda i va cogovernar amb el seu marit fins a la mor d’aquest. Ermessenda va ser la senyora del comtat d’Osona i Manresa, del bisbat de Vic i diverses altres propietats i dominis. Quan el marit va morir va governar en solitari durant la minoria del seu fill i a partir d’aquell moment va seguir amb el cogovern, tot i les desavinences que van sorgir entre tots dos, fins que es va arribar a un acord de repartiment del dominis.
Amb la seva regència es va decidir una gran expedició a Còrdova, que va incloure uns 10000 homes, comandats pels comtes de Barcelona, Urgell i Besalú i els bisbes de Barcelona, Girona i Vic. Tot i els més de 3000 mil morts de l’expedició (entre els quals estava el comte d’Urgell, Ermengol I) el resultat va de ser d’èxit ja que van tornar coberts d’or. Part de l’or va servir per comprar un bon partit pel fill Ramon Borrell: Sança de Castella, però la cosa es va tòrcer quan Ramon Borrell va morir a Barcelona el 1017.
El aquells temps, la península Ibèrica estava distribuïda de la següent manera (mapa obtingut del Wikipedia Commons i subjecte a les normes del sistema).
Des de dalt del castell es pot gaudir de magnífiques vistes.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=5625531