(Maresme) Ruta 1696 el 26/11/2025; 10,6 km; +412 -412; 4,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Premià de Dalt, Poblat iber, Font St Mateu, ermita St Mateu, Mirador de Baldiri. Participants Grup del Dimecres: Carles H, Jep, Carles M, Josep Ma, Mireille, Vinyet i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El nom del lloc “Primiliano” consta des del 966.
Comencem al costat del restaurant Sant Jaume, en l’aparcament. El paisatge urbà testimonia des de ben antic un assentament dispers en explotacions agrícoles i un centre d'orígens tardo romans, molt tènue, reforçat a l'Edat Mitjana amb la construcció de l’església parroquial de Sant Pere i la sagrera que intenten cohesionar la resta de la població.
Ens fem una foto davant del restaurant després de fer el cafè i reservar pel dinar. És un lloc molt agradable. L'edificació és anterior al segle XVI. Prové del clos d'una antiquíssima masia anomenada Can Franquesa. Un rellotge de sol a la masia porta la data de 1787 com a testimoni de la seva antiguitat. A principis del segle XX, es va convertir en la seu de la Societat Cooperativa de Mutu Auxili, Cultural i Recreativa, que es va constituir l'any 1906 en benefici dels habitants de la població.
Seguim pel carrer de pujada en direcció al campanar que veiem entre les cases. La primera constància documentada de l’església romànica de Sant Pere de "Primiliano" (antic nom del lloc) és de l'any 966. L'edifici que veiem avui és principalment d'estil gòtic tardà ja que es va bastir, el 1588, sobre l'antiga església, a causa que el temple anterior s'havia quedat petit.
Deixem al costat el racó de la Casa de les Monges o del Terçó. Data del 1740. El nom de la casa (del Terçó) prové del delme que s’havia de pagar a l’església amb la quarta part de les collites; aquí es guardava. Més endavant es va passar a dir “De les Monges” perquè era gestionada per unes monges mercedàries i feia d’escola on es preparaven les nenes pel matrimoni.
Tot aquesta part alta del poble és de carrers on en prou feines hi passa una persona i em costa fer foto a la façana de l’església. Aquí tenim la rectoria amb un curiós rellotge de sol que indica que “Declina a Llevant” i això vol dir que aquesta façana mira a l’est. Al mur de la cantonada n’hi ha un altre que diu “Declina a Migjorn”, és a dir al sud. Una bonica curiositat.
Sortim del poble per carretereta que puja i anem mirant si trobem la manera de visitar el poblat iber conegut com Cadira del Bisbe. Es tracta d'un assentament iber establert a la falda del Turó de la Cadira del Bisbe (300 m).
Trobem un cartell, molt gastat i en força mal estat. Ja endevinem les restes pel turó de la dreta. En aquest entorn de la Serralada de Marina, va ser fundat per la tribu dels laietans cap a finals del segle V aC. Degué tenir el seu moment de màxima puixança entre els segles V i III aC i fou abandonat cap al segle I aC. L’abandonament de la majoria dels assentaments ibers es va produir principalment entre el final del segle II aC i el segle I dC. Va ser el resultat directe de la conquesta i la profunda romanització del territori. La presència romana va canviar radicalment l'estructura política, social i econòmica de l'antiga societat ibera, fent inviable el model de vida que representaven els poblats fortificats (els ‘oppida’) situats als turons.
Per un caminoi ens hi enfilem. Hi ha molt poca cosa a veure. És evident que havia estat molt treballat i posat per ser visitat... però segurament la falta de recursos de la Generalitat no permet mantenir-ho dignament. Una pena.
Al costat destaca el basament geològic de caràcter granític. Geològicament és el resultat d'unes fractures produïdes ara fa uns 300 milions d'anys, és a dir en el període Paleozoic, que provocaren l'enlairament del bloc que forma el massís i l'enfonsament del que correspon a la plana del Vallès. La seva composició és majoritàriament granítica. La seva erosió permet observar els camins i senders que estan formats per sauló. Estem anant ara per part del sender GR-92.
Anem per la Serralada de Marina. Aquesta serralada constitueix una cadena muntanyenca que s'estén en sentit sud-oest a nord-est amb una altitud moderada que mai no sobrepassa els 600 m d'altitud. Orogràficament és singular pel fet que s'alça abruptament entre la costa marítima i la plana del Vallès.
Caminant per la pista trobem una desviació a la dreta i a sota la Font de Sant Mateu. Fins ara hem fet una mica més de 5 quilòmetres. El brollador d'aigua està situat en una fornícula (una petita obertura) i, just al damunt, hi ha una imatge del sant feta amb ceràmica vidriada. Esmenten que la decoració ceràmica (el mosaic), tot i estar una mica malmesa, va ser realitzada per J. Guivernau, i destaca pels seus "núvols celestials" que se solen trobar en els plafons devocionals que marquen la frontera entre el món terrenal i el celestial.
Encara que tradicionalment era molt freqüentada i la seva aigua es considerava molt digestiva, actualment el cabal sol ser molt escàs o nul.
Una mica més endavant hem de deixar la pista que seguim i pugem per un camí estret que s’enfila a la nostra esquerra. Aquest camí coincideix amb el sender Meridià Verd. Cal saber que el sender Meridià Verd és un itinerari en bicicleta o a peu entre Dunkerque i el Masnou que es va inaugurar per commemorar el 200 aniversari del sistema mètric decimal.
Anem trobant mates d’estepa blanca i ara també alguna d’estepa negra. Les estepes blanques i les estepes negres són dos arbustos molt característics de la vegetació mediterrània (brolles, garrigues i pinedes) i pertanyen al gènere Cistus (família Cistaceae). Es troben àmpliament distribuïdes als Països Catalans i estan perfectament adaptades a la sequera i als sòls pobres.
Es distingeixen pel color de les fulles (banques o fosques), però la floració és diferent. Precisament l’estepa blanca fa la flor rosa i l’estepa negra fa la flor blanca. De l’estepa negra es pot dir, a més, que el seu fort aroma balsàmic es deu a la resina que produeix, que la fa repel·lent als herbívors i l'ajuda a retenir humitat. La resina li dona l'aspecte fosc o "negre", especialment en temps de sequera intensa.
Arribem a l’ermita de Sant Mateu. Estem a 494 metres d’altitud. L'ermita està documentada des de l'any 993, sent una de les més antigues de la comarca. L’edifici actual és d'origen romànic (segle XII), tot i que ha patit reformes significatives, especialment al segle XVI, quan la nau va quedar escurçada i es va modificar la façana. Cada any, al voltant del 21 de setembre (dia de Sant Mateu), s'hi celebra un aplec sardanista molt tradicional.
I una curiositat. El campanar, d’espadanya, d’aquest ermita està orientat de manera transversal (o perpendicular a la façana) amb el temple, la qual cosa és poc habitual en l'arquitectura religiosa. Probablement, amb la reforma del segle XVI la disposició transversal (girada 90° respecte a l'eix de la nau) podria haver estat una solució tècnica per aprofitar millor l'espai limitat de la nova façana escurçada per col·locar el mur que suporta el pes de l'espadanya.
I no pot faltar una fotografia del grup que avui hem sortit a caminar. Fem excursions per caminar, però caminem per conèixer la terra i aprendre del que veiem; per això cal fer excursions per on no hi has passat abans. Si sempre camines pel mateix lloc, va be per les cames, però no alimenta el coneixement.
Un moment per visitar l’interior. Damunt del faristol hi ha obert un llibre de punts religiosos, sense ser pròpiament la Bíblia. En les estrofes 47 i 48 diu: “El més petit consolador i alliberador en Déu val més que tots els grans conqueridors i organitzadors del món. Heus aquí el que no hem d’oblidar mai.... ¿És que no serem més llestos que aquells que ens exploten i ens violenten?...”
I jo ara em pregunto: no és força sorprenent que el llibre gruixut estigués obert per aquestes pàgines i que precisament jo hagi anat a llegir justament aquestes línies? De quins explotadors parla? De quins violentadors?
Ens agrupem i entre converses ens posem a punt de seguir. Ara ja anirem baixant. Recordem que el nom de la vila té el seu origen en la veu romana Praemiliano. Existeix una dita popular tradicional i satírica del Maresme que fa referència a "Premià", i que es pot aplicar, si més no contextualment, a tots els premianencs, que diu: “ Els de Vilassar, pengen ases, i els de Premià, gafarrons”.
Mirant a nord tenim aquesta vist del Pirineu nevat per les intenses nevades d’aquesta última setmana. Probablement els nostres ulls estan recorrent el paisatge des del Prepirineu Occidental (Cadí/Pedraforca) i potser una mica del Pirineu Oriental amb el Puigmal al centre.
Ja de baixada, passem pel costat d’un mas que també té una hípica. Per cert, respecte de la dita del ‘gafarró’ hi ha una llegenda popular que explica que una vegada un gafarró es va aturar dalt del campanar de l'església. Els habitants del poble, poc avesats a veure un ocell tan bonic o per la seva gran ingenuïtat, el van prendre per l'Esperit Sant o un missatger diví i van acudir a la plaça per escoltar-lo. L'ocell, espantat, va fugir.
En un cruïlla, la ruta segueix avall a l’esquerra, però ara nosaltres seguim de cara per anar a un mirador. La pista planeja tota de sauló, com tota l’excursió. Trobem una espai obert amb tres troncs que tenen les cares pintades com es fa per Nadal amb el tió de Nadal. L’amic Jep s’hi fa una foto.
Lluny, a la dreta, es veu Montserrat, encara que queda una mica de través. Per cert em va a la memòria que Premià va patir, com tot Catalunya, la Guerra de Successió que hi va deixar una població delmada i empobrida, fet provocat fonamentalment per les càrregues a que estava obligada, per part del borbó Felipe V, per al manteniment de la guerra i per a l’allotjament de les tropes.
I arribem al mirador de Baldiri, amb amples i bones vistes del Maresme i també de Barcelona. Val a dir que ha estat una excursió molt maca amb vistes extraordinàries ja que hem vist Pirineu, Montserrat, Maresme i Barcelona.
Tornem a entrar a Premià de Dalt i passem pel davant de la Casa de la Vila. L'edifici actual no es va construir originàriament per ser la seu de l'Ajuntament. L'any 1909 es va redactar el projecte per construir-hi les Escoles Municipals per a nens i nenes. Es va construir l'any 1914. Atès que l'edifici era gran i va sobrar espai respecte a les necessitats escolars, es va decidir destinar una part a ser l'edifici consistorial. Així, l'edifici va néixer amb un doble ús (escola i ajuntament).
Finalment anem a dinar al restaurant Sant Jaume, d’on sortim ben alimentats i a més hem aprés moltes coses noves... o n’hem confirmat algunes de velles.
NOTA: No necessàriament els wp coincideixen al lloc on han estat fetes les fotos.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1696-premia-de-dalt-poblat-iber-font-st-esteve-ermita-st-esteve-mirador-baldiri-242068605
Aquí, una altra crònica anterior: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/maresme/741-malgrat-de-mar-castell-de-palafolls