(Garrotxa) Ruta 1524 el 6/10/2023; 13 km; +346 -346; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Planes d’Hostoles, ruta dels gorgs, riu Brugent, gorg Poetí, gorg la Farinera, gorg Duran, salt del Portuguès, gorg de Santa Margarida. Participants: Josep C, Josep Maria PG i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: A Les Planes també hi havia bruixots el 1619 i aquell any es va condemnar, com a tal a la forca, a Pere Torrent, àlies Cufí.
He quedat amb els companys a Les Planes d’Hostoles, després que hi he arribat el dia abans i m’he quedat a dormir a l’aparcament on poden aturar-se les autocaravanes. Les Planes d’Hostoles té orígens molt remots. La seva particular ubicació en una vall amb recursos hidràulics i forestals, entre les comarques de la Garrotxa i la Selva i a camí entre les capitals catalanes, han marcat l’evolució personal dels seus habitants.
Després de fer un cafè ens posem en marxa. Cal saber que va ser el 1020 que en el testament de Bernat Tallaferro, aquest cedeix al seu fill Guillem els castells d’Hostoles, Puigalder i Colltort. Posteriorment el 1060 hi ha el pacte entre Ramón Berenguer, comte de Barcelona, i Eneas Miró, d’Hostoles, per configurar i fer créixer la vila senyorial a la vall d’Hostoles.
Comencem a caminar per la Via Verda Olot a Girona. És curiós que en un país on falta transport ferroviari (Catalunya té només un 20% de la xarxa ferroviària que Suïssa, tot i un territori i població semblants), es van eliminant les vies que s’havia abandonat. Mala política aquesta de donar només prioritat al transport privat en cotxe; mentalitat curta la dels qui prenen aquestes decisions. Passem pel pont sobre el riu Brugent. El Brugent és un riu de les comarques de la Garrotxa i la Selva; és afluent del riu Ter per l'esquerra i destaca per ser el primer a desembocar en el riu Ter dins del seu curs baix i de ser un del més importants en aportació hídrica.
De seguida, cal girar a l’esquerra per anar a veure el gorg Poetí, una immersió molt agraïda en aquest entorn verd i amb aigua. La ruta fins al gorg de Can Poetí és la més curta i senzilla de totes les que hi ha senyalitzades a la Garrotxa. Surt des de l'aparcament de l'espai polivalent de Les Planes d'Hostoles i arriba fins al gorg de Can Poetí, situat a tan sols 450 metres de distància, al peu de la via verda del Carrilet.
Seguim després la Via Verda en direcció al nord. Des d’aquí podem veure el poble de Les Planes d’Hostoles. Un poble ple d’història: 1283, Les Corts de Barcelona promulguen la constitució antiremença; 1305, En reconeixement dels serveis prestats el rei Jaume II aquest cedeix les jurisdiccions civil i criminal a Guillem Galceran de Cartellà; 1347-48: Comença una terrible epidèmia de pesta que tindrà greus conseqüències a la vall d’Hostoles i molts masos queden abandonats per la mort dels seus habitants;... i, entre altres, 1619, Procés i condemna a la forca de Pere Torrent, àlies Cufí, el bruixot de les Encies. També hi havia bruixots!
Ens costa una mica trobar-ho però, una estona després, arribem al gorg de La Farinera, que crec que en diuen gorg del Tifell. Les Planes d’Hostoles és coneguda pels seus gorgs que han estat protagonistes de pel·lícules i anuncis.
El molí de la Farinera, en desús, encara es manté força dret. És un edifici, del qual no he pogut trobar informació, però queda clar havia de ser un molí. Més endavant s’acaba trobant el canal de l’aigua. Tinc dubtes pel fet que he trobat altres mapes on sembla figurar com Molí del Murri. Per tant, no estic prou segur... ara ens faltaria un expert del poble que m’anés guiant.
Seguim el camí, on aviat podem passar, per damunt d’unes pedres, la llera del Brugent. Ja hem vist que a Les Planes hi havia bruixots el 1619, però un segle després per la comarca hi havia els guerrers de Felipe V que des del 1715 feien preguntes per depurar tots els càrrecs municipals poc fidels al rei guanyador de la seva guerra. Es tractava de facilitar de manera ràpida la substitució d’autoritats sospitoses que no haver-se posat al favor del rei invasor.
Aquestes depuracions van afectar a Olot i tota la comarca; fins i tot es feien destitucions conjuntes i a gran escala de càrrecs municipals (informació del llibre de Josep M. Torras i Ribé).
Continuant sentim un gos que borda i soroll d’aigua. El veiem dins l’aigua, no sabem que fa però no para, dins de l’aigua, nedant, picant amb les potes: hi està jugant, diu la propietària. També la Reial Junta, establerta pel Borbó, va ordenar la confiscació i destrucció de tota obra de producció literària anterior o posterior a 1714 que es pogués considerar contrària a Felipe V i al règim borbònic. Davant d’aquells fets històrics (així com molts altres fets posteriors), potser algú no li semblarà estrany que sempre que es pot al rei se’l xiuli a Catalunya.
Uns metres més endavant es veu un gorg que segons el mapa topogràfic pot ser gorg Lion (un nom força estrany per aquesta terra) o gorg Duran (que considero més creïble), amb bonics reflexos sobre l’aigua.
Un quilòmetre després ja hem entrat un altre cop al poble i passem pel davant de l’església de Sant Cristòfol. Se li atribueix una data de construcció anterior al segle X. Del segle XII destaca una magnífica majestat policromada que es conserva al Museu Episcopal de Vic i a la parròquia de les Planes se’n conserva una reproducció de l’original. L’Església va ser destruïda pels terratrèmols de 1427-1428, que la deixaren completament arrasada. En el seu lloc s’alçà una església gòtica d’una sola nau.
La següent transformació més rellevant va ser durant l’acabament de la guerra civil, el 1939, quan el comitè de milícies antifeixistes de Salt la dinamità, la feu volar juntament amb la casa rectoral, el cementiri i els edificis circumdants. Per la finestreta de la porta puc fer aquesta fotografia d’alguns dels elements d’un antic retaule, probablement de la capella del Roser (1651).
Però nosaltres cal que seguim, ara en direcció sud-oest, pujant pel torrent de la Llameca. Etimològicament és d’origen incert, però potser derivat del llatí “lambere”, amb el significat de ‘llepar’; recordem que ‘llamec’ vol dir delicat i triat en el menjar; que li agraden poques coses, només les més fines.
En quasi un quilòmetre pujarem uns 100 metres de desnivell. Ara, però, passem pel costat de la Font d’en Joan, que pren el nom d’un antic mas proper.
Finalment i després d’algun tram més dret, envoltats d’ombra i de la humitat del torrent arribem al que es coneix com el Salt del Portuguès. Es tracta d'un salt que diuen que arriba als 30 metres d'alçada. Es troba en una raconada del torrent de Llameca, afluent del Brugent. El torrent és estret i el salt no és més que la paret que no deixa avançar més. Més que una gorga, a sota hi ha una petita bassa que només permet remullar-te els peus. Les condicions actuals de sequera persistent des de fa mesos, aquí queden clares ja que no hi ha ni una gota d’aigua.
Ara baixem i seguim una ruta que portàvem preparada que va sempre per bosc i queda obligada, actualment, a fer una llarga volta per evitar el tancat del Ferrers, una masia que ha estat habilitada com a casa rural.
Des del salt del Portuguès hi ha 4 quilòmetres fins a passar la pista on hi trobem un cartell que informa del gorg de Santa Margarida.
Cal anar baixant per un sender molt fressat, entre bosc, en franca baixada, però gens difícil.
Finalment s’arriba al gorg de Santa Margarida, amb un salt d’aigua al fons. Es tracta d’un indret molt agradable. El gorg de Santa Margarida és potser el més espectacular de tot el riu Brugent (o antigament dit riu Amera). És el límit natural on comença la Vall d’Amer, ja que a partir d’aquí, el riu baixa amb les aigües més ‘amerades’ deixant aigües amunt els bonics gorgs del municipi de Les Planes d’Hostoles. També podríem dir que fa de separació entre les comarques de La Selva i la Garrotxa.
Finalment, tornem a arribar a l’aparcament que hi ha a tocar del poble. Ara anirem a dinar al restaurant La Caseta, on al mati hem fet el cafè i es menja prou bé. Abans parlàvem de xiulades, afegim doncs per acabar aquesta crònica d’un incident antic a can Barça: “L'incident, s'esdevingué l'any 1925. El Futbol Club Barcelona havia organitzat un partit contra el CE Júpiter en homenatge a l'Orfeó Català. Concedida l'autorització prèvia, i abans de començar el matx amb el públic a les graderies, la banda de música de la Brittish Royal Marine (ancorada aquells dies en el port de Barcelona) va interpretar els himnes espanyol i britànic. El públic va xiular sorollosament mentre sonava la Marxa Reial i, ben al contrari, va aplaudir el God Save the King britànic (‘vilaweb.cat’). Enfurismades les autoritats van clausurar el camp del Barça durant tres mesos.
No necessàriament les wp estan al lloc de les fotografies
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/1524-planes-dhostoles-ruta-dels-gorgs-riu-brugent-149813429
Aquí, una altra crònica anterior per la comarca: https://www.eoliumtrek.cat/index.php/catalunya/garrotxa/927-oix-el-ferran-riera-d-escales-palanca-cap-d-ase-mare-de-deu-d-escales