Montblanc, església Sant Francesc, ermita Sant Joan de la Muntanya, Cova Nialó, Ermita Santíssima Trinitat, Oratori Sant Miquel, Mare de Déu de la Serra.

(Conca de Barberà) Ruta el 30/01/2019; 16 km; +570 -570; 5,5 hores.   Excursió organitzada pel Grup del Dimecres amb el següent itinerari: Montblanc, església Sant Francesc, ermita Sant Joan de la Muntanya, Cova Nialó, Ermita Santíssima Trinitat, Oratori Sant Miquel, Mare de Déu de la Serra.    Participants: Dolors del Carme, Rosa Maria, Vinyet, Josep Maria, Joan B, Joan E, Joan P, Josep i Miquel.   Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.

 FA ANYS: Fa quasi 100 anys que Josep Conangla, fill de Montblanc, va formar part de l’Assemblea Constituent del Separatisme català.

  Avui ens trobem a Montblanc, la extraordinària vila medieval. Després d’aparcar i fer un cafè comencem a caminar per entrar a la muralla pel Portal de Sant Antoni i seguir pel carrer Major.

  Amb un primer petit recinte emmurallat, a mitjans del segle XII, l'expansió de la població va eixamplar l’àmbit habitat de la vila però no va ser fins el regnat de Pere el Cerimoniós (1336-1387) quan es va començar la construcció de l'actual recinte emmurallat.

 

Deixem els carrers que s’enfilen a la dreta cap a l’església de Santa Maria. Seguim recte endavant pel carrer Major.

 F098 Arribem a la plaça de Sant Miquel, amb l’església del mateix nom. L’edifici que es veu i que fa cantonada és l’antic Palau del Castlà.

  Uns cent metres més endavant girem a la dreta a la gran plaça on hi ha el Convent de Sant Francesc.

 

Anem seguint els panys de muralla dita de Pere III. Cal recordar que Josep Conangla, nascut a la vila el 1875, va ser un polític i poeta considerat el patriarca del catalanisme a Cuba on va presidir el Centre Català, que encara existeix. Va morir a l’Havana el 1965 on hi havia emigrat el 1905. Va impulsar la creació de l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, organització que va redactar una Constitució Provisional de la República Catalana. Això passava el 1928. Ara, quasi 100 anys després, un fort moviment social a Catalunya que l’1 d’octubre de 2017 va aplegar 2,4 milions de paperetes, amb un 43% de participació (tot i les dificultats), amb un resultat del 90,18% (2.044.038 vots) a favor de la independència de Catalunya.

 

Hem girat pel carrer del Doctor Folch i finalment, després de girar, a la dreta, pel carrer de Joan Amades, sortim ja del nucli urbà. Joan Amades (1890-1959), de qui sovint llegeixo satisfet alguna curiositat al seu extraordinari Costumari Català (de cinc volums), va ser un destacat etnòleg i folklorista. Va ser soci molt actiu del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) i promotor de l’esperanto.

 

Fa una mica més de mitja hora que caminem; hem fet uns 2,3 quilòmetres i fa una estona que hem deixat el pal indicador, dels tradicionals de fusta, que amb lletra artesanal indica la direcció de l’ermita de Sant Joan. Ara pugem per camí calcari amunt entre pineda.

 

El terrenys és de sauló roig, que prové del granit, ens porta amunt. Mentre pujo vaig pensant que a Montblanc hi va residir una important comunitat jueva; comptava amb dues sinagogues. D’altra banda, el moment més rellevant va ser el segle XIV quan la vila va ser més poblada. S’hi va construir molt i a més Montblanc va servir per a convocar-hi diverses Corts Generals de Catalunya.

 

Per sobre de l’ermita hi ha un mirador, el punt més alt de l’excursió d’avui (709m). És una roca de sauló vermell que fa de paret i també de sostre de l'ermita. S’observa tota la Conca i una bona part dels pobles de la comarca i les serres que l'envolten; en dies clars es veu Montserrat i fins i tot els Pirineus.

 

Estem a tocar de Sant Joan, però no ho podem veure perquè el tenim sobre la nostra vertical i a més és molt arbrat. Un ferro fa de campana i l’espai fa de moment per la fotografia.

 

Una mica més d’una hora de l’inici hem fet els 4 quilòmetres que hi ha fins a Sant Joan de la Muntanya. La fama originària de l'ermita prové d'una dama de la noblesa, Elionor d'Urgell, qui preferí la vida contemplativa després de la caiguda i empresonament del seu germà Jaume II d'Urgell. Els orígens de l'ermita parteixen de l'època medieval, un moment propici per a l'eremitisme. El lloc és pintoresc. Un enorme cingle li serveix de peu, i part de l’ermita és dins la roca, probablement a feina de pic i pala. A fora hem deixat una renglera de quinze corpulents i alts xiprers que donen la benvinguda al fatigat caminant.

  L’altar està a la part excavada a la roca. Senzill i elemental, l’indret aporta pau i serenitat.

 

Part de les antigues instal·lacions dels eremites, avui s’han convertit en un refugi, gràcies a l’esforç pel manteniment i restauració de l’Associació d’Amics de Sant Joan.

  Hi ha diversos passos i dependències que pugen escala amunt. La llum i els contrastos d’ombres i afegeixen un component íntim al lloc.

  Aquest cim rocós es coneix com Roca de la Foguerada, ja que, antigament, la nit de Sant Joan s'hi encenia una foguera que era el senyal per encendre les altres fogueres de la Conca. Des que va començar la reconstrucció de l'ermita, al Mirador hi ha una Senyera, símbol d'identitat del nostre poble.

  Uns cents metres més avall de l’ermita (a ponent) hi ha la cova del Nialó, nom que prové del de ‘Na Elionor d'Urgell’, germana del comte d'Urgell Jaume el Dissortat, que va ser postergat i empresonat després de les seves pretensions a la Corona d'Aragó quan el compromís de Casp. Elionor es va retirar el 1424 a fer vida eremítica fins que l’any 1430 va morir afectada per la pesta negra. Va ser enterrada a Poblet.

 

Tornem a l’ermita i coincidint amb el GR-175 baixem pel vesant nord del turó, per bosc. Passem pel costat d’una font i seguim fins a trobar el camí que continua en direcció de ponent; més endavant trobarem la pista coneguda com Camí de la Pena.

  Camí avall amb vistes als turons arbrats, encara que dura poc, perquè aviat ens endinsem i seguint les valls.

  Arribem a l’ermita de la Trinitat, en un agradable indret amb espai d’estada amb taules. Pertany al municipi de l’Espluga de Francolí, que tenim ara al nord. És una reconstrucció del 1770 i posteriorment restaurada, tot i que consta l’existència d’un temple primitiu del segle XIV. La imatge que s’hi venera va ser trobada, segons vol la tradició, sota una vella alzina al costat del santuari.

 

Cal caminar uns 25 metres fins a la curiosa i peculiar font de Vila. És interesant per la varietat de materials que s’hi ha utilitzat i per l’estructura de base quadrada amb una cúpula coronada per una creu de ferro.

 

Una capelleta, la de l’Àngel de la Guarda, queda darrera d’uns reixats. També hem vist reixats a la zona de les barbacoes. Em fa l’efecte que ho tenen tancat fins que deuen fer l’aplec. Cal dir que ja hem fet 7,6 quilòmetres, és a dir la meitat del recorregut d’avui. Aquesta capella és del 1892 i va ser projectada per Ramon Salas, així com també la gruta que té al costat.

  També tenim, a la placeta, una font amb degotalls.

 

Al quilòmetre 9,3 (segons nosaltres portem unes 3 hores) del nostre recorregut la pista es bifurca. De moment agafem la de l’esquerra que ens porta a l’oratori de Sant Miquel.

 

Originàriament era una capelleta de base quadrada, fina que l’any 1959, quan es trobava en un estat força ruïnós, en Lluís Carulla Canals, va patrocinar una nova construcció de forma troncocònica a l’altra banda del camí. Després de la visita desfem els 300 metres de pista que hem fet des de la bifurcació i tornem al punt on seguirem el Camí de l’ermita d’abans. Des d’aquí ens quedem uns 5 quilòmetres per tornar a Montblanc.

  Una foto de l’interior on l’arcàngel Sant Miquel trepitja el dimoni que té sota els peus.

  El mirador ofereix una bonica vista de la Conca i més concretament de l’Espluga de Francolí.

 

Sempre en descens ens anem movent per entre els 460 i els 440 metres d’altitud. Després girem a la dreta (a l’est), quan arribem a la serreta (490m) que tanca les muntanyes de Montblanc i deixa al nord l’ampli pla format pels segles de feina del riu Francolí. En aquesta plana hi havia el Pla de les Forques que, actualment, ja no mostra els pals on hi penjaven els malfactors, sinó el polígon industrial i la ratlla sinuosa de l’autopista que va a Lleida.

  Arribem a la ciutat passant per sota de l’aqüeducte de les Arcades. Fins ben entrat el segle XVIII la vila s’abastia de pous i de les fonts existents dins les muralles, tal com ho explica Jordi Pujades i Ferrer a “El secret de la Pasquala”. I segueix: eren aigües que escassejaven en anys de secada, sempre de poca qualitat i sovint contaminades per les aigües residuals que es llençaven de qualsevol manera als carrers o al Riuot. Aquestes aigües havien causat epidèmies i mortaldats. Després de les epidèmies de 1726 que causaren 152 morts, el 1728 es feren unes primeres obres precàries de portada d’aigua de la Pasquala a la font Major o Nova alhora que es dictaren mesures de salubritat. Les obres definitives foren el 1804. La portada d’aigua des de la Mina de la Pasquala fins a la Font Major fou doncs una gran millora per a tots els vilatans. No fou fins 24 anys més tard (1829) que es construí la font de Sant Francesc. Poc després l’aigua de la Pasquala circulava per l’aqüeducte de les Arcades i proveïa el monestir de la Serra. L’any 1832, mitjançat l’esmentat aqüeducte, es portava l’aigua cap al nova font del Raval de Santa Anna. El poble de la Guàrdia contribuí econòmicament a la construcció d’aquesta font. Així de mica en mica l’aigua s’acostà a les llars.

  Girem a l’esquerra i anem a l’església de la Mare de Déu de la Serra. És un santuari que havia estat del convent de les clarisses, del segle XIII. He llegit que al segle XV era el santuari que rebia més pelegrins de Catalunya, després del de Montserrat. Les últimes monges que hi quedaven van marxar, l’any 2008, al convent de l’orde a Reus. Aquesta església conserva els sepulcres de diverses abadesses del convent i famílies de la noblesa local.

 

Estem entrant a Montblanc i passem pel costat del Baluard de Santa Anna. Per cert L’any 1412 Castella i Lleó compartien monarca amb Juan II i a Navarra hi havia Carlos III el Noble. Catalunya (com Aragó, València i Mallorca) eren independents amb les seves constitucions pròpies, sistemes de govern i gestió de recursos; com també ho eren Navarra de Castellà.

 

Acabem la jornada amb un dinar al Molí de Mallol, on hi havíem deixat els cotxes i on ens deixen el menjador que hi ha dins d’una gran tina. Mengem molt bé i així acabem l’excursió.

 Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/montblanc-esglesia-sant-francesc-ermita-sant-joan-de-la-muntanya-cova-nialo-ermita-santissima-trini-32667810