(Cerdanya) Ruta el 10/08/2015; 11 km; +420 -420; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Viliella, Vall de la Llosa, riu del Molí, Cal Jan de la Llosa, Mare de Déu dels Àngels, castell de la Llosa. Participants: Camp i Miquel. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Quan a principis del segle XIV, l’església de la Mare de Déu dels Àngels era important, el sobirà de Catalunya era Jaume II. En aquella època (i molts segles després) Catalunya era independent políticament, jurídicament i econòmicament. A Castella i Lleó el sobirà era Fernando IV i Navarra tenia com a rei a Luis I.
Aquesta nit hem dormit al càmping Cortal del Gral, un indret magnífic de muntanya,( però 35€ la parcel·la). Ens llevem aviat ja que avui volem anar a fer una excursió per la Vall de la Llosa, un itinerari que segueix una vall antigament molt utilitzada per contrabandistes, pastors i llauradors que feien la ruta d’Andorra. També era utilitzada pels arriers que transportaven el ferro que s’extreia de la mina que estava situada a Pimorent.
L’endemà al matí ens hem desplaçat al poble de Viliella on hem de començar la caminada. Avui serà un dia de prova ja que demà tenim una excursió més dreta. L’església de Vidiella està dedicada a Sant Sebastià. Antigament era dedicada a Sant Martí, una advocació habitual de les primeres esglésies de les terres frontereres que s’estimaven més tenir un sant advocat dedicat a les armes, com es considerava a Sant Martí. Se sap que era possessió del monestir de Ripoll, cosa aquesta que també és normal ja que estem dins del que era la Catalunya Vella. Va ser uns segles més endavant que, en eixamplar-se el domini cap a la Catalunya Nova, altres monestirs com el de la Seu d’Urgell o bé el de Sant Cugat del Vallès van anar adquirint importància.
L’església del poble esta a la part més alta. La resta de les cases queden a sota, al sot que forma el torrent de Viliella i que probablement permet que quedi arrecerat els dies més freds i ventosos de l’hivern. El poble de Viliella (a 1550 metres d’altitud) és el més septentrional del municipi de Lles i ocupa una part del torrent de Vidiella. Antigament el lloc està documentat com a Valiella i se sap que era de la família dels Cadell durant la primera meitat del segle XIV.
La pista que seguim ve en direcció nord, recte, seguint el mateix curs i direcció de la vall. Tirem pista endavant, de moment en lleuger descens. Mirant els marges que ens queden a l’esquerra és evident que estem en l’acumulació de sorres, terres i pedres del que havia estat la part final de la morrena glacial. La pròpia forma en U de la vall ho fa també evident.
Al fons, a la dreta, cap a llevant, hi ha el riu del Molí. Una hora i mitja després d’haver començat (6 km) arribem a Cal Jan de la Llosa, on hi ha un aparcament, en un replà de la casa on s’hi pot aparcar per 2€ al dia. Just al davant de la masia, hi ha les restes d’una altra que era coneguda com de Cal Diligent, un nom respectuós i evident d’algú que devia ser ordenat i complidor.
Seguim amunt per buscar un tram de camí empedrat que salva el riu de la Llosa. El riu de la Llosa neix a la banda obaga de la Portella Blanca, rega el vessant oriental del municipi i finalment desguassa al riu Segre, a Montellà i Martinet. En el seu camí troba diversos afluents que li ofereixen les seves aigües, com el torrent de Viliella, el riu del Clot de Colomer, el torrent de la Ginebrosa i el del canal de Coma Ermada.
Tenim la sort d’un dia amb sol, encara que ens fa aturar per treure roba. Seguim amunt, per pista ample, fins que passem una barrera considerable que barra el pas als vehicles. Continuem endavant, mentre els arbres dels costats ens ofereixen la seva ombra que es rep amb agraïment. Aquest camí que ara fem traient-nos roba, a l’hivern es pot fer també amb raquetes de neu o esquis de muntanya. És la direcció que porta fins a la Barraca dels Esparvers i també a la Portella Blanca d’Andorra.
Quinze minuts després i 100 metres de desnivell més amunt, a la nostra esquerra, es veu l’edifici de la Mare de Déu dels Àngels i molt més enllà, cap el sud, la bonica serra del Cadí. L’edifici de l’ermita, que s’ha restaurat una mica, tot i que no té sostre, va ser inicialment la capella del castell, les restes del qual s’endevinen al seu costat. Del castell se sap que ja existia el segle XIII i que el 1305 el castlà era l’Arnau Despuig. Cinquanta anys després ho era Jaume Cadell. Tot plegat formava part de la baronia de Lles.
El castell exercia una funció estratègica de control i vigilància en una vall que va ser lloc de pas fins ben entrat el segle XVIII, tal com explica Josep Borrell, en un document que m’ha enviat. L’ermita, també coneguda com Àngels de la Llosa, tenia un sostre en volta de canó, abans d’esfondrar-se. També m’explica que documents dels segles XVI i XVII recullen més d’una escaramussa entre sometents i bandolers de signe cadell, a més de foixencs, aquests anomenats urgonaus (hugonots). Una tradició oral explica que al castell de la Llosa hi havia hagut un gran tresor d’or, però que després d’una nit negra i llarga només hi va quedar un sot buit.
En unes roques, a la dreta, es poden apreciar, posant-hi molt atenció, les ratlles que fa anys hi van deixar els gels i les pedres que rascaven avall. És una característica de les valls glacials quan el gel arrossega, els laterals , pedres més dures que les parets. Potser cal afegir que, el 1315, Jaume II, en morir el seu pare (Pere II), va heretar el tron de Sicília i havia de ser l’hereu de la Corona d’Aragó, però va evitar utilitzar el títol de rei d’Aragó fins que no va ser coronat com a tal i reconegut per les Corts aragoneses. Cal recordar que els reis de la confederació que es coneix com Corona d’Aragó, eren sobirans de Catalunya, de València i d’Aragó, però de forma independent per a cada nació. La mal coneguda com a Corona d’Aragó, ja que l’origen i el pes va ser el Casal Comtal de Barcelona, per tant de sobirania catalana, era realment una confederació on cada entitat disposava de les seves pròpies institucions, normes jurídiques i constitucions, encara que compartien un rei. Sovint es va mantenir un respecte sòlid per aquesta situació d’independència.
Finalment, abans d’arribar al lloc conegut com La Farga, hi ha un replà amb uns rètols. Indiquen diverses rutes de la Cerdanya, amb les indicacions corresponents. Ara decidim seguir la ruta 31 que ens haurà de tornar a Viliella per La Solana.
Uns ponts permeten passar el riu, però no veiem cap senyal de les rutes 31 (que volem seguir) ni la 26 (una altra indicada al pal). Sí que hi ha nombroses senyals de la ruta 28 que, segons el pal indicador, va fins al Prat de l’Agna. Pensem que lògicament, anirem al prat indicat, després trobarem la ruta 28 i finalment la 31 (ja que totes tres estan a distancies diferents, de més curta a més llarga). Així que seguim els senyals de la 28, tot i posant molta atenció per si veiem alguna altra indicació de les altres dues i especialment la 31 que és la que necessitem.
Els senyals són evidents i anem pujant amunt, per un tram força dret. Ens preocupa perquè va en direcció molt evident cap a nord-oest i Viliella està cap al sud, per això encara posem més atenció, però no hi ha cap canvi de ruta. NOTA: hem deixat al track del gps aquest tram que hem fet. Cal dir que al final, en la pujada dreta i camí evident, els senyals deixen de veure’s... i desapareixen del tot. Més amunt, el camí també es fon i ja no n’hi ha. L’endemà, algú coneixedor del territori ens explicarà que les rutes van ser molt mal marcades i que pitjor mantingudes. Per tant, queda el registre del que hem fet i la informació del que no funciona. Girem cua i tornem avall fins al replà on hem trobat el pal amb les indicacions.
Anem avall i una estona després tornem a ser a Cal Jan, on parlem amb els dos germans que encara hi viuen. Ens expliquen que aquí s’hi aturen a esmorzar els qui fan el Camí dels Bons Homes. A Cal Jan disposen de tendes que poden llogar als excursionistes per allotjar-se als seus prats, amb reserva prèvia. No es tracta d’un càmping i per tant no ofereixen els serveis propis d’un càmping (dutxes, lavabos, ni restaurant), però sí que resulta ser una facilitat per dormir en una ruta, la dels Bons Homes, complicada de fer si no es va amb una tenda a l’esquena.
Ara seguirem avall, deixant al costat el mas de Cal Gasconet, que es veu en bon estat. Més avall sabem que hi havia el Molí del Salt, del qual ja no queda res.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10454149
Comentaris