(Cerdanya) Excursió el 3 de març de 2012, de 13,5 qm, i uns desnivells de + 650 i - 650, amb un total de 3 ½ hores. L’excursió comença a Meranges i he optat per pujar per la pista forestal, que fa una “S” fins al refugi durant 10 qm i he baixat seguint la drecera marcada amb el sender número 117.
 |
 |
ARA FA 210 ANYS: El mes de març de 1802 es va signar el Tractat d'Amiens. Per aquest tractat es tancaven els acords preliminars que havien començat a Londres el 1801 i que van permetre que Menorca quedés sota la jurisdiccó d'Espanya. Inmediatament, el capità general de l'illa va decretar que a totes les escoles s'estudiés només el castellà. Aquest és un dels problemes de les cultures majoritàries: el menyspreu a les altres.
Vaig aprofitar que el diumenge volia anar a caminar per la Garrotxa, per sortir el divendres en direcció a la Cerdanya. El meu objectiu era comprovar si hi havia neu o no, de cara a una sortida prevista, per a finals d’aquest mes, amb raquetes de neu. D’entrada ja cal dir que la sortida amb raquetes s’haurà d’anular, perquè de neu no n’hi ha ni una gota.
Un fet a destacar respecte de Meranges va ser el fort creixement turístic que ha tingut durant l’últim terç segle XX que ha suposat la restauració d’algunes cases antigues i la construcció de noves com a segona residència. Tot i amb això, la imatge que presenta no és pas d’un poble desbordat pels nouvinguts. Fa força bonic veure els racons i raconades entre les cases cobertes per sostres de llicorella i bigues de fusta.
Pujo per fer unes fotografies de la bonica església de Sant Serni de Meranges, de factura romànica, encara que, en part, modificada, com és natural amb el pas dels anys. Val a dir que havia estat possessió de poderós monestir de Ripoll que, sens dubte, fou l’impulsor de poder religiós a la Catalunya Vella. L’absis és semicircular llis construït amb carreus regulars, de la mateixa manera que la part inferior de la nau. Mirant el campanar es fa evident que va ser alçat posteriorment i està adossat a migdia.
El portal és magnífic i m’hi estic una estona admirant-lo. Està situat també a la façana sud i disposa de diverses arquivoltes en degradació que contenen figures arcaitzants molt desfetes pel temps. Al costat dret de l’accés, una finestreta en forma d’espitllera informa de la necessitat de seguretat que en algun temps va caldre imposar al temple. Baixo un altre cop al carrer pel qual anava caminant i em dirigeixo a la sortida del poble per seguir la pista, que continua asfaltada. A l’esquerra hi ha un panell amb el mapa dels senders que s’han pintat a partir de Meranges.
Trobo que resulta molt interessant el fet de veure que han marcat diversos senders amb un número per a cada un. Sovint aniré trobant a les pedres o arbres uns petits i discrets senyals grocs amb, alguns d’ells, el número que li correspon. Això em recorda la tradició, tan útil pels excursionistes, que tenen en general als Dolomites o als Alps i tan poc desenvolupada al nostre país.
 |
 |
L’aire fresc em dóna ànims i vaig seguint la pista que puja molt suaument, per a deixar a la dreta una capella coberta, en volta de breu túnel, dedicada a Sant Antoni.
I una mica més enllà arribo a Girul, un llogaret que forma part del municipi de Meranges.
Concretament dedicat a la ramaderia, les seves cases són plenament rurals. Jo hi passo i de seguida les deixo enrere sense veure a ningú. He trobat a l’Alcover-Moll que etimològicament por provenir d’arrel pre-romana, del mateix radical que “Girona”. De fet a l’Acta de consagració de la Seu d’Urgell (any 839) ja apareix escrit com “Gerul”.
Els únics essers vius que veig són unes vaques que demostren una total indiferència al meu pas solitari i silenciós.
El camí es desvia, per pista de terra, a la dreta una estona per, més endavant, tornar a coincidir amb la pista forestal asfaltada. Jo segueixo creuant la carretera i de cara amunt, per la pista que se’n va a l’esquerra i per on m’equivoco cinquanta metres. Aquesta va a els Engorgs, capçalera de la vall i que es situa a sota de la massa que suposen les serres de l’Esquella i del Puigpedrós. Aquest cim, el de Puigpedrós, amb 2.914 metres és el cim més alt de la Cerdanya. He de desfer el camí i segueixo, ara, la pista asfaltada en direcció a NE, envoltada de pi negre. Val a dir que als Engorgs hi ha el refugi Joaquim Folch i Girona, situat a 2.350 metres. Aquest és un refugi propietat de la FEEC, amb 18 places i no guardat.
Comencen a caure volves de neu. És agradable caminar mentre la neu tranquil·la va caient. Però no qualla. La temperatura del terra és prou alta. El barret que m’he posat, però, queda una mica emblanquinat. El Puigpedrós, que tinc molt amunt, a la meva esquerra, ara ha quedat tapat. Fa només uns minuts jo l’endevinava a mida que anava pujant: just amb quatre clapes de neu escampades dalt del tot.
Penso que estic en un terme que forma part de la Baixa Cerdanya, que és una de les parts en que va quedar dividida la comarca després del Tractat dels Pirineus, el 1659. El nom de la Cerdanya prové del llatí “Ceretania”, o país dels ceretans o cerdans. Donada la seva situació entre muntanyes, fou un territori molt segur durant els segles X al XII i per tant molt poblat. El segle XIII la població va retrocedir per efecte, especialment, de la creuada contra els càtars. Més modernament, durant la Guerra del Francès i les dues guerres carlines, la Cerdanya patí fortament el fet de ser un indret de pas de les forces militars en els conflictes i la població es reduí.
Potser val la pena afegir que el Tractat dels Pirineus fou molt negatiu per Catalunya. Els hàbils negociadors de Lluís XIV, amb el cardenal Mazzarino al front, tenien un gran coneixement de la Catalunya Nord, mentre que els triats pel monarca espanyol, Felip IV, no en sabien quasi res i probablement tampoc ni els hi interessava. Donat que el govern espanyol negociava d’esquena al govern català, el resultat va ser el que va ser. En total la corona francesa va fer-se amb tot el comtat del Rosselló, que incloïa el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya. D’aquesta manera Catalunya fou fraccionada i venuda.
La pista es fa llarga, però com que m’he proposat fer la pista de pujada i seguir pel sender que baixa directe, continuo fidel a la meva idea inicial. Pel camí, m’han passat tres o quatre cotxes que, suposo, se’n van al refugi per pujar caminant fins al llac de Malniu o a fer alguna altra de les excursions possibles. Però tot s’acaba i arribo al final i l’espai, amb una mica de neu i el refugi al fons, se’m fa present.
El refugi de Malniu és un construcció molt ben acabada, propietat de l’ajuntament de Meranges i que va ser inaugurat l’any 1954. Disposa de 34 places, amb lliteres corregudes, està guardat i compta amb servei de bar i menjars. Parlo una mica amb la noia que el guarda i m’explica que quan va nevar ho va fer fort, però també va fer molts dies de vent encara més fort i aquest es va endur la neu que havia caigut. Per això, poca neu és el que hi ha actualment.
Descanso una mica i m’entretinc pensant en unes coses i les altres. Caminar sol, permet una introspecció important i, sovint, satisfactòria. Finalment, m’aixeco i decideixo tirar avall. Busco el senyal del camí 117 i som-hi! La baixada és força dreta i permet veure Meranges als peus, que ocupa un espai privilegiat de l’Alta Vall Tova, per on s’hi escola el riu Duran.
Tant Meranges com Girul van disposar del dret a disposar lliurement de les seves terres, l’any 1184, quan el dret els hi fou concedit per Ramon de Castellbó i la seva esposa Ermessenda, aspecte molt important en èpoques reculades en que la gent sovint estava condicionada a l’explotació de les terres i a l’ús que en donaven.
I així, finalment, torno a ser a Meranges. Ara hi arribo però pel nord i passo a tocar del cementiri, el lloc on quan tot s’acaba s’hi va a parar.
Track per gps a l’enllaç: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=2564426