(Cerdanya) Excursió organitzada el 13 d’agost de 2014; total de 5 km; +90 -90; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari circular dins de la vila de Puigcerdà, amb la finalitat de visitar els aspectes més rellevants de la seva història. Tipus de sortida: circular i urbana; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: A finals del segle XVII, en temps de Felipe IV de Castella i III d’Aragó, la monarquia, tot i molts conflictes, ho era de països (Castella, Catalunya, Aragó, València,...) amb constitucions i institucions de govern particulars de cada un.
1) Arribo a Puigcerdà, després de obtenir informació addicional al Centre d’Informació que hi ha al davant de l’Hotel Parc. Puigcerdà és una ciutat important, capital de la comarca de La Cerdanya, situada dalt d’un turó. Segons l’Alcover-Moll, etimològicament prové del llatí “Podiu Ceretanu” el que vol dir “muntanya dels ceretans.
2) Vaig directe a l’estació del tren i aquí començo. L’estació forma part de la línia transpirinenca que va ser acordada amb l’estat francès el 1904. Les obres van començar el 1909 i es va inaugurar el 1922, després d’obrir 24 túnels entre Ripoll i Puigcerdà, entre els que destaquen el Cargol de Palós i el túnel de Tosses. Val a dir que el 1928 un decret autoritzava la conversió de l’ample de via a l’ample europeu. Però mai s’ha portat a terme i per això, de Puigcerdà a la Tor de Querol hi ha dues vies d’ample diferent.
3) Al davant de l’estació hi ha un bonic jardí. Aquí comença una ruta literària (en aquest cas centrada en la novel·la escrita per Ruiz Zafón, El joc de l’Àngel) que transcorre per tots els indrets de la vila. Els indicadors estan constituïts per blocs de granit polit, amb una placa d’acer inoxidable, al damunt, amb un fragment del text.
4) Al costat del jardí hi ha un plànol de Puigcerdà amb un estil que, per sí mateix, ja suposa una antiguitat que, algun dia, convindrà conservar en el museu.
5) Miro cap a la dreta, cap els edificis del lateral de la plaça. Passo el carrer i faig una foto de l’Hostal Estació. Antic i amb els porticons de fusta tancats, d’aquella mena que ja no se’n veuen. Al costat mateix hi ha l’Hotel Terminus, també antic, però no tant. Tots dos, signe d’uns temps en que a la vila no hi devia haver gaires hotels, tampoc no hi havia tants cotxes i per tant, el tren i els voltants de l’estació eren un lloc molt adequat per dormir i esperar el tren de l’endemà. De fet, a començaments del segle XX a la vila hi havia tres fondes i sis hostals, a més d’agències de transports i de carruatges de lloguer.
6) Cal pujar amunt pel carrer Pendis, amb un nom que ja indica que fa pujada. Dalt hi ha un ascensor curiós que permet estalviar les escales que pugen pel seu costat. Jo pujo per les escales i després, des de dalt, faig una fotografia a l’ascensor que puja.
7) Al carrer on arriba l’ascensor, fa una placeta. Al seu davant hi ha un safareig magnífic, en perfecte estat de conservació i sota d’una volta ample i bonica, que segurament servia de protecció a les dones que hi venien a rentar la roba, especialment en els durs i freds dies d’hivern. Al costat hi ha una fita de pedra amb la data del 1804 i el text “Siendo Corregidor Rafael de Zúñiga”.
8) Uns metres a l’esquerra hi ha l’accés a un altre ascensor, aquest ja convencional, per tal de seguir pujant. L’alternativa són les escales. Si es puja per les escales, s’arriba a un tram en que es veu una porta enreixada tancada. Penso que potser sigui una sortida, per l’altura en que es troba (un tram més amunt ja està la plaça de l’ajuntament), de la sala coneguda com a Ull de Basilisc. És a dir, sota la plaça de l’ajuntament hi ha una sala amb sostre de volta de pedra, que es considera del 1760. Té un accés per un túnel mig enderrocat i es considera que podria ser la que es feia servir per entrar o sortir de la muralla (els segles XII i XIII) sense que es notés.
9) Al mateix indret, a la dreta, es pot observar una placa d’homenatge a Josep Pla: “En el centenari del seu naixement, Juliol 1997”. Josep Pla, que va morir el 23 d’abril de 1981, va escriure amb tendresa de la Cerdanya.
10) Arribo a la Plaça de l’Ajuntament, on hi ha l’edifici de la Casa de la Vila. En l’antigor, era coneguda com la Plaça de les Monges, ja que hi havia hagut un convent de Clarisses. Però la Casa de la Vila, o l’antic Consolat, sempre ha estat aquí. L’edifici original que es recorda , gòtic, es va cremar el 1938, diuen que fortuïtament. La reconstrucció es va inaugurar el 1955 i manté poca similitud amb l’original.
11) A la paret de la façana una placa de marbre fa un homenatge al poeta Joan Maragall (1860-1911), amb la reproducció d’un fragment del seu poema “A Muntanya”. És una placa que es va col·locar el 1961. Un nét del gran poeta, Pasqual Maragall, ha estat President de la Generalitat de Catalunya (2003 al 2006), precisament el 127è president d’aquesta institució. No hi ha a Espanya cap altre càrrec institucional de tan antiga existència.
12) Al costat mateix, però mirant cap a la vall, des d’aquest balcó magnífic, hi ha l’escultura de Xavier Medina-Campeny en homenatge al cavall pirinenc català (abans era conegut com a cavall hispà-bretó, però el nom oficial és el que he consignat). Aquesta escultura va ser inaugurada el 1993. Cal saber que la cria d’aquest cavall és molt important i que cada any a la Fira de Puigcerdà s’hi presenten més de mil exemplars.
13) Seguint pel carrer de l’esquerra de l’ajuntament, cal deixar al visitant que descobreixi la porta de l’antic edifici consistorial. A la llinda encara s’hi pot veure l’escut de la vila i la data de 1728 (probablement d’alguna reforma o remodelació).
14) Aviat s’arriba a la Plaça Cabrinetty. Avui, com que és dimecres, hi ha fira. Des del segle XIII era coneguda com la plaça Major i durant molts anys s’hi pesava i emmagatzemava el blat. Altres pobles conserven aquella tradició, mantenint el nom de Plaça del Blat, allà on es feia aquella activitat. Alguns estudiosos creuen que devia haver estat el pati d’armes de la fortificació original de la vila. La plaça va prendre el nom actual el 1910, en honor del brigadier Josep Cabrinetty, que va alliberar Puigcerdà del setge carlí l’any 1873. Precisament el 1880 s’hi va erigir una estàtua seva en marbre, que va ser destruïda el 1936. L’actual, de bronze, es va col·locar el 2012 i el seu cost va ser sufragat per subscripció popular.
Aquesta guerra carlina (1872 al 1876) va ser una guerra civil que el pretenent a la corona, Carles de Borbó (Carles VII), iniciada quan aquest va cridar a la revolta el 15 d’abril de 1872. S’hi van afegir el País Basc i Catalunya. Catalunya s’hi va sumar darrera de la promesa de restauració de les Constitucions Catalanes, abolides per Felip V. El conflicte es va decantar a favor d’Alfons XII.
15) Al lateral de la dreta de la plaça, al número 15, hi ha l’edifici del que havia estat la casa de la família dels Cadell. Els Cadell eren nobles i cavallers des del segle XIII i van ser senyors de Prullans i Arsèguel. Sembla que van estar molt vinculats als enfrontaments amb els Nyerros. De fet, la noblesa catalana estava dividida entre els nyerros i els cadells des del final del XIV fins al XVII. Entre les dues faccions es mantenia una lluita constant i es deia que els nyerros defensaven els drets dels nobles, mentre que el cadells ho feien respecte dels ciutadans i camperols.
Una altra tasca pel visitant curiós, pot ser localitzar la Creu de Sant Jordi a la façana lateral. La Creu de Sant Jordi, era el símbol de l’antic General o Generalitat de Catalunya. La Generalitat té l’origen en les diputacions creades per governar l’administració entre les reunions de les Corts Reials (originades amb Jaume I cap el 1250). Hi havia Generalitat a Catalunya (1359), a Aragó (1362) i a València (1412). Probablement, la Generalitat de Catalunya estigui entre les institucions de govern més antigues d’Europa.
6) Al seu costat hi ha l’edifici número 16, amb una façana amb molt mal estat (a la data de la visita d’aquesta crònica). És famosa perquè va ser propietat de la família Descatllar. Aquesta família noble, era una de les més antigues de la Cerdanya. Entre els Descatllar famosos hi ha Manuel Descatllar , nascut a Vilafranca de Conflent el 1648 i que va participar en la revolta dels Angelets contra la ocupació francesa, després del Tractat dels Pirineus, quan la meitat nord de Catalunya va ser cedida al rei francès. Cognoms com Descatllar, Nyer, Cadell, han quasi desaparegut probablement per les purgues, assassinats i condemnes després de les guerres i especialment la del 1714.
Cal afegir que des del 1894 la casa Descatllar va passar a ser el Cercle Agrícola Mercantil, que els vilatans coneixien com el Casino de Baix. També, posteriorment, va acollir una sala d’espectacles i després un cinema. Durant la Guerra Civil, la CNT-FAI va transformar l’edifici en una cooperativa.
17) La plaça disposa de porxos en els seus laterals, encara que de manera no uniforme. Al lateral de baix diuen que probablement són els més antics. Són porxos de granit que sostenen la part sortint de les cases.
18) Seguint pel carrer que baixa (Font d’en Llanes) hi ha un edifici, però que no he pogut identificar, que antigament havia estat l’hotel Europa i que actualment és un edifici dividit en pisos. Va hostatjar els primers visitants de la vila i algunes personalitats. L’any 1911 hi ha fer convalescència, durant cinc mesos, Antoni Gaudí i l’any 1913 s’hi va allotjar la Infanta Isabel. Precisament Gaudí va imaginar i dissenyar la façana de la Passió de la Sagrada Família, durant el temps de convalescència, per unes febres de Malta, a Puigcerdà. Aquesta façana, dedicada a la passió de Jesús, va ser concebuda austera i senzilla, on la pedra representés la nuesa i els ossos del Crist. Cal afegir que la Infanta Isabel, era la filla primogènita de la reina Isabel II.
19) Si s’ha baixat pel carrer esmentat, tocarà pujar pel primer que es troba a l’esquerra. Dret i en fort pendent, el seu nom és perfectament aclaridor del seu origen. Efectivament el nom del carrer és Dels Molins, per tant es pot aventurar que per aquí devia baixar un rec d’aigua que era aprofitat per diversos molins que tenien la feina important de transformar el blat en farina. Activitat aquesta que lligava molt amb la funció de mercat que hi havia la plaça propera.
20) A la Plaça del Sol, al costat mateix del carrer que he dit, hi ha un monument. La placa diu: En memòria dels qui han donat la vida per Catalunya i la Llibertat, 7 de novembre de 1659, Tractat dels Pirineus. El Tractat dels Pirineus es va signar el 7 de novembre de 1659 per part dels representants de Felip IV de Castella i III d’Aragó i del rei francès Lluís XIV. Posava fi a la Guerra dels Trenta Anys. Però també amputava Catalunya que va perdre les comarques del Rosselló, el Capcir, el Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya.
21) Pel carrer de les Escoles Pies, que antigament era conegut com d’en Calva, hi ha una petita capella, molt senzilla, amb un diminut campaner d’espadanya. És la capella de la Mare de Déu de Gràcia. Per dins és d’estil gòtic primitiu i se sap que va ser consagrada el 1482. La seva construcció es va portar a terme per un vot del veguer de la Cerdanya i batlle de Puigcerdà, Antoni Mercader.
22) Una petita placa en un edifici estrany, per sobre d’unes escales que van a parar a uns espais que semblen abandonats, indica que és la plaça del Regne de Mallorca. Si Jaume I no hagués tingut un concepte patrimonial i la seva visió de Catalunya hagués estat absolutista, hauria senzillament incorporat Mallorca al Principat de Catalunya, igual hauria fet amb Valencia i també amb Aragó, on, si hagués tingut la mentalitat totalitària d’alguns altres monarques, hauria implantat el català com a única llengua de l’administració, però no va ser així; els qui fan aquestes coses (imposar la seva llengua) són uns altres, generalment gent poc respectuosa i intolerant.
Convé recordar que el Regne de Mallorca va ser el resultat de la conquesta de l’illa per Jaume I. El regne va ser uns anys independent, per després quedar infeudat al conjunt de la Corona de Catalunya i Aragó. Les seves institucions i constitucions, van resultar liquidades el 1715 a partir del Decret de Nova Planta, dictat per Felipe V.
23) He girat a l’esquerra i vaig a parar al Passeig del 10 d’abril. El 10 d’abril de 1873 va ser quan el general Cabrinetty va fer aixecar el setge que els carlins tenien sobre la ciutat. Aquest espai correspon a l’antiga plaça del Mercat o de Sant Domènec. També hi havia, com en parlarem, l’antic convent dels predicadors de Sant Domènec, que s’hi van instal·lar l’any 1291. L’any 1835, amb la desamortització, el convent va ser desafectat i destinat a altres usos.
24) Aquí tenim l’església de Sant Domènec, que formava part de l’antic convent dels dominics i que es va començar el 1290. L’església és d’estil gòtic català, reedificada després del terratrèmol de 1428, amb un sostre més baix. És d’una sola nau i amb coberta a dos aigües. Destaca la portalada principal, del segle XV, on s’hi va utilitzar l’anomenat “marbre d’Isòvol”, el qual integra elements fòssils. Al visitant curiós li queda la tasca de buscar un que és especialment visible. Va ser propietat de l’ajuntament fins els anys 40 del segle XX, fins que tornà al bisbat per permuta amb el solar on hi havia hagut l’església de Santa Maria, enderrocat durant la Guerra Civil.
25) El conegut carrer del claustre, al costat de l’església, havia estat precisament el claustre del convent. Reformat el 1603, va ser amplament destruït durant l’ocupació napoleònica. Només en resta un lateral que es va restaurar el 1978.
26) També al costat hi ha un edifici que formava part de l’espai conventual. Al llarg dels anys, s’ha fet servir d’escola, caserna militar i seu d’entitats. Rehabilitat el 1983, actualment acull la Biblioteca Comtat de Cerdanya, l’Arxiu Comarcal, l’Institut d’Estudis Ceretans i les Joventuts Musicals de la Cerdanya. Al vestíbul hi ha l’entrada a un dels túnels que es van utilitzar com a refugi durant la Guerra Civil. Avui he vist que s’hi fa una exposició dedicada als “Espais 1714”.
Els “Espais 1714” són llocs d’interès històric vinculats amb la guerra del 1714 de les tropes franco-castellanes contra Catalunya. Commemoren els setges, els conjunts emmurallats, les batalles o els personatges. Els Espais 1714 es troben a les poblacions de: Alella, Almenar, Bonestarre, Capçanes, Castellbell i el Vilar, Girona, Hostalric, Lleida, Les Masies de Roda, Mataró, Montblanc, Oliana, Perafita, El Poal, Poblet, Puigcerdà, Riudoms, Roses, Sant Hilari de Sacalm, Sort, Tarragona, Torredembarra i Tortosa.
27) Una mica més enllà un cartell fa referència al Tractat dels Pirineus, del qual ja he parlat abans. Afegir-hi potser que hem de recordar que d’acord a les Constitucions catalanes, el rei no tenia el dret de cedir una part de Catalunya, això corresponia, en tot cas, a les Corts catalanes. Pels independentistes catalans aquell fet sempre s’ha recordat amb amargor i com a signe del menyspreu des de Castella.
28) Pujo la lleugera pujada del carrer dels Ferrers. Un carrer tranquil que a l’edat mitjana devia ser un dels més sorollosos de Puigcerdà amb el repic de martells i encluses. Des d’aquí vaig a parar a la Plaça de Barcelona, deixant a l’esquerra el Casino Ceretà, conegut per la gent del país com “Casino de Dalt”. Construït el 1893 va durar poc ja que el 1904 va patir un greu incendi. Es va tornar a inaugurar el 1906 i cap a finals de segle es va reformar tor l’interior. Durant la Guerra Civil la CNT-FAI el va confiscar, encara que més endavant va tornar a la societat civil.
29) Pels carrers recargolats de la vila, acabo baixant pel carrer Higini de Rivera (qui va ser cap militar de Puigcerdà del 1843 al 1911 i declarat Fill Adoptiu de Puigcerdà). Arribo al que havia estat el convent de les Carmelites Descalces, monges de clausura reformades de Santa Teresa de Jesús. El bisbe d’Urgell fundà el primer convent, el 1885, per a cinc germanes procedents de la comunitat de Mataró. Cal saber que l’any 1937 es va utilitzar com a caserna de la Guàrdia d’Assalt i que al final de la Guerra Civil es va utilitzar per les forces franquistes, tot i que es va retornar aviat a la congregació. Donat que amb els anys va quedar dins de la vila, les monges van abandonar el convent el 1982, moment en que l’ajuntament va adquirir l’edifici i es va adaptar com a Museu Cerdà.
30) Més avall, a la dreta, hi ha la plaça d’en Calva, on a l’ombra i assegut en un banc puc gaudir del que resta de les antigues muralles de la vila. El creixement de Puigcerdà va permetre que se li conferís el títol de capital de la Cerdanya i així es va començar a fortificar. S’estima que l’origen devia estar al voltant del castell de Montcerdà, documentat ja el 1095. A mida que la ciutat creixia les muralles es van anar ampliant. Al segle XVII eren molt altes i disposaven de dues fileres de sageteres. La darrera muralla es va començar a enderrocar el 1880, per donar sortida a la població, que havia quedat reclosa i tancada.
31) Arribo, per unes escales, a la Plaça de l’Alguer. Ja sabeu que l’Alguer és una ciutat tradicionalment de llengua catalana, situada a Sardenya. Durant la guerra entre les repúbliques de Gènova i Venècia, els genovesos van ocupar l’Alguer, d’on van ser expulsats per l’estol català el 1354 i a continuació va ser repoblada per catalans. La ciutat va prosperar i va esdevenir ciutat reial. Va pertànyer doncs a la Corona d’Aragó i Catalunya fins el 1720, en que després de la Guerra de Successió espanyola, Espanya va cedir Sardenya a Victor Amadeu II.
32) Passo pel carrer Alfons I. Aquest estret carrer honora el rei Alfons I de Catalunya i II d’Aragó, el qual va fundar la ciutat als inicis de 1178. Hi va traslladà la població d’Ix, indret que juntament amb Llívia, havien estat les seus dels comtes. Alfons, també dit el Cast i el Trobador, era fill primogènit de Ramon Berenguer IV i de Peronella. El seu pare, en el testament, l’havia anomenat Ramon, però un any després de la seva mort, la mare (Peronella) el va anomenar Alfons, probablement com a concessió als aragonesos com a hereu directe de l’avi Alfons I, dit El Batallador. Ramon Berenguer, havia designat tutors dels seus fills, en el testament, al rei Enric II d’Anglaterra i a Ramon Berenguer III de Provença. Però la tutoria efectiva va ser pels dos consellers Guillem Ramon de Montcada, el gran senescal, per Guillem de Torroja, bisbe de Barcelona, i per Guillem VII de Montpeller, pels afers occitans.
33) L’estany és un dels elements més destacats de Puigcerdà. El 2 de desembre de 1260 el paborde de Sant Miquel de Cuixà cedí un terreny al costat de Rigolisa per l’estany. La clau de l’estany és la sèquia que neix a Riutés, prop de la Tor de Querol (actualment dins de territori de l’estat francès). La primera notícia de la sèquia és del 1310, quan era el rec reial, però és evident que ja existia abans per tal de portar l’aigua a l’estany. Puigcerdà sempre ha mantingut el dret que porta l’aigua de la sèquia a l’estany. L’any 1866, amb el Tracta de Baiona així es reconeixia.
De l’estany s’aprofita l’aigua per al consum, però també antigament s’utilitzava per aprofitar el gel que s’hi feia a l’hivern, el qual s’emmagatzemava al pou de glaç que s’havia construït el 1642. I els llots que s’hi feien, s’aprofitaven com a fertilitzant i la sorra per a la construcció. El segle XVIII s’hi pescaven truites, barbs i anguiles.
34) Al sud de l’estany hi ha una placeta amb algunes restes del que havia estat el Fort Adrià. Cap a finals del 1707 els francesos van aprofitar el convent de Sant Agustí com a caserna i van construir el fort. També van enderrocar més de cent cases del sector. Ja se sap que els vencedors actuen de manera impune i bestial, tal com també va fer Felipe V amb el barri enderrocat a Barcelona per tal de construir la Ciutadella des de la que s’hauria de controlar la ciutat a partir del 1715. És una forma, també, d’humiliar al vençut.
La fortificació va ser destruïda pels mateixos francesos quan van marxar el 1714. Part de les restes del fort arribaven fins a la Plaça del Call, que també van ser destruïdes durant la construcció de l’aparcament.
35) Arribo a la Plaça de Call, avui un espai sense ànima, modern, fred, per sobre d’un aparcament. Sent ja Puigcerdà una ciutat reial, l’arribada de noves comunitats, com la jueva, nous comerciants i les ordes mendicants, va ser convenient ampliar l’espai habitable i per això es va obrir una nova porta a la muralla, al costat de l’església de Santa Maria, fins al nou barri. Això passava entre els segles XIII i XIV. En aquella època els textos preservats parlen d’una “nova vila”. L’any 1333 els franciscans van fundar el seu convent; l’obra va afectar el barri jueu i la sinagoga es va fer servir per al refetor del nou convent. El 1567 la ruïna econòmica del convent va fer que fos abandonat pels franciscans i s’hi van instal·lar els agustins, fins a l’exclaustració, el 1835.
Entre els anys 1992 i 2006 diverses excavacions van posar de manifest l’estructura dels carrers i de les cases del barri. La construcció de l’aparcament soterrat va eliminar totes les restes, amb un menyspreu total per la història. Una barbaritat més de la mentalitat “moderna”, perquè ¿no es podia fer un aparcament en algun lloc als afores de la vila? Potser el problema és que la gent de ciutat necessita arribar fins a la porta de qualsevol lloc amb el cotxe!
36) Finalment arribo a la Plaça de Santa Maria. Hi ha un obelisc de marbre vermell dedicat “Als qui van morir defenen aquesta vila” Hi ha tres dates: novembre de 1837, abril de 1873 i agost i setembre de 1874. Aquestes dates corresponen als tres setges que va patir la ciutat en les guerres carlines.
37) A la plaça destaca la imatge del campanar de l’església de Santa Maria, que va ser enderrocada el 1936 i només va quedar el campanar. Se sap que es va començar a construir el temple l’any 1177. L’església ocupava tota la plaça. El campanar té una alçada de 35 metres i descansa sobre quatre pilars de granit, a partir dels quals es transforma en torre octogonal, com va ser tan habitual a partir del segle XVIII. Dalt del tot, està coronat per una gran terrassa amb unes vistes magnífiques sobre la plaça i la vila. També cal dir que per sobre hi ha un vèrtex geodèsic de primer ordre i situat, per tant, a 1238 metres.
A la torre hi ha un rellotge, que actualment ja no funciona, encara que disposa el mecanisme sencer. El primer es va instal·lar el 1415 i va ser substituït el 1610 per una altre, obra de Joan Casals. El darrer es va muntar el 1844 i va ser obra de l’andorrà Bonaventura Lafita.
Entre els diferents elements que es van trobar durant les excavacions arqueològiques del 2013, es va poder identificar un clau de volta decorada, de mitjans del segle XVII, que havia estat en la capella de la família Pujol.
I així acabo aquesta ruta per la magnífica ciutat de Puigcerdà. Sovint caminem per les ciutats i sabem molt poc de la història dels seus carrers. Espero que aquesta ruta ajudi a entendre una mica més, als qui només som uns visitants, la vila de Puigcerdà.
Si vols el track per gps, pots clicar: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7570772