(Cerdanya) Ruta el 30/06/2013; 12 km; +400 -400; 4 hores. Excursió organitzada pel Centre Excursionista de Sitges amb el següent itinerari: Guils (pistes esquí de fons), refugi La Feixa, llac de Malniu i tornada. Tipus de sortida: anada i tornada al mateix punt; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Fa 800 anys, el 1213, els dominis del Casal de Barcelona incloïen el Rosselló, Comenge, Bearn, Foix, Carcassona, Agde, Nimes, Provença, Gavaldà, Millau i el Carladés. A ponent del territori hi havia el comte de Tolosa, amb el seu poble de Muret, on l’any 1213 va morir el rei Pere el Gran defensant els comtats catalans del nord davant la invasió del rei franc en l’anomenada croada contra els càtars. La famosa Crònica de Jaume I, com és lògic escrita en català, explica força bé el moment històric. Aquell any els altres sobirans eren: Alfonso IX (Lleó), Alfonso VIII (Castella) i Sancho VII (Navarra).
El punt d’inici és a l’aparcament de les pistes d’esquí de fons de l’estació de Guils Fontanera (1906m). El poble de Guils ja consta esmentat a l’acta de consagració de la catedral d’Urgell amb el nom d’Eguils. Això passava l’any 819. Es pot afegir que l’any 1011 figura en un altre document, amb el nom d’Enguils. Ara bé, l‘etimologia del nom és incerta i s’han donat diverses opinions, cap d’elles acceptades pels investigadors de prestigi. La història ens explica que l’any 1035 el comte Guifré III la va llegà al seu fill Arduí i també se sap que més endavant pertanyia al monestir de Sant Martí del Canigó. No s’ha d’oblidar que les terres des del Ter fins a Tolosa de Llenguadoc, formaven part d’una mateixa llengua, una mateixa cultura i un mateix sistema d’estructura política. El segle XIV sabem que pertanyia a l’abat de Santes Creus i que ja el 1698 formava part de la comunitat de Puigcerdà.
Deixem l’estació i anem pujant còmodament per pistes i prats. Al darrera queda doncs Guils Fontanera, una estació d’esquí de fons de tipus municipal oberta el 1993. A l’hivern disposa de 45 km de circuits marcats. La carretera d’accés, des de novembre a finals d’abril es tanca, a Guils, des de les 17h fins a les 9h. Es tracta d’un entorn amb pistes que ofereixen una neu relativament estable ja que la zona és d’influència atlàntica.
Els prats formen encara part d’un sistema ramader ben consolidat de cavalls que, amb la seva bonica estampa, ens alegren el pas. La nostra ruta va pujant sempre en direcció a ponent, amb una certa intenció d’apuntar lleugerament cap el nord i deixant a la nostra esquerra, més avall, el torrent de les Ferreres. Tot aquest tram coincidim amb els senyals blancs i vermells del GR.11.
Fins que arribem al refugi al refugi de La Feixa. Una petita construcció al costat de la pista que puja des de l’aparcament de l’estació d’esquí i que se’n va cap el refugi de Malniu i també fins a Meranges. Hem fet ja 3,5 km. Si ens girem tenim unes vistes extraordinàries de tota la Cerdanya, la plana que fa evident el perquè, pels catalans, els Pirineus mai no havies estat una frontera i no deixaven de ser unes muntanyes més, altes però unes més de les moltes que tenim. A l’altra banda de la plana cerdana hi ha la línia de muntanyes: el Pic d’Eyna, el Puigmal i la serra del Cadí.
El ombrívol i bonic avetar, entre blocs de granit que sovintegen, ens porta fins al nostre objectiu: el llac de Malniu (2250m). Abans, però, hem vist els senyals, grocs i blancs, del PR que ve des del refugi de Malniu. Estem en una cubeta glacial que té com a teló de fons el Puigpedrós (2915m), el Pedró de la Tosa i el Puig Farinós.
Després de descansar una mica i menjar alguna cosa, anem desfent el camí fins que arribem a la cruïlla, davant del refugi de la Feixa. Aquí tornem a coincidir amb el GR.11, la gran ruta pirinenca que uneix la Mediterrània, al Cap de Creus, amb l’Atlàntic. També hi ha les indicacions de la ruta 139 (sobre senyals grocs), que forma part de les diverses rutes ben marcades amb les que han senyalitzat les alternatives per caminar a la Cerdanya. Pel camí i mirant-me la gran plana de la Cerdanya, sé que està dividida entre la Cerdanya Sud, que forma part de Catalunya i la Nord que actualment forma part de França. Això em fa recordar que un mal dia, el 28 de maig de 1660, Luís de Haro, el plenipotenciari espanyol delegat pel govern de Madrid, es va conformar en cedir a França la vall de Carol, la fortalesa de la torre Cerdana, els comtats del Rosselló, Conflent, Vallespir, Capcir, part de la Cerdanya i 33 pobles. Va ser un atemptat contra la integritat del territori català, però això es veu que no va preocupar al rei d’Espanya (Felipe IV).
Quan tornem a ser a l’estació d’esquí m’entretinc a fer una fotografia del mapa de les diverses rutes possibles marcades. Aquí acabem aquesta segona excursió dels dos dies que hem sortit.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4766858