(Baix Empordà) Ruta el 15 de març de 2018; 12,5 km; +150 -150; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Monells, Sant Sadurní de l’Heura, Sant Joan de Salelles, Sant Miquel de Cruïlles, Ermita de l’Esperança, Ermita Santa Cristina. Participants: Joan, Toni, Jordi i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Els registres històrics aporten informació de les últimes ampliacions de l’ermita de l’Esperança, cap el 1700.
Hem dormit a la casa d’un amic, al petit barri de la riera de Monells. Iniciem la caminada seguint la riera del Rissec en direcció nord-oest. Avui fem una ruta planera però de gran interès cultural i històric. Des de Monells passarem per dos pobles històrics més (que avui, junts, formen municipi) i per tres ermites.
La vista cap a l’est troba els camps de conreu d’un verd esplendorós aquest any de tanta pluja i neu. Estem caminant per l’extrem sud-oest de la plana de l’Empordà que, milers d’anys enrere, devia haver estat el delta del Ter i que va acabar formant aquesta plana al·luvial fins al que ara és la llarga platja de la badia que va des del cap d’Estartit fins al cap de Begur.
En uns 2,5 quilòmetres estem arribant a Sant Sadurní de l’Heura. El poble s’havia dit Sant Sadurní de Salzet i consta esmentat el segle XI. Amb les seves cases juntes, formaven un conjunt que les protegia de les visites inesperades. Els seus carrerons estrets ens parlen d’aquella època d’autoprotecció. És el centre administratiu del municipi que forma amb Cruïlles i Monells, des del 1973. Cal passar poc a poc per gaudir de la tranquil·litat del poble.
A l’entrada i sota la plaça hi ha aquest accés que s’endinsa a terra. És un vall. Un paper, al reixat tancat de l’entrada diu: Un ‘vall’ és una excavació allargada i relativament ampla destinada a contenir aigua. El prototip és el que es construïen al voltants dels castells o de les fortaleses amb funcions de defensa; però els que es feien als pobles no tenien aquesta finalitat, sinó de recollir aigües superficials per a satisfer les necessitats de les famílies i sobretot al bestiar. Per això eren una espècie de cisterna sota la plaça o un altre lloc adient.
Travessem el poble pels seus carrers endreçats i deixem a l’esquerra l’església de Sant Sadurní. De grans dimensions, sembla voler encabir-hi, a dins, la totalitat del poble. El seu origen, romànic, del 978, ha quedat enrere i l’actual estructura prové de la construcció dels anys 1773 al 1777. Al davant, en aquesta mateixa plaça, s’han trobat vestigis del que havia estat el castell medieval. Ja el 1052 era domini del Bisbe de Girona i n’era feudatari el cavaller Amat Vives.
Hem sortit de Sant Sadurní cap a sud-est fins a trobar l’ermita de Sant Joan de Salelles. Fem una parada curta per menjar una fruita i unes ametlles. Es tracta d’un petit temple característic del romànic primerenc, construït entre els segles X i XI.
És d’una sola nau ben assentada i per tant sense necessitat de contraforts, amb absis semicircular i molt allargat que quasi arriba als extrem de cada mur lateral. El campanar d’espadanya està situat pel damunt de l’arc triomfal. A l’exterior, en el mur de migdia s’hi poden veure els vestigis de fileres de pedres en ‘opus spicatum’; forma constructiva pròpia del segle X, que és la que fa datar l’església en aquell segle.
Deixem la vall de pollancres que aprofita una petita riera del D’Aró i seguim endavant.
Uns tres-cents metres girem a l’esquerra, després de la gran masia de Can Pujol.
La pista fa un angle i passa pel davant de la interessant construcció de Can Pont.
Seguim en lleugera pujada fins al priorat de Sant Miquel de Cruïlles. El temple presenta una planta basilical amb tres naus i transsepte. La decoració exterior dels absis segueix l’estil llombard amb arcs cecs, lesenes i finestres de doble esqueixada.
Cal donar la volta i veure el mur que mira cap a un recinte abandonat interior. L’any 1485 va ser saquejat pels remences; el 1592, el papa Climent VIII el va annexionar al monestir de Sant Pere de Galligants, de Girona, i va començar la seva decadència. L’any 1835 va patir els efectes destructius de la desamortització. El mur que veiem és el de llevant del claustre, on es trobava la sala capitular.
He llegit que a l’interior hi ha restes de pintures romàniques, una pica monolítica del segle XIII i una ossera on descansen restes d’Elisabet d’Hongria, muller de Bernat de Cruïlles, que va morir el 1294. De Bernat de Cruïlles no he trobat informació, ja que els ‘Bernat de Cruïlles’ que podem trobar a ‘enciclopedia.cat’ i altres llocs són d’uns anys que no coincideixen amb l’any de la mort d’Elisabet. Cal observar els potents contraforts i la sòlida i potent torre del campanar.
Des del monestir baixem per pista asfaltada cap al poble de Cruïlles. El poble va ser seu del llinatge dels senyors de Cruïlles; a partir del segle XIII: Cruïlles i Peratallada.
A la plaça ens fem una foto de grup. De les muralles originals en resten alguns trams; destaquen l’angle nord-oest i la torre de planta quadrada, actualment adossada a una casa que hi ha a l’extrem sud-est del recinte. Dels portals que menaven intramurs, es conserva el sector meridional. Des de dalt de la torre de la plaça es pot resseguir bé l’antic recinte emmurallat, que conserva molts trams del perímetre gairebé intactes i algunes torres de planta quadrada. Avui hi oneja una estelada per commemorar que l’any 1359 Berenguer de Cruïlles va ser nomenat primer president de la Generalitat de Catalunya.
Segons ‘geneall.net’ el primer president de govern d’Espanya va ser Francisco Cea Bermúdez (1779), 400 anys després del primer president de la Generalitat de Catalunya.
Al poble destaca la seva torre, en un costat de la plaça. És l’element més singular i més ben conservat. La torre de l’homenatge va construïda durant la segona meitat del segle XI; actualment isolada al bell mig de la plaça s’unia a la fortalesa del castell pels costats de migdia i de llevant.
A la mateixa plaça hi ha la parroquial. L’església de Santa Eulàlia, patrona del poble, juntament amb Sant Ponç, s’alça a la mateixa plaça. Tot i que va ser consagrada al segle XI, actualment no s’hi observen restes de l’antic edifici romànic; el temple actual és dels segles XVII-XVIII. Recentment s’ha restaurat la torre-campanar i la façana, que patien greus patologies i esquerdes.
Tot poble ens invita a entretenir-nos-hi mirant, fent una volta i badant, fins que marxem per anar a passar pel davant de l’ermita de l’Esperança. És un exemplar representatiu de l’arquitectura popular barroca dels segles XVII-XVIII de la comarca. Destaca, per la seva singularitat, una trona de pedra decorada amb relleus situada a la part exterior de la zona de culte.
A l’exterior hi ha una imatge, en marbre, de la Mare de Déu de l’Esperança. El document més antic que es conserva vinculat a aquesta ermita data del 13 de maig de 1413. És l’ermita més antiga de la diòcesi de Girona dedicada a aquesta advocació. En els seus inicis, fou un espai de retir i contemplació per a fidels anacoretes i eremites procedents de les poblacions del llindar. La història més recent aporta dades de diverses construccions fetes entre el 1700 (edificis laterals) i el 1833 (cobertes i el porxo). El 1835 s’obliga l’Església a cedir, confiscats, els seus béns al govern. Tres famílies de Cruïlles i l’Ajuntament els recuperaran més endavant i, en un document privat, el 1858 renunciaran a qualsevol dret sobre la finca i reconeixeran que l’únic propietari és la parròquia de Cruïlles. Amb la Guerra civil espanyola del 1936, els comitès antifeixistes van desmuntar l’ermita i van destruir l’altar i les imatges. La de la Mare de Déu i un retaule gòtic, però, es van salvar.
Crida l’atenció aquest cobert, o atri, amb aquesta alta columna de pedra i un púlpit de cara a l’exterior.
A la rectoria es fan altres activitats, avui sota el suport i control d’una Fundació. A l’exterior hi ha un plafó amb notícies. Una m’ha cridat l’atenció: el primer centenari de les aparicions de Fàtima.
A principis d’aquell any 1700, Carlos II ‘El Hechizado’ era monarca espanyol pel fet que disposava dels títols de sobirania dels que havien estat els regnes i territoris originals. En qualsevol cas, Castella i Lleó, Navarra, Aragó, Catalunya, València i Mallorca compartien sobirà però no formaven una ‘unitat’. Per exemple: Aragó, Catalunya, Mallorca i València disposaven de les seves pròpies constitucions i institucions i eren per tant estats (o nacions) independents.
Certament Carlos II també era rei de Sicília, de Nàpols i de Sardenya, però també eren estats o nacions independents.
Marxem, ara seguint un sender que s’endinsa al bosc de Puntí, on hi podem admirar aquest enorme pou de glaç.
Més endavant, quan ja fa 11 quilòmetres que caminem, arribem a la petita ermita de Santa Cristina de Corçà. El document més antic que dóna notícia de l’ermita data de 1426 i correspon al permís del bisbe per poder demanar caritat i obtenir fons per a finançar el manteniment d’aquesta petita capella d’estil romànic. Construïda entre Corçà i Monells, prop del Rissec i al costat d’un petit torrent, l’ermita s’alça damunt d’una construcció romana.
En poca estona, des de l’ermita, hem arribat a Monells, on entrem pel portal nord, el primer que trobem que mira al Rissec. Ja esmentat en documents del segle X, Monells va créixer al voltant d’un castell, del qual avui no se’n veu cap resta. Si que es conserven bé diversos trams emmurallats i torres. El topònim del poble és possible que tingui origen en els molins que devien aprofitar l’aigua del riu que passa pel poble. És precisament aquesta riera, el Rissec, que actualment divideix el poble en els veïnats del castell i de la riera.
Entrar a Monells és com entrar a l’edat mitjana. El pas per sota de les voltes irregulars és magnífic.
Una vista de la plaça ens dóna idea de la gran importància que devia tenir la vila. El 922 el rei Carles el Simple confirmà a la seu de Girona les propietats que posseïa a ‘Mulnels’. L’església de Sant Genís de Monels passà a dependre, el 1019, de la canònica de Girona.
El castell de Monells fou sovint cobejat a l’època medieval, en gran part a causa de la seva situació fronterera amb el comtat d’Empúries i amb les importants possessions dels bisbes gironins al Baix Empordà. Fou el solar del llinatge que prengué per cognom el d’aquest lloc. La primera notícia és del 1019 i es refereix a Auger de Monells. A un successor anomenat Ramon Auger de Monells, el comte Ramon Berenguer III concedí el 1103 permís per a traslladar a Monells el mercat que se celebrava a Anyells (Corçà). Com a mostra del seu pes en el comerç, a un costat encara es conserva la mesura del gra.
Més tard, hem donat per acabada l’excursió i quan marxem passem pel Corçà, on aquest cartell ens dóna la benvinguda.
Per la carretera es poden veure unes pintades al·legòriques de moments conflictius recents.
Com que és una pintada força llarga, cal fer dues fotografies. En general, com correspon a una democràcia, cal trobar sovint les reivindicacions en l’espai públic de camins, murs i parets. Als països que són encara una dictadura (com pot ser Corea del Nord o la Xina) és més difícil veure-les, ja que les autoritats s’apressen a fer-les esborrar: no els hi agraden (i prohibeixen) les opinions contràries, fins i tot empresonen amb justificacions diverses, els que tenen opinions diferents.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://es.wikiloc.com/rutas-senderismo/monells-sant-sadurni-de-lheura-sant-joan-de-salelles-sant-miquel-de-cruilles-ermita-de-lesperanca-e-23294828