(Baix Empordà) Ruta el 16/05/2013; 12 km; +320 -320; 3,5 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Palamós, La Fosca, S’Alguer, Poblat Ibèric, Mas canyet, Palamós. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: El mes de maig de 1296 es va produir la investidura de Frederic III , tercer fill del rei català Pere el Gran, com a rei de Sicília. Entre la seva investidura i la pau de Caltabellota, sis anys més tard, el nou sobirà va passar per moments complicats. Per això li va anar molt bé l'oferta de serveis de Roger de Flor, que havia tingut que abandonar l'ordre del Temple després de la desfeta de Sant Joan d'Acre. Al servei del rei de Sicília, Roger de Flor va dur a terme, amb audàcia, brillants gestes bèl·liques. Aquell mateix any, havia estat rei de Lleó i Castella, Ferran IV "El Emplazado", mentre que a Navarra regnava Juana I.
Aquesta excursió comença a la vila Palamós, combinant el GR-92 i el Camí de Ronda. El cotxe queda aparcat prop a de la Mare de Déu del Carme i es comença a caminar deixant el port esportiu a la dreta. Segons Moran, Batlle i Rabella, etimològicament, Palamós, ja es coneixia des del segle XIII com “Palamors”, que probablement prové del llatí “Palu(s) humoris”, amb el significat d’aiguamolls humits.
Aviat deixem els carrers, per endinsar-nos al sender de terra que va per sobre del Cap Gros. Quan ens girem, veiem molt poc de la vila, de la que es pot afegir que el seu terme original era molt reduït, ja que només ocupava la franja litoral que permetia les activitats marítimes i de pesca, amb el seu nucli urbà. Només incloïa la franja costanera fins a la platja de La Fosca, fins i tot alguns ravals, estaven fora del terme. L’ampliació definitiva no es va produir fins el 1942, quan es va annexionar el poble de Sant Joan de Palamós, que d’antic s’havia anomenat Vila-romà, que quedà al nord el Puig del Molí del Vent, ja totalment ocupat pels carrers de la vila actual.
Passem per la petita i bonica cala Margarida, que sembla un oasi de pau allunyat de la massificació urbana de la població. És bona idea, seguir el carrer per sota les arcades de les cases fins a la punta i després tornar enrere, pujar una estreta escala amunt i ja anem a sortir a la part del darrera, més alta, des d’on seguim la ruta.
No gaire estona després passem per la platja La Fosca. Sorprèn veure els alts edificis, que pensem fora de lloc. Cal saber que el 1359 Palamós tenia 53 cases i va créixer fins a 170, un segle i mig després, però els efectes de la pirateria, dels segles XVI i XVII, van provocar una forta regressió, problema al qual s’hi van afegir les epidèmies i les guerres. Aquesta platja, sembla realment, molt adequada per a desembarcar. L’any 1543 Barbarroja, amb 23 galeres, va saquejar i cremar Cadaquès, Roses i Palamós, però els atacs anaven seguint: 1555 i 1584.
La ruta ens porta cap a Sant Esteve del Mar, en un promontori de roca negra. Hi ha les restes molt malmeses del que va ser una ermita i abans una masia i abans de tot això encara va ser un castell medieval. Des d’aquí veiem la platja que hem deixat i això ens fa pensar en la pesca, com activitat tradicional de Palamós i, realment, de tota la Costa Brava. Ens hem d’imaginar la gent que hi vivia, en petites cases prop de les cales i amb poques possibilitat de treballar una agricultura massiva, fora de petits horts. L’alternativa era la pesca. Encara actualment, el port pesquer de Palamós es troba entre els primers del nord del Principat de Catalunya.
I com és lògic arribem a la amagada caleta de S’Alguer, amb les seves cases emblanquinades, les portes de colors i les barques al davant. Un indret magnífic, al qual s’ha d’arribar caminant. Un racó de pau i calma, al qual, afortunadament, no s’hi pot arribar en cotxe. Si mai se’ls hi acudeix fer-hi una carretera, la calma i la pau s’hauran acabat per sempre més.
Més endavant passem per la platja de Castell, amb el programa de conservació del sistema dunar que conté. Gràcies a una oposició ferma, de fa anys, encara és una platja verge sense construccions. Va ser l’acció popular la que va impedir que fos una de les últimes platjes destruïdes per l’obsessió de la totxana. De moment, veiem com hi munten un parell de casetes de fusta per vendre begudes i menjars... amb això la cosa es pot anar complicant, perquè si el poble no ho controla, d’aquí a un temps, l’ajuntament haurà acabat autoritzant un centenar de parades de tota mena. Més amunt es troben les restes del poblat ibèric, dalt d’una petita península. Entre les restes, els arqueòlegs han trobat un petit palau, un barri d’artesans i la zona portuària, que seria la cala que hi ha a sota mateix. Es tracta de la cala, d’aigües transparents, coneguda com Cala Foradada.
I ja ens apropem, després d’aturar-nos a menjar una mica, a la Punta Seniar, amb un parell o tres de cases, des d’on girem per la pista que trobem i que ens duu, un cop passat el Mas Canyet, enderrocat, fins al camí senyalitzat pel GR.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4509629