(Bages) Ruta el 12/03/2017; 15 km; +310 -310; 4,5 hores. Caminada Popular de Balsareny organitzada pel Centre Excursionista de Balsareny amb el següent itinerari: Balsareny, Pont de Santa Maria, Resclosa dels manresans, La Rabeia, Serrat de l’Alou, Pont del Riu. Participants: M’han dit que hi ha participat 350 caminants. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: Mentre s’estava construint el Pont del Riu, el 1765 va esclatar a Quito (Equador) un aixecament popular contra el domini d’Espanya.
Aviat arribem al matí a Balsareny. Aquesta excursió és una caminada popular i comença al davant mateix de l’església de Balsareny. La primera notícia documentada que es té de l’església és de l’any 1009. Anteriorment existia un edifici preromànic del qual no hi ha informació però se sap de la seva existència per algunes restes a la façana, a la nau central i al campanar. La població es va concentrar a redós de l’església, pertanyent al domini del castell de Balsareny. La categoria de parròquia va ser concedida el 1032. L’edifici actual va ser reformat i reconstruït a finals del XIII, també es van fer reformes el XVII.
Primer cal fer les inscripcions i a les vuit en punt començar a caminar.
Passem pel davant de la Font del Romaní. La població té els seus orígens, igual que l’església, a partir de l’existència del castell. El llinatge dels senyors del castell existeix des de finals del segle X i durant el segle següent va destacar Guifré de Balsareny que estava casat amb Ingilberga de Besora. Aquest Guifré va ser el pare del futur bisbe de Vic i avi del futur comte de Barcelona: Berenguer Ramon I.
Sortim del poble passant per sobre del pont (Pont de Santa Maria) que supera la riera del Mujal. Potser us pot interessar que Mujal significa una fita en el camí (semblant el “mojón” dels castellans). Probablement derivat i modificat durant els segles de l’antic “mil·liari” romà.
Seguim la Sèquia dels Manresans. Es tracta d’una obra cabdal per Manresa com a canal de regadiu i per aportar aigua de boca a la capital del Bages. La construcció va començar el 1339 i es va acabar el 1383, amb un total de 27 quilòmetres i un desnivell de 10 metres. La seva construcció va comptar amb la autorització del rei Pere III, conegut com el del Punyalet.
El riu Llobregat va molt ple a la nostra dreta.
Mitja hora després de començar trobem el primer control i d’avituallament: coca dolça, xocolata, aigua i vi dolç. A la caseta que tenim al costat hi ha el sistema de regulació de la comporta per dirigir l’aigua a l’entrada del canal.
Estem a un punt clau de la Sèquia dels Manresans i un rètol així ho manifesta.
Vista de la magnífica Resclosa dels Manresans, en arc. La Sèquia capta les aigües dels Llobregat i les condueix a Manresa. La resclosa té una forma semi el·líptica i va ser construïda amb troncs de fusta i posteriorment reblerta amb roques i formigó. La que veiem és l’originària.
Camí endavant. Abans parlavem de Pere III de Catalunya. També era Pere IV d’Aragó. Signava com “Pere Terç”. Va tenir mala sort perquè les dones se li van morir i es va cassar quatre cops. Amb Maria de Navarra (filla de la reina), amb Elionor de Portugal (filla d’Alfons IV) i amb Elionor de Sicília (filla de Pere II de Sicília) i finalment amb Sibil·la de Fortià (filla d’un noble empordanès).
Pel camí, un prat amb cavalls i eugues.
Si al principi parlàvem de l’aixecament a Quito (Equador), potser cal afegir que és conegut com la “Revolució dels Estancs” ja que anava dirigit contra el monopoli d’aiguardent i la duana de queviures. El resultat va ser un èxit, encara que transitori, pels criollos i mestissos que, en qualsevol cas eren els descendents dels espanyols colonitzadors. Aquell mateix any també van néixer José Maria Morelos y Pavón, alliberador de Mèxic i Antonio Nariño, precursor de la independència de Nueva Granada.
Colònia tèxtil de La Rabeia. Com moltes de les altres que hi ha al Llobregat, va ser construïda al darrer quart del segle XIX, concretament a partir del 1872 quan Jaume Rabeya Casaldàliga va vendre els terrenys al Pere i Jaume Soldevila. La filatura es va posar en marxa el 1880 i al’entorn hi van néixer les cases dels treballadors. Amb les crisi va funcionar com a Hilaturas Gossypium, que va ser de les darreres en tancar quan la crisi final va escombrar totes les colònies tèxtils.
Pebrots de ruc. Mai no n’havia sentit parlar. Es tracta de l’espècie “Reseda phyteuma”. Sembla que el nom li ve del fruit que fa: presenta forma de pebrot però amb només un centímetre de llarg i no sembla gaire creïble que els rucs s’ho mengin. He trobat una curiositat: es veu que amb les arrels s’obté una tintura d color groc (gualda) que s’havia fet servir pel color groc de la bandera espanyola. Per això en alguns llocs de Castella l’anomenen “Reseda amarilla” o “Gualdón”.
Masos, camí i dia tapat.
Entrem al bosc i pintades vermelles que em sorprenen per lo grosses que són i pel fet que semblen fetes amb esprai (certament, escandaloses). Espero que, per respecte a la muntanya, els del Centre Excursionista de Balsareny hagin fet servir alguna mena d’esprai que desaparegui en molt pocs dies.
Aturada a esmorzar, on ens ofereixen una bona butifarra.
Hem pujat al Serrat dels Alous. Hi ha diverses fites per tota la serra que delimiten, probablement, els termes o bé les finques principals. Recordem que un “alou” era el règim de propietat de les terres. L’aloer disposa del domini complet , absolut i lliure sobre les terres: tant la propietat com el dret d’ús. En contrapartida, l’emfiteusi suposava que el domini útil d’un feu quedava cedit a un noble vassall el qual havia de pagar un cens, en forma de recursos o de serveis.
Atenció: Al final del Serrat dels Alous, el camí va un terreny planer que seguim en direcció sud. Exactament al quilòmetre 10 de la nostra excursió (per tant quan fa 3 hores –comptades sense aturades i a un ritme mig de 3 km/h aproximadament) trobem una pista a la dreta que gira abruptament en direcció nord; aquesta pista baixa dret i després planeja cap a les Planes de Puigdorca on vam anar a parar seguint els senyals de la caminada. La ruta que nosaltres vam seguir es van endinsar al sud i va fer dues grans llaçades, per mig de bosc, per anar a buscar la pista a sota la serra. Si es segueix el track del gps es pot fer sense dificultat ja que el bosc no té gaire problema.
Castell de Balsareny.
Sempre va bé tenir disposar d’un contrast d’informació històrica. Això ens permet situar el món i, especialment, el país on vivim. Aquell any de 1765 els catalans ja havien vist, feia 50 anys, com els hi arrabassaven les seves institucions i les seves llibertats. També el regne d’Aragó, el de València i el de Mallorca. A la península regnava Carlos III, fill gran de Felipe V i la seva segona muller.
La seva gestió va ser clarament incompetent, fins al punt que després de varis aixecaments a Madrid, l’oposició es va escampar a Cuenca, A Corunya, Oviedo, Bilbao, Barcelona, Cadis i Cartagena, la qual cosa venia a demostrar que l’excitació devia estar relacionada amb amplis problemes de corrupció administrativa.
Pintades arribant a Balsareny. L’entrada al poble la fem pel Pont del Riu. És un pont sobre el Llobregat que va ser portat a terme pel rector del poble, en Roc Garcia de la Enzina, nascut l’any 1737 a Vega de Valdetronco (Valladolid) i que va ser rector de Balsareny des del 1775. El pont es va acabar el 1797. La tradició vol que va ser el rector qui va dirigir personalment l’obra, que va ser costejada pels parroquians i va costar, diuen, 20.500 lliures de moneda barcelonesa.
Edifici de l’ajuntament. L’any 951 està documentat el primer nom que al·ludeix al poble: “Balceringia”, però ja el 977 surt com a “Balciaren”. Algún estudiós es veu que troba la juxtaposició dels termes “balç” i “aren” que vindria a significar basals sorrencs.
Quan parlava de corrupció el 1765, sembla que sigui una cosa del passat, però els mitjans de comunicació diuen, aquests dies del 2017, que aquest any serà el dels judicis per corrupció.
En Moncho Borrajo diu que aquí ningú dóna la cara. Ve a dir que els més responsables són els honestos perquè no sabem que en cap moment s’han enfrontat als corruptes, als que s’aprofiten de les circumstàncies. Hi ha un vídeo que tracta el tema i el podeu trobar al final.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: https://ca.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=16780991
Vídeo de Moncho Borrajo. És un vídeo molt dur i acaba dient “adéu, covards!”, publicat per Ricardo Portabales.