(Bages) Ruta el mes de setembre de 2015; 13 km; +225 -225; 4 hores. Excursió organitzada amb el següent itinerari: Avinyò, pont Vell, Torre dels Soldats, Camí de transhumància, Vilapudua, Santa Eugènia del Relat, Casetes del Relat. Participants: Josep Camp i Miquel. Tipus de sortida: circular; Dificultat: fàcil.
 |
 |
FA ANYS: L’any 1846 va començar la Segona Guerra Carlina, coneguda com Guerra dels Matiners. Aquell any ja feia una mica més d’un segle que Catalunya havia perdut la seva capacitat de sobirania.
Inici d’aquesta excursió al poble d’Avinyò, una mica més enllà de Manresa. Després d’aparcar veiem el campanar de l’església de Sant Joan que va ser remodelada tal com es veu el 28 de febrer de 1233, per millorar l’existent des del 932. El campanar és del 1625. Sabem que ja hi havia un poblat ibèric del segle VI aC, per tant el poblament al lloc ve de molt antic. A l’edat mitjana s’hi va construir un castell per consolidar el terme. El castell està desaparegut, amb tota seguretat per l’aprofitament de les seves pedres en la construcció d’altres edificacions.
A l’entrada del poble, destaca la façana d’una casa imponent, Cal Verdaguer. Construïda inicialment l’any 1670, era d’uns pagesos que van esdevenir uns gran terratinents d’Avinyò. El nom de la casa ve dels propietaris i es va mantenir sempre fins el segle XIX, moment en que la filla única, Anna Verdaguer es va casar amb Pau Barnola. És una mostra del passat vitivinícola del territori. La casa disposava de celler que emmagatzemaven un total de 13 tines i 46 botes de vi. Vi que provenia de les parts que pagaven els pagesos (parcers) que gestionaven terres propietat dels amos. Els esgrafiats que veiem són del segle XVIII.
Passem pel davant de la casa Abadal. És una magnífica casa modernista construïda el 1909 per l’arquitecte Alexandre Solar i March per encàrrec d’Antoni Abadal i Portella, advocat, polític i empresari agrícola. Abadal va ser militant de la Lliga Regionalista, un partit monàrquic i conservador català que afirmava lluitar per l’autonomia catalana dins de l’Estat espanyol. Mentre escric això, el 12 de setembre de 2015, després de la massiva manifestació ahir de 1,4 milions de persones a Barcelona, el que pensa molta gent avui és que el que pensava Abadal venia a ser com les “terceres vies” que ara proposen alguns partits i com el que la dreta catalana (Unió) ha vingut mantenint (amb Convergència) des de la democràcia i que mai se’n han sortit. L’Antoni Abadall va ser membre fundador del Centre Excursionista del Bages, una entitat amb 110 anys d’història.
Després, deixem la plaça Major i baixem cap a la carretera i enfilem la ruta del gps. Una mica després passem pel magnífic Pont Vell que permet superar la Riera del Relat. Avui està sencer, però cal saber que un terratrèmol del 1427 el va fer caure parcialment.
El topònim Avinyò té un origen etimològic confús. D’una banda hi ha la interpretació popular (sempre fàcil i sovint errada) que deriva de “vinya”. D’altra banda la web “festacatalunya” fa referència a un probable origen derivat de nom de persona, de l’àrab vulgar “Abin Yúnis” (Ibn Yunus). També he trobat a l’Alcover-Moll la referència a “Avinione”, com a derivat de l’antropònim llatí “Avennius”, considerant que ho refereix a la famosa ciutat de Provença, però també he trobat escrit que “Castro Avinnione” consta documentat des del 967, per tant el més probable és que l’origen sigui llatí.
Un rètol, que seguirem veient, ens indica la direcció i també ens informa que estem al Camí de Transhumància Central. La plana que tenim al sud del pont va ser escenari, el 16 d’agost de 1714, d’una intensa batalla del poble contra les tropes franceses de Felipe V, resistint l’atac en l’entorn d’on ara hi ha el polígon Morera. La crònica explica les penalitats que van passar quan els francesos van desfogar la seva ràbia contra la gent, cremant la casa de la Vila i l’església parroquial. Un fet històric fonamental és que va ser aquell segle XVIII quan Catalunya va perdre la seva sobirania per imposició de les armes del rei Felipe V i del seu Decret de Nova Planta.
Arribem a un espai en que la carrerada de transhumància està en perfecte estat. Es veu molt restaurada. Els camins ramaders van ser instituïts per reials concessions de dret de pas per permetre el pas dels ramats transhumants i els que es movien per la comarca. Sovint alguns pobles van néixer al pas d’aquests camins i també les fires i mercats aprofitaven aquestes vies de pas que, a més dels ramats, aprofitaven mercaders, traginers, soldats i altres habitants. Aquest camí concret, lligava la costa del mar amb els camins de la subcomarca (abans vegueria) del Lluçanès i fins i tot connectava amb els camins cap als Pirineus i els comtats catalans del nord: Cerdanya, Conflent i Rosselló.
A un costat, entre la carrerada i una altra pista que hi ha, trobem aquesta cabana de pedra seca, on encara s’hi conserva un lliri al seu sostre. Originàriament devia ser una cabana d’aixopluc per a les feines del camp i utilitzada provisionalment pels pastors en ruta.
Ens adonem que hem saltat la Torre dels Soldats, així que aquí tornem enrere, fins que trobem la desviació on hi ha un pal però sense cap indicador, que abans ja hem vist però al no veure-hi cap informació hem seguit.
Arribem a la Torre dels Soldats. Es tracta d’una de les torres del telègraf muntades dins del segle XIX. La Xarxa de telegrafia militar va entrar en servei el 1848, en el context de la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners, amb la finalitat de vigilància i tramesa ràpida d’ordres i informació. En total es van construir 76 estacions telegràfiques (torres) distribuïdes en 6 línies que, amb origen a Barcelona, envoltaven les comarques centrals de Catalunya.
Si voleu, podeu trobar més informació en altres dues prou explicades a:
L’interior és buit però amb una bona feina de consolidació. Aquesta torre era coneguda anteriorment com Torre del Serrat de l’Oliva i formava part de la línia de Manresa a Girona per Vic. Connectava a les estacions de Sant Feliu de Sasserra i Artés. Va ser construïda el 1852. És com totes les altres, de planta quadrada i aquesta amb 5,4 metres de costat i de dues plantes d’alçada. L’accés es realitzava per la porta situada al primer pis (la que ara hi ha a la planta baixa comunicava amb una caserna adossada, on només s’hi podia accedir des de dins de la torre). La planta baixa estava destinada a dormitori dels torrers.
Un rètol explica el mecanisme que es feia servir per enviar informació. Al terrat hi havia l’antena de transmissió formada per un llarg pal i un travesser mòbil que podia girar 360º. Al costat, una politja desplaçava una bola en sentit vertical. Cada posició corresponia a un codi concret i d’aquesta manera es podia informar d’una torre a l’altra. La torre va estar en ús fins el setembre de 1862, moment en que l’antena es va desmuntar i la torre es va abandonar. Les obres de reparació i consolidació es van fer l’any 2013.
Després tornem a seguir el camí fins al sender de transhumància. Podem observar el punt on la obra de restauració està seguint. Es fa evident que les pedres dels límits estan enterrades i cal anar treballant a mà per fer que siguin visibles. Uns minuts després arriba un senyor gran, jubilat, que treu les eines del cotxe i es posa a picar. Aprofitem per parlar una mica amb ell. És jubilat, d’Avinyò, i tot el que veiem restaurat del Camí ho ha anar fent ell. Diu que no l’interessa quedar-se veient la televisió i ve aquí a recuperar el Camí, ja que si no ho fa ningú aquestes coses s’acaben perdent. Pensem que el nostre país és el que és gracies al voluntariat, al gran pes que té una societat compromesa amb la història i també amb la mirada posada al futur. Passem una magnífica estona parlant amb aquest home a qui hem d’agrair el seu esforç de gran valor.
Seguim el sender i podem notar les diferències de construcció. Alguns trams estan molt ben fets, ja que hi treballaven pagesos del territori, però d’altres eren fets per persones de “cadena”, és a dir presoners. En aquest moment veiem diversos trams on a sobre hi ha filades del que es coneix com a “mur de llibre” per la seva posició de pedres verticals.
De cop en quant, ara, veiem mig amagades entre les herbes, unes petites pedres verticals, clavades al terra, que actuaven com a fites de delimitació de la carrerada. Pel pas de les carrerades hi havia els drets d’abeurada. Els animals tenien el dret de sortir del Camí fins a un punt d’aigua per abeurar. Els ramats tenen el dret de passar per on es costum i els propietaris no poden obligar als ramats a fer grans marrades ni a passar per llocs perillosos. De tant en tant hi havia espais amples (anomenats “revoltes”) on el ramat podia quedar-s’hi fins a tres dies descansant, llavors els pastors generalment hi deixaven dos gossos, un a cada extrem, i ells s’atansaven a un poble o a una casa d’acolliment (que es van anar consolidant al llarg del camí) a comprar menjar i beguda.
Finalment, sortim del bosc i arribem als camps del mas l’Oliva, just en un punt on hi havia un indret de descans pel bestiar i pels pastors. Per aquests camps segur que devia córrer la sang de la Guerra dels Matiners o Segona Guerra Carlina (1846 a 1849). Aquella va ser una guerra originada en una boda equivocada. Podem aproximar que la monarquia espanyola, des del segle XVI al XVIII – XIX va estar sempre subjecte a reis amb interessos estrangers. Després de la derrota de la Guerra dels Set Anys, no estava resolt el problema dinàstic, amb una França decidida. Finalment es va arribar a una solució amb una boda doble. Isabel II, que tenia 16 anys, es casaria amb Francesc d’Assís Borbó, duc de Cadis, i la germana de la reina, Maria Lluïsa, amb el fill del rei francès Antoine d’Orleans, duc de Montpensier. Però, la cosa va anar malament, ja que la reina Isabel II es va trobar que el seu marit no funcionava al llit. Pe tant no hi havia possibilitat d’hereu.
La nostra ruta ha seguit encara en direcció a nord, però aviat ens desviem cap a l’esquerra, a ponent, per anar girant. Ja hem fet 6 quilòmetres i un quilòmetre més enllà arribem a Vilapúdua de Dalt, on ja començarem a dirigir-nos ap el sud. Seguint amb el tema dels carlins, podem afegir que els anglesos en veure que França tenia influència decisiva a Espanya, van reaccionar i oferiren el seu suport a qualsevol opositor que anés contra la reina Isabel. Com a conseqüència es van organitzar els partidaris del fill de Carlos V, Carles Lluís de Borbó i Bragança, comte de Montemolín. A Avinyò, cada any es fa una recreació de la batalla que va afectar al poble.
D’altra banda cal saber que la reina Isabel II, que duia sang napolitana, va decidir que en tema de catre si no tenia marit tindria amants. Els dibuixos que s’han conservat mostren una dona grassa, lletja i sense cap mostra de sensibilitat ni espiritualitat. Per tant, es va dedicar a col·leccionar tot una cort d’amants disposats a resoldre la seva voracitat sexual. De tots els seus encontres es veu que va tenir 11 fills, dels quals només en van sobreviure quatre (tal com expliquen Enric Calpena i Oriol Junqueras).
Hem seguit caminant al sud per la Plana de Vilapúdua, nom que ja consta esmentat en documents anteriors a l’any 1000 com a “Villa Pudida”, on parlem una mica amb un senyor que hi ha al costat d’un tractor. Més endavant ens desviem a la dreta per anar a l’ermita de Santa Eugènia de Relat. Aquesta parròquia consta documentada l’any 951 dins del domini del castell d’Oristà. Bona part de la seva història era depenent del monestir de Ripoll i es tracta d’una construcció d’origen lògicament romànic, però va ser reformada i ampliada els segles XVII i XIX.
A la façana hi ha un símbol esculpit de l’eucaristia. El concepte de l’eucaristia i la seva importància va ser desenvolupada pel catolicisme a partir del segle XVI, com element de reforç dels conceptes de fe en front del protestantisme.
He consultat l’Alcover-Moll i explica que Relat prové del llatí “rivo lato” (riu ample), referint-se a la riera que baixa i que rep el mateix nom que ha derivat en Relat. Ja figura documentat aquest nom com a “Rivolato” en un document de l’any 889.
Al darrera hi ha un espai obert amb una creu de Santa Missió. Aquest és també un símbol del rearmament simbòlic catòlic que es va desenvolupar a Espanya després de la Guerra Civil i que es va desenvolupar entre les autoritats religioses i el poder militar i civil del general Franco.
Ens estem una estona parlant amb dos avis que han vingut amb els néts perquè juguin en uns gronxadors que hi ha. Podem parlar amb uns i altres perquè no correm. Caminar tranquil·lament, sense urgències, permet observar i parlar amb les persones que trobem.
Passem després per les Casetes del Relat, un indret curiós amb un edifici que no sé si és un convent o una pairalia. És modern (probablement cap a mitjans del segle passat) i sembla que s’hi ha volgut reproduir elements com de castell. Es veu una ermita o capella petita a l’interior del pati i moltes rajoles amb textos. Uns en castellà i altres en català.
Una de les rajoles que hi ha al camí d’accés. Després ja només ens queda caminar uns tres quilòmetres més fins a tornar a ser a la plaça Major d’Avinyò. Així acabem una excursió que al final ha resultat molt més interessant del que ens semblava al principi.
Si vols la ruta per a gps, pots anar a: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10742572